Davant l’hivern de la por: «Ara soc jo qui potser no pot pagar la calefacció»

La inquietud de tots ells es troba en diferents coordenades d’un mateix dilema de crisis, la majoria precipitades per la invasió russa d’Ucraïna quan encara bateguen les ferides de la pandèmia. La pujada de les hipoteques variables s’ha sumat recentment a la inflació de la cistella de consum bàsica, que malgrat haver-se estancat segueix fent mal a les economies domèstiques, i uns preus de la llum i el gas que fan més por quan s’acosta l’hivern, encara que aquests també s’hagin frenat en part gràcies a l’excepció ibèrica i a algunes mesures del Govern de Pedro Sánchez.

El fil que connecta la inquietud de l’Àlex i l’Iria per la pujada de la hipoteca amb les mantes de la Roxanne per no encendre l’estufa i l’insomni de l’Alberto per no aconseguir quadrar comptes no es queda a Espanya, i és el motiu de la metxa de les vagues que hi ha per França. El filòsof i assagista Santiago Alba Rico, que escriu sobre la relació de l’ésser humà amb el seu temps, defineix aquesta època com la de «crisis seguides que s’acaben interioritzant en forma d’una por global». 

Futur sense projectes

«No és una por que se cenyeixi a la nostra vida quotidiana, tot i que afecti allò que dinarem demà o com arribem a final de mes, ens posa en contacte amb tots els éssers humans del món», reflexiona Alba Rico. «És una reunió de totes les pors en un subjecte global amenaçat que podem anomenar humanitat. Va passar amb la pandèmia, prossegueix amb la crisi energètica i a través de la guerra s’estén una por molt reprimida durant dècades a l’ús d’armament nuclear», prossegueix l’assagista, que defensa que «allò que realment va globalitzar la humanitat va ser precisament l’ús de la bomba atòmica l’any 1945». 

«Hem abandonat la instància futura com un marc on s’aboquen els nostres projectes, i en un context de por i impotència les respostes col·lectives són complicades», expressa una Alba Rico que hi veu un caldo de cultiu per a l’extrema dreta. «L’hivern serà dur», afegeix, i veu difícil que hi hagi mobilitzacions massives contra la pèrdua de poder adquisitiu perquè no n’hi ha prou que hi hagi indignació o fins i tot gana, també nexes i que s’entengui que les mobilitzacions serveixin per a alguna cosa i hi ha una falta de marcs de respostes col·lectives». 

«Ja he aconseguit mantes»

«No sé per què no sortim al carrer», recull Roxana Hernández, cambrera de pis i mare soltera. «¿Saps què vaig fer? Ho he desconnectat tot, em vaig comprar una llanterna i unes espelmes i vaig apagar-ho tot. Ja he aconseguit mantes perquè no penso encendre l’estufa. Escalfaré aigua en una olla per banyar-me, perquè no hi ha manera, m’arribaven factures de més de 100 euros de llum sense gairebé ser a casa», relata. 

La Roxana veu la televisió a casa d’una amiga i segueix de reüll les notícies de la guerra d’Ucraïna, connectades amb la seva situació econòmica, tot i que ella creu que és tot «un tripijoc» de les elits. 

Cobra 1.100 euros i ha de vigilar les compres i despeses amb lupa perquè a l’abril li van apujar el lloguer de 650 a 800 euros al barri de Besòs de Barcelona. «¿Mudar-me? Em demanaran 3.000 euros només d’entrada i un munt de requisits», defensa, acorralada per les pujades i per un sou que, fins i tot amb l’augment del salari mínim, continua sent exigu per a les seves despeses i del seu fill de 22 anys, que estudia al matí i treballa per les tardes per pagar-se l’acadèmia i les despeses personals. 

Empobriment dels treballadors

«Tenia uns ingressos extra netejant les cases d’uns avis, però van morir», explica la Roxana. La seva filla, educadora infantil, se n’ha anat a Finlàndia a buscar-se la vida després d’acabar la carrera, però la Roxana creu que «per als mileuristes serà impossible tenir fills a la universitat» amb l’empobriment precipitat de les classes treballadores per la pujada de preus de vivenda, cistella de consum bàsica i energia. 

Alberto Barros, amo dels bars-restaurants Casa Pagès i Cafè Pagès del barri de Gràcia, abans veia situacions com les de la Roxana «per la televisió». «Ara puc ser jo qui comenci a no poder posar el calefactor», diu, atabaladíssim per les pèrdues del mes de setembre del restaurant, i això que l’ha tingut pràcticament ple. Mostra la factura de la llum, de 2.400 euros, i l’equivalent de l’any passat, de 400 euros, i assegura que malgrat facturar 60.000 euros n’ha perdut 6.000 per l’augment dels preus. 

Tot i que cau rendit d’esgotament a les nou de la nit cada dia, es desperta amb ansietat gairebé cada dia a les quatre o cinc del matí. «Em poso a mirar Instagram i Tiktok durant dues hores per distreure’m fins a l’hora de fer l’esmorzar i portar els nens a l’escola», relata. 

A l’Alberto se li encavalca aquesta crisi amb la de la covid, durant la qual va estar «treballant gratis» davant els intermitents tancaments i reduccions d’aforaments. Tot i que ha rebut algunes ajudes, fa «dos anys i mig que trampeja» i es va trobar un nou ensurt a l’haver de pagar en la declaració de la renda gran part d’allò que es va estalviar en seguretat social per tenir els seus treballadors en erto. Ara, impera en ell «una por absoluta». 

La hipoteca també puja 

Si la crisi d’inflació i energètica s'arrossega des de fa més d’un any de la mà de l’endèmica pujada de preus de lloguer, en els últims mesos un nou actor s’hi ha afegit de sobte: la pujada de l’euríbor, que fa que es disparin les hipoteques per la pujada dels tipus d’interès imposada pel Banc Central Europeu. «Tocava revisió de la hipoteca a l’octubre i em vaig trobar l’alegria», explica irònicament Àlex Díaz, funcionari i veí de Corberà de Llobregat, que mostra el rebut de 623 euros de l’1 d’octubre, 112 euros més que el mes anterior. 

La dona de l’Àlex treballa com a autònoma al sector téxtil i tenen un fill. La pujada dels sous a funcionaris els suposarà 500 o 600 euros més d’ingressos a l’any a casa –«benvinguts seran»–, però amb els 2.500 o 3.000 euros que entren a casa cada mes «abans n’hi havia prou» i ara no del tot. «Si només fos la hipoteca encara, però és tot: la llum, la cistella de consum...Anem acumulant alguns deutes, ajornem compres, esperem que arribi la paga doble...». 

«Sobreviure em consumeix tota l’energia»

Notícies relacionades

Catalunya, la tercera autonomia amb més trucades suïcides

Bárbara Jota, estudiant : «Sentia que no encaixava, però el sacrifici ha valgut la pena»

En una situació similar es troba Iria Bouzas, de 45 anys i veïna de Madrid, amb un bon sou per sobre dels 2.000 euros com a comercial, però que ha d’afrontar gran part dels 1.750 euros al mes que paguen per la residència de la seva mare. El seu marit, a més, està a l’atur i tenen una filla de 2 anys per alimentar. Li han pujat la hipoteca 190 euros i la sensació que van perdent poder adquisitiu no es frena. «De l’oci, oblida-te’n. Un cafè de tant en tant i poc més», resumeix l’Iria, que calcula que la compra ha passat dels 300 als 500 euros mensuals en poc temps. 

«Vaig estudiar dues carreres, tinc un bon sou, però no disfruto de res. Tot se me’n va per sobreviure i això que visc millor que molta gent», reconeix l’Iria, que té la sensació de ser «titella d’un sistema». «És un moment en què no pots arriscar absolutament res, tens molta més por de continuar formant-te i de fer una inversió», reflexiona. «Soc una dona implicada en causes com el feminisme i el canvi climàtic, però sobreviure em consumeix totes les energies que podria dedicar a lluitar per aquestes causes», completa.