Una troballa excepcional
Un altre cap tallat engrandeix la llegenda ibera
Una missió del Museu d’Arqueologia de Catalunya descobreix una nova testa que s’exhibia com a trofeu a la porta de l’assentament preromà d’Olèrdola
La col·lecció de caps tallats (sí, ha llegit bé, col·lecció de caps tallats, i en són gairebé 40) del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) acaba de créixer en nombre amb una (com sempre, si es tracta d’aquesta matèria) valuosíssima incorporació. Als estrats inferiors del castell d’Olèrdola (Alt Penedès), per sota d’una porció de la muralla de l’època tardoromana, va ser trobat el 29 de novembre un crani del qual (sense ser Sherlock Holmes, n’hi hauria prou amb la intuïció d’un Watson) es podia deduir tot just veure’l que era un d’aquells caps que alguns pobles ibers, no tots, tenien per costum enfilar en un clau al costat de la porta principal de la vila, com a trofeu, probablement com a advertència, o qui ho sap, simplement per un gust estètic més que discutible. Qui fos l’amo d’aquella testa acaba de ser presentat en societat al MAC, on, més de dos mil·lennis més tard, aquell infeliç, un home d’entre 18 i 25 anys, s’ha retrobat amb alguns dels seus contemporanis que van córrer la idèntica sort de ser exhibits com a trofeu.
El cap va ser delicadament desenterrat pels arqueòlegs sense que en un radi raonable aparegués ni un sol os de la resta del cos. Aquesta va ser la primera pista. No estava intacte. Era només mig crani fragmentat en un puzle de cinc peces. Estava sepultat per sota d’una de les torres de la muralla romana, en un estrat corresponent al segle III abans de Crist, és a dir, l’època en què romans i cartaginesos lliuraven una de les seves dues guerres mundials i en què la península Ibèrica era un camp de batalla de les disputes, amb els pobles indígenes, més que com a espectadors com a insensats pobladors obligats a triar un dels dos bàndols.
La segona pista va ser que per la seva ubicació semblava estar en el que algun dia va ser la porta d’entrada del fortificat assentament iber d’Olèrdola, una construcció que va col·lapsar i va sepultar el crani per a la seva troballa avui dia. La tercera, que entre la constel·lació de restes trobades al lloc va aparèixer la punta d’un ‘pilum’, el ‘cetme’ de la soldadesca romana. Allà, com en altres poblats ibers, hi va haver més que intercanvi de paraules amb les legions romanes.
Aquesta cantonada nord-est de la península era llavors un paisatge on cada pocs cims s’hi alçava un poblat iber. De nit, el foc de cada assentament era probablement visible des de qualsevol altre habitat no gaire més enllà. Des de Montjuïc, que se suposa que va tenir el seu poblat, es divisava perfectament el de Puig Castellar, avui Santa Coloma de Gramenet. I va ser precisament en aquest últim poblat (una excursió molt recomanable, per cert) on el 1904 es va cobrar el MAC la primera peça de la seva col·lecció de caps tallats, que estudis posteriors van certificar que era el d’una dona. La sorpresa llavors se la va emportar Ferran de Sagarra, pare de l’escriptor Josep Maria de Sagarra, a qui cal imaginar com un Hamlet davant les restes de Yorick, amb un crani a la mà, però amb el plus que el seu estava travessat per un clau de més d’un pam, pertorbadora imatge que hauria fet les delícies de Shakespeare.
Sagarra va treure les seves pròpies conclusions i el temps, amb posteriors troballes similars, no el va desmentir. Els ibers laietans i indigets sembla que s’havien enamorat de com els gals, més al nord, mostraven com a trofeu els caps dels seus rivals a l’entrada del poblat. És cert que els pobladors de l’actual França tenien una tècnica més sofisticada. S’afirma que tractaven el cap acabat de seccionar amb uns olis especials que alentien la seva putrefacció i posterior descarnament. És a dir, que la cara del decapitat era reconeixible durant molt més temps, però al final el resultat acabava sent el mateix. Un cap enclavetat des del front fins al clatell no és una cosa que deixi indiferent, i això per molt que fos enfilat quan el pobre desgraciat ja era mort. L’operació de travessar el crani tenia, se suposa, alguna cosa d’artesà. Hi havia d’haver al poblat algú amb aquesta habilitat. Mal executada l’operació, la testa es podia partir i l’efecte, amb el cervell fora de lloc, no hauria sigut el mateix.
D’aquest nou cap es valora, primer, el lloc on ha estat trobat. És el més meridional dels trobats fins ara i, per tant, el primer vestigi que els ibers cossetans també van compartir aquest ritual. Però, amb tot, això no és el que el converteix en un valuós tresor. El més interessant és que aporta material genètic a estudiar. Els rituals funeraris dels ibers han sigut funestos per als arqueòlegs de l’actualitat. Incineraven els seus difunts, la qual cosa ha dificultat sobre manera el rastreig de la seva trajectòria genètica, un enigma tan indesxifrable com la seva pròpia llengua. ¿D’on venia aquella gent que, si eren homes, per a mofa de grecs i romans, tenia el cos vellós? A les obres del burleta Aristòfanes eren un personatge secundari o terciari, una simple menció, però un motiu perquè el públic es rigués del seu aspecte. Habitaven la península quan grecs i romans la van començar a transitar, però això no significa que fossin els pobladors originals. Podien ser descendents d’una ètnia centreeuropea (no nord-africana, com s’havia plantejat anys enrere) que es va barrejar amb poblacions preexistents a la península, de les quals sí que se sap, per exemple per les restes trobades al jaciment del Coll del Moro (Gandesa), que inhumaven els seus éssers estimats en necròpolis no gaire diferents d’un cementiri actual.
És amb l’esperança de resoldre aquests interrogants que el cap trobat a Olèrdola és una joia d’incalculable valor. Conserva part de les seves dents i, així, l’opció d’extreure’n ADN creix exponencialment. Els científics disposen per a aquest fi del material genètic que aporten els caps i, també, del que procedeix d’una altra excentricitat d’aquell poble. Sota el paviment de les seves llars enterraven en ocasions els seus fills nonats o morts a molt curta edat. L’explicació és de moment un mar d’especulacions, des que la incineració era cara pel volum de fusta que calia utilitzar, fins a la possibilitat que no se’ls considerés encara membres de la tribu si no superaven una certa edat o ritual.
La feliç notícia, en qualsevol cas, és que el MAC té un nou cap amb què explicar el passat local, una testa que cada dia veien quan entraven i sortien els habitants del poblat, una manera de procedir que semblarà tan bàrbara que s’encasellarà com una cosa exclusivament pròpia de fa més de 2.000 anys. Error. La història de l’ús dels caps com a trofeu és una enciclopèdia sense fi, amb capítols bíblics (vet aquí el cas de Salomé, que en la versió de la història recreada per Oscar Wilde fins i tot arriba a besar els llavis del profeta Joan), però també més moderns. A Oliver Cromwell el van desenterrar tres anys després de la seva mort per, cerimoniosament, decapitar-lo i clavar la seva testa en una pica a l’abadia de Westminster. Es va mantenir allà 24 anys i, per si no n’hi hagués prou, després va anar de mà en mà durant més de 300 anys fins que, per fi, el 1960, va ser retornat a la seva sepultura original.
Sense anar tan lluny, Josep Moragues, un dels generals que millor va lluitar en la defensa de Barcelona el 1714, també va ser decapitat per borbòniques ordres i, molt iberament, va ser mostrat al costat d’una de les portes de Barcelona durant 12 anys, mentre l’heroi que s’idolatra en record d’aquella derrota, Rafael Casanova, reprenia la seva vida professional a Vilassar de Mar.
La nova testa del gran tresor català de caps tallats s’exhibirà en l’exposició actualment en curs al MAC, dedicada als ibers, però la llàstima és que està a punt de clausurar-se, el 16 de gener. Després, viatjarà a casa seva, a Olèrdola, on també serà visitable pel públic. Vaja, com fa 2.300 anys.
