L’Etna, sempre actiu i a la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco

La muntanya Gibello, que era la seva denominació local, deixava el nom d’Etna per al con volcànic (avui es fa servir Etna per a tota la muntanya), té una alçària de gairebé 3.350 metres i cobreix una àrea de prop d’1. 200 quilòmetres quadrats. Al seu cim la neu conviu amb el foc esporàdic del volcà. La primera vegada que vaig pujar-hi, el cotxe que conduïa va patinar i gairebé soc una víctima del gel que a l’hivern s’apodera de la part alta de la carretera.

Es veu molt bé l’Etna a tota la costa des de Catània, ciutat que té un carrer, via Etnea, molt ‘passejable’, que permet divisar-ne el cim des del centre històric i fins, almenys, l’elegant i cosmopolita Taormina. Les dues ciutats i el trajecte entre aquetes són veritablement recomanables. La seva posició sobre el Jònic van fer del volcà una vista obligada per a tots els navegants clàssics, que el van anomenar el ‘far del Mediterrani’, per la seva gairebé constant llum nocturna. «Etna da luz azul a Dante», és un palíndrom sense gaire sentit, però lliga el volcà amb la cultura més clàssica. I per seguir amb la literatura cal recordar que Calderón de la Barca el va fer servir en algunes de les seves obres: […] Etna, pues, de mi amor y mis enojos,…(a ‘La banda y la flor’), o […] el Etna que el alma enciende, …, (a Dicha y desdicha del nombre), per posar-ne dos exemples.

Ens diuen els geòlegs que l’Etna va néixer com un volcà submarí fa potser uns 500.000 anys, resultat del conflicte permanent entre les plaques euroasiàtica i africana. Hi ha datades laves de 300.000 anys d’antiguitat i d’altres que només tenen unes setmanes. La seva última erupció és del setembre d’aquest any. Classificat com de tipus estrombolià, ha tingut un passat molt explosiu, però els últims segles s’ha comportat raonablement. La zona que ocupa és una de les de més densitat demogràfica de Sicília. La gent viu a les seves faldes i allà cultiven vinyes i fruites, exposant-se a perdre-ho tot quan s’aviva el foc del volcà. Han sigut moltes les vegades que ha destruït els pobles allà construïts i en alguna ocasió, després ho explico, va arribar fins a les muralles de Catània.

Cantat per Lucreci, Virgili i Ovidi entre els grans poetes clàssics, la mitologia li ha dedicat el nom –Etna és una nimfa filla d’Urà i Gea–, i ha col·locat a les seves entranyes la farga d’Hefest (Vulcà) per explicar els seus sorolls i les seves caloroses erupcions. S’atribueix a Virgili el poema ‘Etnea’ i escriu en els primers versos: Cantaré a l’Etna, el de les grans fogueres/Sobre els seus forns de foc que s’encenen i s’apaguen/Contaré de les seves tremolors. I del que brolla en la seva conflagració/El que encén l’ardor dels seus estranys efluvis/De les seves roques, el seu soroll, les seves cendres, les seves laves.

I aquesta és la versió curta del passat clàssic de l’Etna, perquè en la llarga apareixen els titans de la Gigantomàquia, Encèlad, Tifó i molts altres actors. Fins i tot Ulisses es creu que va batallar amb Polifem a les seves platges. I entre els simples mortals, si és que els filòsofs ho són, cal anotar la mort d’Empèdocles que, cap al 435 ane, es va llançar al volcà per igualar-se amb els déus (això diu Horaci).

Però aquest volcà ha donat també molts maldecaps. La pitjor erupció que es recorda va ser l’esdevinguda el 1669 –Sicília depenia llavors d’Espanya– quan la lava del volcà va recórrer, destruint diversos pobles al seu pas, uns deu o quinze quilòmetres per arribar fins a Catània, on les muralles la van aturar un parell de setmanes, però que va acabar entrant i va destruir més de 200 cases. Poques per al que s’esperava.

En aquest episodi es va intentar, i es va aconseguir, desviar la lava que amenaçava un poble, Pedara, però amb això va destruir el poble veí, Paterno. A partir d’aquí es va prohibir realitzar aquestes desviacions, que alguns creien que torçaven la voluntat de Déu. La norma va estar vigent fins al segle XX. El volcà va expulsar llavors prop d’un milió de quilòmetres cúbics de lava i va cobrir una àrea de 37 quilòmetres quadrats.

Després ha tingut multitud d’erupcions menys nocives i la gent s’ha acostumat als seus ‘estirabots’.

¿I què han fet amb aquest perillós volcà? Doncs, primer, un parc natural, el 1983, de prop de 50.000 hectàrees, i després van aconseguir que la Unesco el declarés Patrimoni Natural Mundial el 2013. El lloc és realment preciós. Extrec de la web del parc la següent referència: «Havia sentit parlar de la meravellosa iridiscència de l’aurora sobre el mar Jònic, quan es contempla des del cim de l’Etna. Vaig decidir emprendre l’ascensió d’aquesta muntanya; passem de la regió de les vinyes a la de la lava, després a la de la neu. El noi de cames de ballarí corria per aquests costeruts pendents; els savis que m’acompanyaven van pujar a cavall de mules. Al cim es va construir un refugi on es pot esperar l’alba. Aquesta finalment va aparèixer: una immensa franja iridescent s’estenia d’un horitzó a l’altre; estranys focs brillaven sobre el gel del cim; la immensitat terrestre i marina es va obrir a la nostra mirada cap a l’Àfrica, visible, i cap a Grècia que s’endevinava. Va ser un dels moments suprems de la meva vida. No faltava res, ni la franja daurada d’un núvol, ni les àguiles, ni el coper de la immortalitat.» (M. Yourcenar, ‘Memòries d’Adrià’).

Notícies relacionades

Mor als 89 anys José María Cruz Novillo, el dissenyador dels logos més emblemàtics d’Espanya

Alatxa, gamba blanca o cranc blau: el canvi climàtic al nostre plat

A les Canàries, el Parc Nacional de Timanfaya és un volcà actiu (també el Teide), però amb les diferències que no ha donat senyals de vida des del 1824 i que al parc no hi ha activitat humana més enllà del turisme. I Cumbre Vieja és un parc natural que ara caldrà repensar.

L’Etna i el seu parc són un lloc molt visitat per nacionals que pugen a esquiar i per turistes que pugem a quedar-nos embadalits amb el panorama com va fer Adrià. Segur que Hefest torna a encendre la seva farga, ho va fer com he dit el setembre d’aquest any, però amb les degudes precaucions, deixant que el temps curi les ferides, amb un volcà, fins i tot amb el portentós Etna, es pot conviure.