Sobreviure a ‘l’escarbat’ i a la covid

Ha passat un segle entre totes dues, però encara hi ha testimonis de persones que van viure aquestes dues pandèmies i recorden com van ser aquells anys tan durs.

María Concepción Águeda Álvarez Gil, veïna d’Estivella, tenia quatre anys quan la grip va arribar a Espanya. Aquesta malaltia també era coneguda popularment com «l’escarbat», perquè s’estenia entre la població amb la mateixa intensitat que aquests insectes.

Per això, quan el president del Govern, Pedro Sánchez, va decretar l’estat d’alarma el 14 de març del 2020 a causa de la covid-19, aquesta dona, que ahir va complir 107 anys, va exclamar «ja és aquí ‘l’escarbat’», fent referència a aquella malaltia que va viure durant la seva infantesa.

La seva neboda, Concepción Ramón, que viu des de fa onze anys amb ella, assenyala a Levante-EMV que «era molt petita quan va passar allò i, per tant, només recorda que no podien sortir al carrer per evitar contagiar-se, com també ha passat aquí».

A més, durant aquells anys, aquesta veïna d’Estivella va patir la poliomielitis, és a dir, una malaltia viral que pot afectar la medul·la espinal causant debilitat muscular i paràlisi. Aquest virus entra en l’organisme a través de la boca, sobretot, si les mans s’han contaminat amb els excrements d’una persona infectada, sent més comuna entre nadons i nens petits que es troben en situacions higièniques desfavorables. «La van operar i havien de portar-la a coll a tot arreu», assenyala la seva neboda, que afegeix que «per sort, tot va anar bé i després ha pogut tenir una vida normal i, fins i tot, ha viatjat a molts llocs».

Després de tot el viscut, María Concepción Águeda Álvarez sabia que havia de complir totes les mesures per evitar infectar-se de coronavirus. «S’han posat totes les vacunes sense queixar-se i hem intentat reduir contactes», recalca. No obstant, aquesta veïna va haver de sotmetre’s, com molts valencians i valencianes, a una prova PCR, ja que es «es va refredar i pensàvem que el virus l’havia atacat».

 

Una rutina trastocada

Una rutina trastocadaLa seva rutina, com la de la resta de ciutadans, s’ha vist afectada per l’aparició d’aquesta malaltia. «Ve el capellà i li dona la comunió perquè ara no surt per a res, així que veu i escolta la missa a la tele, ja que ella sempre ha sigut molt creient», exposa la seva neboda. «Abans anàvem a comprar, la portava a missa i sortia molt més, però ara no es mou de casa».

«L’aixeco cap a les deu del matí, perquè aquí fa molt fred i se’n va a dormir cap a les les 22.30, ja que no li agrada sopar aviat», indica la Concepción, que afegeix que «està tot el dia escoltant misses i, de vegades, resa el rosari».

Durant el dia, també surt al pati i a la porta del carrer per prendre el sol i veure els veïns i veïnes que passen. «No es queixa i està molt bé de salut, crec que la cuido bastant bé perquè, a més, té molt bona gana i no ha de prendre massa pastilles», afirma amb una rialla.

En ocasions, una de les netes de la Concepción també va a visitar-les. «Li dona vida estar amb ella i per això, també intentem fer videotrucades perquè la vegi i li expliqui coses», explica.

 

Una mirada al passat

Una mirada al passatA María Concepción Águeda li agrada molt, en el seu temps lliure, revisar les seves fotografies antigues, tot i que «a causa de l’edat i la pandèmia, he notat que ja no recorda gaires coses». Però «es troba molt bé, malgrat l’edat, i sempre diem que ens enterrarà a tots», afirma amb un somriure.

Al revisar les fotos, aquesta veïna recorda els seus pares i les seves dues germanes. «Una d’elles va morir en un accident quan tenia 42 anys, va ser un cop molt dur per a la família, ja que el pare també havia mort jove», exposa la seva neboda. «L’altra germana vivia amb ella fins que va morir, quan tenia uns 90 anys», indica la Concepción, que afegeix: «En aquell moment, em vaig reunir amb els meus germans, perquè sabia que no es podia quedar sola i vaig venir aquí a viure amb ella, ja que jo tampoc tenia cap obligació i així ens fèiem companyia».

María Concepción Águeda sempre ha viscut a Estivella i ha treballat en diversos llocs, entre els quals un magatzem, una fàbrica de llimonades i un laboratori, però «com que no va cotitzar, només ha pogut obtenir un ajut econòmic mínim». A més, ella «portava tots els comptes de casa, ha sigut molt natural i independent i, fins i tot, sabia llegir i escriure, tant en valencià com en castellà, la qual cosa era molt estranya per a una dona d’aquella època».

La seva família, que defineix com a «persones molt bones i caritatives», estava molt lligada a l’Església, perquè tenien un oncle que era sacerdot. «Les van picar molt per aquest tema, sobretot, durant la Guerra Civil», assenyala la seva neboda. «Ella no ens ha explicat gaire sobre aquells anys, sabem que treballava en un laboratori i un dia van sentir una avioneta, totes les companyes van sortir corrents i van veure com queia una bomba», explica.

La Concepción afegeix que «han patit bastant i, per això mai s’ha posat en política i, fins i tot, demana que callin quan surt el tema».

 

Una bona convivència

Una bona convivènciaLa Concepción, la mare de la qual era cosina germana de María Concepción Águeda, destaca que «la convivència és molt bona entre totes dues perquè té un caràcter molt noble i no es queixa de res».

Quan vivia amb la seva germana, la Concepción ja anava a ajudar-los totes les nits perquè «hi havia coses que no podien fer». «Sempre em demanaven que no les deixés soles», recalca.

Notícies relacionades

L'espectacular poble de conte a només 30 minuts de Vic

El soroll és el contaminant que més afecta els nens: els experts apressen a limitar el trànsit al voltant de les escoles

Per això, quan la seva mare es va trencar el maluc, va decidir que visquessin juntes, ja que així podria ajudar-les a totes dues sense haver de desplaçar-se. «Elles eren cosines, però s’havien criat juntes i s’estimaven molt», indica.

Aquest amor que la Concepción ha viscut a la seva família des de ben petita és el que intenta transmetre-li la seva tieta dia a dia perquè «aquesta dona val or, i cada diam al seu costat, és un nou aprenentatge».