De rector en una universitat de Kabul a viure com a exiliat polític a la Jonquera

Rahmani és doctor en Relacions Internacionals i fa més de trenta anys que es dedica al món de l’educació. La seva dona, Mastoure, té 44 anys i és llicenciada en Economia. La seva filla gran, Zhore –la mare dels dos petits– té 25 anys i estava a punt d’acabar la carrera d’Odontologia: només li faltaven les pràctiques. El seu marit, Assad, de 32, també és llicenciat en Econòmiques, té un MBA i a l’Afganistan es dedicava als seus negocis i a fer classes a la Universitat Americana. El fill mitjà, Eshan, de 23 anys, estava a tercer curs d’Enginyeria Informàtica, i també feia de reporter per a la televisió. I la filla petita, Zahra, de 19 anys, estava acabant batxillerat amb la il·lusió d’estudiar Medicina. Tots tenien vides acomodades a Kabul i estaven bolcats en les seves carreres.

Rahmani, però, ja feia temps que rebia cartes amenaçadores dels talibans a causa del seu activisme en l’àmbit educatiu: segons explica, sovint oferia conferències, escrivia articles i feia difusió de la importància de l’educació en tots els segments de la població, molt especialment les dones. És per això que, quan els talibans van aconseguir el control de Kabul el 2021, li van enviar una carta advertint que la seva universitat era «atea i fomentava la prostitució», i que no només s’havia d’atendre els principis bàsics de la religió islàmica, sinó que havia de pagar una multa estratosfèrica pels mètodes que havia utilitzat fins aleshores: si no ho feia, el matarien. Davant això, Rahmani i la seva família van tenir clar que havien d’anar-se’n. «I és que tot i que no m’haguessin amenaçat, jo tampoc podia seguir allà: hauria hagut de canviar tot el funcionament de la Universitat, impedir que les dones entressin o fer-les anar per una altra porta i amb una roba molt determinada... jo feia deu anys que ensenyava als meus alumnes que home i dona són iguals i han d’estudiar junts, de manera que no hauria pogut seguir ni un sol dia amb el sistema que m’imposaven», assenyala. I, segons afegeix, «tampoc podia permetre que les meves filles es quedessin allà i no poguessin anar a la Universitat». A més, altres membres de la família també estaven en perill: L’Eshan per la seva faceta com a periodista, i l’Assad per haver treballat a la Universitat Americana. És per això que van decidir fugir molt de pressa cap al Pakistan.

Asilo polític a Espanya

Asilo polític a EspanyaUna vegada al Pakistan, van sol·licitar asil polític a diversos països, entre els quals Espanya. I segons expliquen gràcies al suport que van rebre de la filial espanyola de Reporters sense Fronteres –amb qui va contactar l’Eshan– i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), el Govern espanyol va acceptar donar-los asil polític. A finals de febrer, doncs, tota la família va volar cap a Madrid excepte la dona de l’Eshan, que es va haver de quedar al Pakistan perquè no tenia passaport.

D’entrada, el destí no els va semblar gens malament. Entre el suport que havien rebut de les dues organitzacions, i que pensaven que el clima i el caràcter de la gent serien agradables, van arribar a Madrid amb l’esperança de començar una nova vida. Però el mateix dia que van aterrar a Barajas van ser conduïts, en un minibús, fins a la Jonquera. Després d’un viatge de deu hores, van arribar a la localitat fronterera a les tres de la matinada. Malgrat la càlida acollida que, segons expliquen, van rebre per part de l’hotel Ivori, on els van allotjar, l’endemà va ser «un xoc». «T’aixeques en un lloc on no saps què et diuen, no els pots dir res, no coneixes res... no sabíem ni per on començar», explica Rahmani.

Dos dies després van poder anar a l’oficina local de la Creu Roja, amb qui es mostren molt agraïts perquè els han ajudat en tot el procés. Els van oferir un advocat per poder tramitar el màxim de ràpid possible els papers de l’asil, cosa que van aconseguir, i també els van ajudar amb coses més quotidianes però també importants com l’adaptació amb el tema del menjar. A més, també estan molt contents amb el tracte rebut per tota la gent de la Jonquera: «La gent empatitza molt amb nosaltres, són molt amables i estem molt contents amb ells», agraeix Rahmani. El problema és que, més enllà d’això, no han rebut cap altre suport del Govern espanyol, fet que els ha dificultat molt la tasca d’integrar-se, aprendre l’idioma i poder estudiar, en el cas dels joves, o buscar una feina, en el cas dels adults.

Durant els primers quatre mesos, no van tenir cap professor de castellà ni de català. No va ser fins més endavant que la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) els va posar un professor que els feia una o dues hores de classe del dia, i amb això i YouTube, els joves s’han espavilat bastant i comencen a parlar espanyol de forma bastant fluida. Als grans, en canvi, encara els costa. De fet, aquest reportatge s’ha pogut realitzar gràcies a la col·laboració d’Homayun Abtahi, que ha exercit d’intèrpret i traductor. A més, el net gran ha començat a anar a l’escola, on, a més de castellà, està aprenent les primeres paraules en català.

Sense suport psicològic

suport psicològic«El principal problema és que, malgrat que el Govern espanyol ens va acceptar com a refugiats polítics, no ens han donat les condicions que hauríem de tenir: des del dia que vam arribar hem tingut la necessitat de conèixer la cultura, els valors, l’idioma, els costums... i no hi ha ningú que ens l’hagi ensenyat», lamenta Rahmani. També han trobat a faltar suport psicològic: «Cal recordar que no hem vingut per voluntat pròpia sinó que perquè ens hem vist obligats, i si no estiguéssim junts com a família hauríem caigut ja en una depressió», afegeix.

Ara, la seva prioritat és trobar una vivenda. Després de vuit mesos dormint a l’hotel, on també poden menjar diàriament, necessiten trobar dues vivendes que els permetin començar a refer les seves vides. La prioritat, per al pare de família, és anar a una ciutat on hi hagi escoles i universitat, perquè els fills puguin estudiar. De moment han parlat amb la Universitat de Girona (UdG), on els han comentat que podrien acollir-se a beques d’estudi, però el problema és que des de la Jonquera hi ha molt poca oferta de transport públic. D’altra banda, també volen mudar-se a una ciutat més gran per tenir més oportunitats per trobar feina qualificada, ja que els joves dominen l’anglès.

Creu Roja els ha garantit 640 euros al mes per poder pagar el lloguer, més 620 euros per a despeses, però això no sembla ser suficient per a les immobiliàries, que no els volen llogar res si no tenen un contracte de treball. A hores d’ara han buscat en diferents ciutats –Figueres, Girona, Barcelona i la seva àrea metropolitana, València, Alacant...–, però de moment no han aconseguit un lloc on viure, i vuit mesos vivint a dues habitacions d’hotel els comencen a passar factura. Per aquesta raó, fan una trucada d’ajuda per aconseguir un pis de lloguer i demanen a l’administració més recursos per aprendre l’idioma i integrar-se, ja que no volen viure com a captaires: «Volem ser recursos útils a la societat que ens acull, com hem fet fins ara», assenyalen.

«Només volem adaptar-nos i ser útils»

«Només volem adaptar-nos i ser útils»Després d’haver portat una vida acomodada a Kabul, una de les coses més dures per a Nasser Ali Rahmani és haver perdut la independència econòmica: no poder comprar un gelat als seus nets, o no poder fer un petit regal a la seva dona el dia del seu aniversari. I és que, malgrat tenir allotjament i àpats coberts, no disposen de diners per a cap necessitat extra, i com que la barrera idiomàtica encara els impedeix treballar, la situació se’ls fa molt dura. En aquest sentit, agraeixen l’amabilitat dels veïns de la Jonquera, ja que molts els han volgut donar diners al conèixer la seva situació, però ells, al veure’s en aquestes circumstàncies és «depriment».

Poder valer-se per si mateixos és el principal motiu per començar a treballar al més aviat possible, però també per sentir-se útils davant la societat que els ha acollit. «Nosaltres ja hem perdut l’esperança de tornar al nostre país, però necessitem tenir l’esperança que aquí podrem refer la nostra vida», demana Rahmani. «Volem poder adaptar-nos al país i aportar el nostre gra de sorra. El Govern espanyol hauria de tenir en compte que la majoria d’afganesos que estem arribant com a refugiats després de la pujada al poder dels talibans som gent especialitzada, amb estudis, i que podem aportar moltes coses», indica.

Comparació amb altres països

Comparació amb altres païsosRahmani –que porta el seu discurs anotat per no oblidar-se de res del que vol dir– es dirigeix al Govern espanyol per demanar-li que entengui la seva situació i els ajudi a trobar una sortida digna. «Jo només soc un pare preocupat pel futur dels seus fills i nets, que han d’estudiar i anar a l’escola i la universitat. Només vol poder ser autosuficient a nivell econòmic i poder sortir endavant», demana. En aquest sentit, comenta que coneix altres famílies de refugiats afganesos que han sigut acollits a països com Alemanya, els Estats Units o el Canadà que es troben en una situació molt millor que la seva, perquè han rebut molta més ajuda per part dels governs: «Se’ls ha ensenyat l’idioma, se’ls ha donat suport psicològic, se’ls ha ajudat a buscar feina... tot allò que nosaltres hem trobat a faltar a Espanya», lamenta. I és que aquí s’estan trobant amb problemes per fer cada petit pas, ni que sigui el carnet de conduir: «Fa 35 anys que condueixo i tinc permís afganès i internacional, i no li trobo sentit a haver de fer un examen com si no hagués conduït mai, i més tenint en compte que l’examen teòric és molt complicat per a algú que no coneix l’idioma», explica, a tall d’exemple.

Notícies relacionades

Mor als 44 anys l’activista contra la pobresa energètica Maria Campuzano

Un estudi alerta de la "degradació nocturna" del parc de la Massana de Salt

Per tot això, demana més ajuda al Govern i les organitzacions. «El que demanem va molt més enllà de l’amabilitat de la gent. Hem notat la solidaritat i ho agraïm molt, però necessitem ajuda estatal, d’alguna fundació, de gent que tingui recursos per ajudar-nos a adaptar-nos i que puguem progressar en l’àmbit laboral», sol·licita.

I malgrat agrair el suport rebut per part de la ciutadania, admet que han detectat diferències en el tracte respecte a altres col·lectius: «Per exemple, veiem que amb els ucraïnesos hi ha una sensibilitat més gran que amb altres nacionalitats, però la gent hauria de ser conscient que ningú se’n va del seu país per voluntat pròpia, de manera que haurien de mirar tots els estrangers com si fossin hostes»; demana. I en aquest sentit reivindica que una cosa tan senzilla com donar ànims o ensenyar quatre paraules o una recepta «de seguida serveix perquè ens sentim millor».