25-N: les dones aplaudeixen el senyal de socors que identifica el maltractament

«És un gest senzill i fàcil. I, sobretot, útil. L’altre dia va servir perquè detinguessin un home després que ella el fes en una sala d’urgències», afirma Ana López, que, no obstant, mostra els seus recels en vista de la possibilitat que els agressors detectin a la primera el gest i deixi de ser útil. És una sensació que no només té aquesta jove executiva, sinó també Concha Caro, jubilada. «Si ells ho saben, ¿què passarà? M’agrada molt que sigui un gest internacional, però a veure si no s’acaba convertint en una arma de doble tall», dubta.

Aquí no hi ha lloc per al negacionisme. La violència masclista és una ferida oberta i perillosa que ha arrencat la vida de 37 dones des de començament d’any. Algunes deixen orfes, nens i nenes sense brúixola (ni diners) en la vida, amb una mare assassinada i un pare a qui no haurien de veure la resta de la seva vida. «És horrorós. No sé com aguantem les xifres de mortes. Hem de demanar més mitjans a totes les administracions», afirma la Concha, que torna a fer el gest juntament amb les amigues amb qui està fent un tomb.

Hi ha una mesura que demanen totes: educació en igualtat, una cosa que s’imparteix tant a l’escola com a la casa. «Hi ha gent que no entén gaire bé què és el feminisme. Se’ls ha de dir que el feminisme és igualtat. A veure si així ho entenen bé», diu Alicia Saiz, empleada municipal del servei de parcs i jardins. La seva companya, Marga Díaz, assenteix. Té una filla i un fill a qui educa exactament igual. Però quan li expliquen coses de l’institut li fan saltar les alarmes. Moltes converses juvenils delaten que ha tornat el mascle alfa i la delicada damisel·la que pensa que si ell té gelosia i li controla el mòbil és pel seu bé. «En alguns aspectes sembla com si estiguéssim fent passos enrere», diu una altra component de la quadrilla, Marisa Calero, mare d’una nena de 15 anys. «Educació, educació i més educació. És la base de tot», conclouen les tres després de posar juntes i fer el gest d’ajuda internacional, un gest que, també elles, estan convençudes que salvarà moltes vides.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Rafaelina Reynosos, dominicana que es guanya la vida com a cuidadora de nens a Espanya, s’emociona al parlar del maltractament. Ella el va patir en mans de la seva parella i el continua recordant cada dia. «Tinc 50 anys i no ho oblido. M’ofenia verbalment i em pegava. Era un home molt violent. M’estirava els cabells... Em va salvar la vida un cunyat, que va aconseguir que vingués a Espanya», recorda després d’elogiar la iniciativa del gest internacional per demanar ajuda. Ho fa i somriu. «Tant de bo serveixi perquè salvi la vida a moltes dones», conclou. 

És impossible parlar de violència masclista i no esmentar els homes. No els dolents (que són minoria), sinó els bons, els fidels acompanyants en la lluita feminista. Sense ells, la guerra no es guanya. ¿Viurem una societat sense maltractament? «No ho sé. De vegades penso que acceptem la violència contra les dones i ja està. Ens hem d’unir més i lluitar, conclou Paloma Ruiz, que va aprendre a fer el gest d’ajuda a l’hospital on la seva filla treballa com a pediatra.