Els cadàvers de la batalla de Waterloo es van robar per fer sucre

Un grup d’historiadors i arqueòlegs creu que s’han trobat pocs cadàvers dels milers de soldats i cavalls morts en la batalla de Waterloo de 1815 perquè els veïns van robar els cossos i van utilitzar els seus ossos per blanquejar sucre de remolatxa.

En els anys que van seguir la cèlebre batalla que va suposar la victòria del duc de Wellington davant l’emperador Napoleó, en la qual van morir entre 10.000 i 30.000 soldats francesos, britànics, alemanys i holandesos, els cadàvers van ser desenterrats i venuts a la indústria del sucre.

L’historiador belga Bernard Wilkin, responsable dels Arxius de l’Estat a Lieja, explica en una informació publicada aquest dijous per la radiotelevisió pública belga RTBF que cap al 1820 als voltants de Waterloo «la remolatxa va suplantar el blat».

«Es va establir la indústria sucrera, amb forns d’ossos. El valor de mercat dels ossos, teòricament animals, es va disparar», prossegueix Wilkin sobre els anys que van seguir una batalla en la qual també van morir milers de cavalls dels quals tampoc es troben a penes esquelets.

Els camperols de la zona, conscients del valor dels ossos i sabedors d’on es trobaven les fosses comunes, haurien desenterrat els cadàvers per recuperar les restes òssies i vendre’ls com si fossin d’origen animal perquè en aquests alts forns es fes amb ells una pols negra que filtrava el xarop de sucre.

«A partir de 1834, les fonts escrites mostren que els incidents es multipliquen: els viatgers informen haver vist els cossos desenterrats, parlamentaris denuncien el trànsit d’‘ossos putrefactes’ i l’alcalde de Braine l’Alleud (localitat veïna a Waterloo), adverteix amb un cartell que les exhumacions estan prohibides i són punibles», diu l’historiador.

Als arxius comunals d’aquest municipi hi ha documents que mostren que l’alcalde «parlava clarament de l’exhumació de cadàvers per comerciar-los», adverteix contra aquesta pràctica i recorda la població que està penada per l’article 360 del Codi Penal de l’època.

La investigació, en la qual han participat també el professor d’Arqueologia de la Universitat de Glasgow Tony Pollard i l’historiador alemany Robin Schäfer, ha permès trobar dotzenes de documents en arxius belgues, francesos i alemanys que recolzen la seva tesi.

Un article de 1879 del diari alemany Prager Tagblatt suggeria que utilitzar mel per endolcir els aliments evitava el risc que «els àtoms del teu besavi es dissolguessin al teu cafè un bon matí», indica el diari britànic Daily Mail, que també publica aquest dijous les troballes.

A més, les dades obtingudes dels debats parlamentaris de Bèlgica apunten que el país no va exportar ossos a França entre 1832 i 1833 i que el comerç d’aquesta matèria es va disparar a partir de 1834, quan es van vendre al país 350.000 quilos de restes òssies.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Treballs anteriors de Pollard havien mostrat que alguns ossos dels morts de Waterloo s’havien triturat i fet servir per fabricar fertilitzants, recorda el Daily Mail.

Pels ossos s’arribava a pagar «centenars de milers de francs de l’època, diverses vegades el que pot guanyar un treballador en tota la seva vida», afegeix l’historiador belga en el seu testimoni a la radiotelevisió pública, que es pregunta si aquest sucre va arribar als pastissos de l’època i si els avantpassats dels belgues actuals «eren caníbals».