Les incògnites de la pandèmia

Volant d’Amsterdam a Barcelona amb l’òmicron a bord

La Covid genera estranys vincles, com el de coincidir amb un positiu en un vol i que la teva vida, que destil·lava certa normalitat, torni als inicis de la pandèmia. Sense drames, és clar que no, però amb dubtes raonables

Volant d’Amsterdam a Barcelona amb l’òmicron a bord

Sem van der Wal

4
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, política municipal, educació, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Aquells 15 minuts en una cadira després de rebre la segona vacuna a Fira de Barcelona, aquell hospital de campanya que continua sent un autèntic miracle logisticosanitari, eren l’avantsala d’una cosa molt semblant a la llibertat, un alleujament llargament esperat. El silenci, el mateix que a la cua per entrar en els petits consultoris, feia presagiar un homenatge, el record col·lectiu per tots els familiars o amics que van passar la Covid. Pels qui no el van superar i pels que van ingressar a la unitat de cures intensives sense saber; i sense companyia. Perquè això, el no saber, és potser el pitjor d’aquesta pandèmia. Ara arriba una nova variant, l’òmicron, que molts insisteixen a localitzar geogràficament –com Trump feia amb el «virus xinès» o amb el «virus de Wuhan»–, i la vacuna ja no és suficient per estalviar-se el confinament en el cas de ser un contacte estret amb un positiu. Aquesta és la crònica d’una casualitat, però també ho és sobre la globalització, els dubtes i la gestió de la cosa pública.

Agafar un vol intercontinental en aquestes circumstàncies és una experiència peculiar. Malgrat el bolquet d’hores a bord, són pocs els que abandonen el seient. Per anar al lavabo, a tot estirar. O per visitar una mare que viatja, com ha de ser, a primera. Abans els viatgers estiraven els músculs de les cames al replà del lavabo, atalaiaven l’horitzó des de la finestra de la sortida d’emergència o simplement passejaven amunt i avall pel passadís per evitar que els turmells s’inflessin com un gall dindi americà en Acció de Gràcies. També és veritat que ara l’oferta audiovisual a bord és molt més completa que abans, quan només et posaven ‘Speed’ i t’eliminaven, gràcies, l’escena final d’un avió explotant. Mascaretes posades, silenci i obediència; una missa aèria. El viatge de tornada va tenir un estil similar, amb l’excepció que al costat de qui escriu es va asseure un home rus amb pinta d’excentral del Zenit de Sant Petersburg que es va acabar el joc del ‘mansplaining’ als dos costats de la seva butaca. Impossible creuar aquest Rubicó.

Tocava fer escala a Amsterdam: ja saben, Barcelona no és un ‘hub’, però no obrirem ara aquest mandrós meló. L’avió des de Schiphol fins al Prat era un gresol d’orígens diversos i una única destinació. L’aeroport central d’Europa és un colossal repartidor de viatgers, d’aquests en què la porta d’embarcament està a 20 minuts caminant, com anar de la plaça de Catalunya al Cinc d’Oros. Així les coses, al passatge hi havia persones que venien d’Àsia, Amèrica i Àfrica, barrejades i amb ganes d’arribar a casa. Tot bé. Eren les 14 hores del diumenge 28 de novembre, i sí, a la cua es podia distingir un parell d’homes que venien de Johannesburg. Els delatava la camisa amb lletres i dibuixos d’un ‘trekking’ per Sud-àfrica. Però, qui sap, si alguna cosa ha ensenyat aquest any i mig és a no assenyalar ni pressuposar. Ni a culpar. Dos dies després, dimarts, Salut confirmava dos casos sospitosos d’òmicron a Catalunya. Un d’ells viatjava en aquest avió, caram! I, curiosament, un altre positiu anava en el vol cap a Madrid que sortia poc abans des de la porta contigua a la del KL1673. Va tornar al cap aquest quart d’hora després de la vacunació, aquesta llum d’esperança. Que ingenus...

¿I la PCR...?

Notícies relacionades

Dijous 2 de desembre a la nit sona el telèfon. Una senyora amabilíssima, amb accent de Girona i en nom del Departament de Salut, és l’encarregada de donar la notícia, de confirmar aquesta feliç casualitat. El dia abans, el signant ja s’havia realitzat una PCR al CAP del barri perquè al tornar del viatge va arribar la informació que un familiar a qui havíem anat a visitar acabava de donar positiu (variant estàndard), i els mocs i la congestió a l’aterrar generaven dubtes raonables. Falsa alarma a casa: un refredat i test negatiu. Però ara les coses eren molt diferents. Per això del saber poc o res de la variant òmicron. La informadora indica que trucaran l’endemà (divendres) per realitzar una prova especial, diferent a la que ja coneixem, i que només es practica a quatre centres d’atenció primària de la ciutat. La senyora recorda que he de passar 10 dies a casa, a comptar des de diumenge passat, tot i que estigui vacunat. O sigui, fins al dimecres 8 de desembre. Però havien transcorregut ja quatre dies... De convivència a casa amb dona i tres fills petits, d’anar a veure la mama, de menjar amb un amic, de córrer per la muntanya sol o acompanyat, de conversar amb companys del diari i de professió. El protocol no indica que calgui avisar ningú, ja que no hi ha positiu confirmat. Ni símptomes, ja que a més el refredat remet. Però assalten la culpa i els dubtes. I si...

Ja és dissabte i no hi ha cap trucada per realitzar aquesta prova que semblava prioritària, fins i tot urgent. ¿Haurà contactat Salut amb la resta del passatge del vol KL1673 per fer la PCR quan ja han passat sis dies? ¿Hauran anat ja al CAP els familiars i pròxims més pròxims al positiu procedent de Sud-àfrica? ¿Per què no es limita el confinament a les persones assegudes en la proximitat de l’afectat tenint en compte que es considera contacte directe si es va estar a menys de dos metres de l’infectat durant 15 minuts i l’avió renova l’aire de manera constant? El no saber, amanit en aquest cas d’un cert estupor. Aquí seguirem, amb el pijama, teletreballant, mirant per la finestra i sense esperar gaire aquesta trucada. Una mica com el març del 2020, però amb arbre de Nadal.