L’àvia brigadista vol deixar de viure

–Això és un sofriment. No puc fer res. Pràcticament no m’aguanto dreta. Sí que em puc aixecar agafant-me als llocs per dutxar-me. Però aguanto dreta o asseguda molt poc temps, i ja he de tornar una altra vegada al llit. A part, tinc dolor. És un sofriment total i absolut. Diuen que puc durar set anys. D’aquest càncer que jo tinc n’hi ha dos tipus, i el meu és el que triga més temps.

Viu al centre de Bárzana de Quirós. Una casa petita de dues plantes, sense ascensor, a la vora mateix de la carretera general. La seva habitació és a dalt. Atén ‘La Nueva España’ ajaguda al llit.

–Jo sabia que existia l’eutanàsia, és clar, i que estava aprovada, però no sabia quins tràmits calia fer. El metge d’aquí em va facilitar l’imprès. I una amiga em va parlar de l’associació Dret a Morir Dignament, em vaig posar en contacte amb ells i estan mirant per tots els mitjans d’agilitar els tràmits, que són tan lents que és impossible poder resistir. Pots trigar 50 dies. Això, si no te la deneguen, que pot passar.

–¿Està rebent tractament pal·liatiu?

–El que em donen: pegats de morfina i crec que res més. Tinc dolor tot el dia. El dolor a la zona de l’estómac és continu, i em va fins a darrere. Home, no és gaire intens, però és un dolor continu, continu, continu...

–¿Què li diuen els fills?

–Els meus fills estan d’acord que acabi amb el sofriment com abans millor. A veure, ¿qui vol veure una persona patir? Hi estan totalment d’acord.

–¿No s’ha plantejat que pugui tenir una mica de depressió?

–No, no tinc depressió. Mai n’he tingut i ara no en tinc.

A la paret de l’habitació de Teresa Tuñón hi ha molts quadros i dibuixos. I també un retrat del Che Guevara:

–Soc una admiradora del Che, per descomptadíssim. Ja jubilada, vaig fer viatges a 35 o 36 països. Bolívia va ser impressionant pel Che. La seva vida em va semblar fascinant. A l’Índia vaig estar-hi quatre mesos. A la Xina, un mes. Al Marroc vaig estar de cooperant amb una oenagé. Últimament, passava els hiverns al Marroc, perquè com que aquí fa tant fred... Però després vaig venir, perquè a la meva filla se li va agreujar el càncer que tenia, i vaig estar aquí amb ella els tres últims anys i en els mesos d’agonia complaent-la en tot el que podia.

Teresa Tuñón desgrana la seva vida. Una existència amb pocs capítols convencionals. Convé remuntar-se als inicis. Va néixer a Arroxo, el 20 de març del 1935, i va passar una infància «feliç» al mas La Pachuca.

–Els meus pares van tenir una confiteria a Bárzana. El meu avi, Jenaro, i el meu besavi, Pedro, eren mestres. Els dos van fer classe a la mateixa escola durant 100 anys: un 60 i un altre 40. El Pedro va fer classe al que després va ser sant Melchor de Quirós. La meva mare va morir amb 101 anys. Era una dona genial.

La vida d’aquesta quirosana ha tingut diverses fases no exemptes d’emocions i sacrificis. Parla a poc a poc amb una esplèndida dicció. S’emociona en alguns moments del relat.

–De petita, vaig estudiar. Quan tenia 17 anys, em va sorgir treballar a Viajes Meliá, a Oviedo, d’administrativa. Però als 19 em vaig casar, i llavors vaig deixar de treballar i d’estudiar. El meu marit va ser secretari de jutjat interí, i vam anar a viure a Galícia, perquè allà hi havia més judicis i es guanyava una mica més de diners. Després va començar a treballar a Ensidesa i ens vam traslladar a Avilés.

La segona etapa vital comença quan Teresa Tuñón tenia 45 anys:

–El meu fill petit ja tenia 12 anys, i vaig decidir que havia d’acabar els estudis. Vaig tornar a una acadèmia, vaig acabar el peritatge i vaig fer la revàlida. Em vaig examinar a Empresarials. Quan baixava a agafar l’Alsa, em saltaven les llàgrimes de l’emoció que, amb 46 anys, hagués aprovat els estudis. Llavors em vaig assabentar que podia fer classe a FP, vaig fer les oposicions i vaig estar fent classe a Grado. L’any següent de les oposicions es va morir el pare dels meus fills, ells anaven sent més grans, tenien cada un la seva vida i jo vaig demanar per a Andalusia. I vaig estar a Almuñécar (Granada) fins que em vaig jubilar. Vaig ser professora de formació professional d’administratiu.

Una vegada jubilada, va retornar Quirós, a la casa en què ara viu: «Era dels meus avis paterns. Era sencera, jo en tinc la meitat. I miro de conservar-la en la mesura possible com era».

Però la jubilació no seria un període d’inactivitat. Militant d’Izquierda Unida, va ser regidora a Grado amb José Sierra com a alcalde. Quan, arran dels atemptats de l’11-S, els Estats Units van envair l’Iraq, Teresa Tuñón va adoptar una decisió dràstica:

–Em va semblar tan absolutament espantós que els Estats Units, perquè els donava la gana, amb l’ajuda de Blair i d’Aznar, anessin a envair un país, així perquè sí, per robar, que me’n vaig anar allà d’escut humà, de brigada o com vulguis dir-n’hi. Van ser 21 dies sota de les bombes.

Teresa Tuñón va narrar aquesta experiència en un llibre titulat ‘Diario de una abuela brigadista en Irak’ i al documental ‘Apuntarse a un bombardeo’, dirigit per Javier Maqua. També ha alimentat el blog Abuelabrigadista.blogspot.com.

–Quan era a l’Iraq, amb les brigades, em vaig assabentar que s’havia mort el meu fill. Es va suïcidar. En aquell moment, vaig començar a morir. I, quan vaig arribar, al cap de tres mesos se’n va morir un altre d’un infart. Des d’aleshores, la meva vida era com estar morta en vida. El que passa és que, per aparentar una tranquil·litat, una aparença de normalitat, m’ho vaig anar empassant tot. Ara, aquest mes d’agost, farà un any que es va morir una de les meves filles, de càncer. La meva princesa. Això ja va ser la cirereta. Allà ja es va acabar: vaig deixar de sortir de casa, vaig deixar de fer de tot. Tot l’esforç que havia fet d’aparentar una normalitat quan es van morir els altres, de continuar vivint més o menys normalment, perquè per dins estav morta totalment..., doncs a l’arribar ara aquesta última mort no vaig poder més. Va ser ja la gota que va fer vessar el got. I després va aparèixer el càncer...

Va ser el mes de desembre passat quan Teresa Tuñón va percebre els primers símptomes del tumor que pateix.

–És un càncer d’esòfag que no té cura. Soc poc aficionada a anar al metge, no m’agrada. Me’l van diagnosticar al maig. Em costava empassar-me el menjar, i llavors anava menjant purés. Un dia que no vaig poder ja ni menjar-me l’esmorzar, vaig anar al metge, em va enviar a urgències de l’HUCA i em van dir que havia de quedar-me ingressada, i que no tenia solució. Un càncer d’esòfag, i a més dels que duren molt temps. Em van posar un ‘stent’, però no puc prendre res més que líquids i purés. O sigui, no puc menjar res més.

Teresa Tuñón ha deixat de viure sola:

–Ara ha vingut amb mi una filla meva que ja està jubilada. Perquè jo sola, impossible. No puc estar dreta més enllà de dos minuts. Per dutxar-me tinc un banquet i unes barres, i de moment vaig em vaig apanyant sola.

Notícies relacionades

El funeral per la víctima de la Baells es farà aquest dissabte 25 dies després de trobar el cos

"Soc 'Trementinaira' com la besàvia i ho escric amb 'a' perquè em dona la gana"

Diu que mai ha sabut el que era avorrir-se. Ha cultivat diverses aficions: ceràmica, dibuix, pintura... Però ara, des de la seva postració, demana un desenllaç ràpid:

–A veure, tinc una vida viscuda totalment. Set fills. Vuit nets. Quatre besnets. Una vida en què he fet més o menys el que m’ha vingut de gust i sense cap condició i sense importar-me el que els altres diguessin de mi. He viatjat sola. I ara ja no tinc vida. És que ni menjar, que és el plaer que ens queda als vells. Ni menjar-me un entrepanet de cansalada, una miqueta de xoriço. Ni això, ni això... No, no, per a mi, la meva vida està totalment acabada. El que passa és que has de lluitar amb la burocràcia, que jo no ho entenc. Si un decideix que la seva vida s’ha acabat, i que ets amo de la teva vida... No és un caprici, és una cosa evident, són proves mèdiques. De vegades em venen ganes de tirar-me per la finestra o de qualsevol cosa. Tinc aquí una navalla [la treu de la tauleta] i em venen ganes de clavar-me-la moltes vegades. Però si venen i em troben així...