Ibers, la primera gentrificació

Segona reencarnació del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) en menys de dos anys. La primera, en la qual es va posar a la pell dels artistes de la prehistòria, va ser el febrer del 2020, però amb la pandèmia, quina llàstima, va passar per moments desapercebuda. Ha renascut aquesta vegada el museu amb el cos dels ibers, la primera gent de per aquí, persones de qui es burlaven els grans escriptors clàssics, com Aristòfanes, a qui li semblaven lletjament peluts, però gent de qui queden tantes incògnites per aclarir que resulten fascinants. Van ser testimonis, víctimes i combatents als dos bàndols de les dues guerres mundials que van enfrontar romans i cartaginesos, van assistir en directe i fins i tot es van sumar a la paquidèrmica desfilada d’Aníbal camí de Roma, van forjar la falcata, poca broma, temible espasa de l’antiguitat que va obligar els romans a millorar les seves defenses per no ser partits com síndries, van esculpir pudoroses escultures que mai mostraven parts despullades del cos, o sigui, als antípodes del contemporani explícit art grec i, a més, tenien una llengua que, en el que potser és una metàfora dels temps polítics que corren avui dia, és possible parlar però no entendre. Tot això i molt més és ‘L’enigma iber’, la nova reencarnació del MAC.

Hi ha una poderosa raó per no passar per alt la nova oferta cultural d’aquest museu als peus de Montjuïc. El febrer del 2020, el dit abans, va refundar la seva planta principal per exhibir una exposició titulada ‘Art primer’. S’iniciava així una nova era d’exposicions monogràfiques. Amb tant enginy va explorar les noves fórmules de mostrar el passat que el MAC es va colar a la final dels Global Fine Art Awards, els ‘oscar’ de la museologia, que s’anunciaran a mitjans de maig, colze a colze amb referents mundials com el British Museum, el Met de Nova York, el Louvre d’Abu Dahbi i el J. Paul Getty de Malibú. ‘L’enigme iber’, de la mà de Jusèp Boya, el director, neix amb amb una ambició idèntica de captivar el visitant amb algunes delícies narratives formidables.

Uns 500 objectes procedents d’una trentena de museus d’Espanya i França es reuneixen sota un mateix sostre, el del MAC, que destina així gairebé tot el seu espai noble disponible, uns 1.000 metres quadrats, a intentar respondre, tot i que només sigui parcialment, sis grans enigmes que encara perduren sobre la cultura ibera. Entre ells, ¿en què creien els habitants d’aquests poblats que decoraven la porta principal dels seus poblats amb un crani clavat en un clau i que, per cert, recents estudis demostren que algun era de dona? ¿Es va fundar la colònia romana de Barcino sobre un anterior i important poblat iber? ¿Quina ruta va seguir l’exèrcit d’Aníbal, amb els seus 90.000 soldats a peu, 12.000 genets i 60 elefants?

L’exposició, queda clar, no és només una mirada sobre l’estètica del trobat en diverses desenes de jaciments ibers. Hi ha peces realment molt boniques. El tresor de Tivissa ho és. També la variada i abundant ceràmica trobada. L’interessant és també el que relaten les 500 peces exposades i els llocs inexplorats als quals han arribat els organitzadors en una exposició d’aquest tipus. Una de molt destacada d’aquestes destinacions, per exemple, és l’anàlisi genètica realitzada a les escasses restes humanes que s’han conservat fins al present.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Els ibers no inhumaven els seus morts. Els incineraven. Això és una pèssima pràctica per a l’arqueologia moderna. Però gràcies als caps clavetejats i al misteriós hàbit d’enterrar nounats al subsol de les llars ha sigut possible seguir el rastre genètic dels ibers i arribar a una reveladora conclusió. De totes les cultures que s’han assentat a la costa valenciana de la península (fenicis, grecs, romans, visigots, musulmans, turistes..) aquesta és l’única aparentment autòctona. Es descarta, com en alguna ocasió s’havia suggerit, que fos una ètnia procedent d’un altre lloc, de l’Àfrica o de l’Europa continental. Senzillament, estaven allà en el trànsit de la prehistòria a la història fins que, acabada la segona guerra púnica, la seva civilització es va dissoldre. Segons com es miri, són els primers gentrificats de la història local.

‘L’enigma iber’ és una proposta cultural sense precedents a Espanya en l’últim quart de segle. El 99% de les peces són originals, però fins i tot les còpies, com tres fidels reproduccions de la Dama d’Elx, la Dama Oferente del Cerro de los Santos i la Dama de Baza (tots elles molt pudoroses i que no han viatjat per raons de seguretat) aporten la seva dosi d’emoció. Fins i tot el minúscul ho aconsegueix, com la rica col·lecció de textos, res de l’altre món, cert, inscripcions comercials i funeràries sobretot. No hi ha, que se sàpiga, una literatura ibera, com potser n’hi va haver, tot i que res se’n sap, cartaginesa, sobre la qual va arribar a fabular Jorge Luis Borges. Però això no impedeix que el MAC hagi explotat el filó de la inclassificable llengua dels ibers amb un recurs narratiu formidable. El visitant s’ha de situar davant una estela funerària descoberta a Santa Perpetua de la Mogoda. Sobre el seu cap, una campana semiesfèrica projecta el so. Una veu llegeix el text a la vegada que s’il·luminen les lletres. ¿Què diu? Ningú ho sap. La fonètica ibera està desxifrada, però en absència d’una ‘rosetta’ que ajudi a entendre el seu significat, aquesta cultura continuarà sent un enigma.