La dona arbre

És meravellós, es repeteix. I somriu, sempre somriu a les fotos. En els seus textos, una miscel·lània d’autoajuda, citacions cèlebres que troba a Google i petites aventures quotidianes. Algunes són reals, convenientment preparades. En aquest catàleg infinit que és Instagram, ja va escollir el seu model. Durant un moment va dubtar entre la dona arbre o la mare felicitat, però els seus fills són esquius. No suporten posar, i això que ella els repeteix que no mostrarà els seus rostres, que fins i tot es poden col·locar d’esquena. Res, l’opció de la mare felicitat no funcionava. Tan bé que li queden els pastissos de Nocilla i Lacasitos. Fins i tot va fantasiejar de buscar algun tipus de patrocini.

És la dona arbre: amb les arrels clavades a la terra i les fulles acariciant el cel. Receptes saludables, caminades pel bosc (aquí, sí, de vegades aconsegueix agafar les criatures corrent, despistades), consells per sentir-se bé, en pau amb si mateixa, arrelada (una de les seves paraules fetitxe), en sintonia amb la seva pròpia essència (una altra de les seves paraules preferides). Està pensant a adoptar un gat; quedaria fantàstic a les fotos.

No es tracta de posar. Una amiga li va qüestionar la sinceritat de les seves publicacions, i a ella li va fer mal. Es va sentir, més que mai, una dona frontera. Entre la ficció que havia triat i la suposada realitat, entre la criatura creada i la que era abans d’obrir la finestra i mostrar-se. Durant uns dies va estar capbaixa i va cessar la seva activitat. Però la vida no era millor. El iogurt amb fruits vermells i civada de l’esmorzar l’avorria si no era material fotogràfic (i enyorava l’entrepà de xoriço).

Aquell dimecres no va comprar cap ram de flors, ¿per a què? Tampoc va buscar cançons per acompanyar algun ritual de salut o bellesa. Ni citacions per a aquell divendres de pluja. Si no donava consells sobre com connectar-se (una altra paraula insígnia) amb si mateixa, se sentia perduda. Llavors va saber que havia de continuar, que el camí traçat era el correcte. Ja ho va dir Baudelaire (aquesta frase també la va trobar a Google): «El dandi ha d’aspirar a ser sublim sense interrupció; ha de viure i dormir davant un mirall».

S’ha convertit en una autèntica predicadora de l’autocura. Aquesta religió tan convenient, sense jerarquies ni manaments. Un bàlsam per a un món hostil i accelerat. ¡És tan bonica aquesta recerca de la felicitat! Tan consoladora, tan fàcil, tan a l’abast (i reporta abundants beneficis).

Notícies relacionades

¿Qui va matar els guàrdies civils?

Catalunya va imposar sis sancions per LGTBI-fòbia el 2023

Mira el nombre de seguidores; van augmentant, lentament. En necessita més. Moltes més. «Viure i dormir davant un mirall», sí, això és el que ella fa. Cada instant, cada escena, es pot convertir en nou material. Un capvespre, un passeig per la platja, uns passos de ball... aquests són els més exitosos. Però, és clar, no es poden improvisar. La clau és vestir-se, pentinar-se i maquillar-se amb cura per semblar natural, informal, espontània. Una autèntica dona arbre.

Ho té clar. Quan sàpiga vendre’s a si mateixa, podrà vendre el que vulgui (aquesta frase és seva). Arribar a acords amb marques de productes naturals, locals d’alimentació sana... Ara està centrada en el llenguatge. Has de recordar que pots acariciar la gent amb paraules, es diu a ella mateixa (tot i que la cita és de Scott Fitzgerald, una altra vegada Google). Sí, es repeteix. He de trobar les paraules precises, les que transmetin la pau de la dona arbre, la dolçor, la sinceritat del meu jo connectat a la terra, del meu cos dúctil, sempre obert a... ¿Què passa?… S’ha penjat Instagram... ¡Merda!