Una guerra, dues pandèmies i moltes coses bones

Tenia 7 anys quan la grip del 1918 es va carregar moltes vides. Avelina Lorenzo Berián, que ja passa en 10 anys el segle d’existència, visualitza encara «tantes nenes de la meva classe que es van quedar òrfenes, vestides de dol amb un braçalet negre» que delatava l’orfandat. I la por que es va colar a casa seva perquè «la meva mare estava embarassada i podia perdre el nadó si es contagiava, com els va passar a moltes d’altres». Però a aquesta dona educada, amb humor fi i ironia, li agrada parlar poc de les coses dolentes de la vida, «he sigut feliç, m’he conformat amb el que tenia».

Nascuda al carrer de Carlos La Torre de Toro, a la casa familiar de l’advocat i jutge Miguel Lorenzo Limia i de la seva dona Eladia Berián Enríquez, «llavors no s’anava als hospitals», va conèixer nou germans, «a casa sempre hi havia festa, també venien els meus cosins». Era una casa oberta a qui ho necessités, com ho va ser la que ella va construir a Zamora amb el seu marit, també de Toro, Sinesio Ruiz-Zorrilla, company de vida durant més de 60 anys, fins que va morir amb 82 anys, «el pobre tenia alzheimer, va ser molt dur». «¡Però quines coses em preguntes!, ¿com vam començar a sortir?». Eixerida, intel·ligent i amb sornegueria, obre els seus diminuts ulls, torça el cap i es posa a riure, «ens coneixíem de tota la vida. La relació va començar als 21 anys, llavors no hi havia la llibertat que teniu avui i no va entrar a casa fins que es va formalitzar la relació. Un dia va anar a parlar amb el meu pare i...».

Relata amb una lucidesa sorprenent que amb 17 anys va deixar per primera vegada Toro, després d’estudiar a l’Amor de Dios, per preparar Magisteri a Zamora «amb el rector de San Vicente, Ramón Berián». Amb 23 anys, el 1934, va treure la plaça en propietat a Salamanca i va trepitjar la seva primera aula a la localitat val·lisoletana de Valdenebro de los Valles. Vivia a la casa de l’escola, «molt bona, tenia fins i tot balcó i clavegueram», explica mentre les petites mans que reflecteixen el pas de tants anys no deixen d’anar i venir, compassant el relat d’una vida que encara disfruta, «¿què quant vull viure?, ¡110 anys i els que Déu vulgui!, he tingut una bona vida. I demano perdó a qui hagi pogut fer mal».

L’esclat de la Guerra Civil el 18 de juliol del 1936 la va agafar de vacances a Toro i va haver d’incorporar-se a l’escola «un mes abans, al setembre». Es va trobar un poblet desolat, «es van emportar moltes persones que jo coneixia, un matrimoni els fills del qual anaven a l’escola... Em va fer molta pena veure tantes nenes i nens orfes». El capellà va ser qui va tallar la sagnia: «D’aquí no en surt cap més. Es va enfrontar amb els que manaven».

A Toro, «n’hi va haver molts, en sé de molts, un, Tanis, que era mestre. Es va poder escapar quan el portaven a afusellar, es va tirar del camió, es va amagar fins que el van ajudar a escapar-se i va acabar vivint a Anglaterra». L’Avelina també va perdre el seu germà Ramón al front, comenta sense donar detalls, i un altre per una malaltia. El seu marit es va incorporar a files, tot i que van poder casar-se a Galícia, «i, al cap d’un ’any o així, a l’acabar el permís, va tornar a anar-se’n fins el 1939». Durant la guerra, el seu pare va protegir a casa seva «les robes d’un convent pròxim i les custòdies i relíquies del Sancti Spiritus». Poc més vol remoure, «no en tinc bons records, es van fer moltes burrades i es va fer mal a molta gent que ni havia pensat en bàndols».

Va exercir de mestra uns deu anys més per passar a ocupar-se de casa seva i del seu marit, Sinesio, empleat del Banc Espanyol de Crèdit i del Banesto, amb el qual va recórrer tot Espanya, va conèixer Itàlia i Portugal, «vam ser molt feliços».

Aquesta àvia, la més longeva de la capital i la província, riu molt, però té caràcter, «¡amb 110 anys tinc dret a manar!», replica a Canto i a la seva cuidadora, la María. La Canto va ser una filla tardana. L’Avelina tenia 47 anys, «vam creure que tenia un tumor, el doctor Almendral ens va dir: «Estàs embarassada». El meu marit li va contestar: «¿I què faig?», «doncs preparar un bressol», l’Avelina riu. «La filla ens va fer la vida més feliç».

El 1983 va decidir tornar a la docència, «el meu marit em va convèncer perquè deia que els duros després són en reals», així que va fer classes a les escoles de Ferreruela, a Pereruela, al Sancho II de Zamora i es va jubilar a San Frontis. «Amb els alumnes, bé, però vaig haver de tornar a estudiar a casa, no recordava gaires coses. Les companyes em van ajudar molt», somriu. «Ara, em prepara a mi per a l’examen de ciutadania», apunta la María, que va emigrar de Veneçuela.

Notícies relacionades

Activat el nivell màxim d’alerta per risc extrem d’incendis a Catalunya aquest diumenge

Ginebra no aconsegueix tancar el tractat global per reduir el plàstic

«Austera, metòdica i organitzada, menja just, però de tot, els guisats de la meva terra també», puntualitza la seva cuidadora. «¿Què dieu?». La seva sordesa li impedeix prendre part activa en la conversa que segueix atenta amb uns ulls eixerits que, malgrat les cascades, li permeten «llegir el diari sense ulleres si hi ha bona llum», sinó utilitza la seva lupa. L’Avelina és fidel a La Opinión-El Correo de Zamora, diari del mateix grup, Prensa Ibérica, que aquest diari: «Me’l llegeixo sencer cada dia i encerto el jeroglífic». Una altra afició des de fa 10 anys és la novel·la ‘Amar en tiempos revueltos’, que segueix des de la butaca enganxada al televisor per facilitar-li la lectura dels subtítols. Al menjador del novè pis del carrer de Víctor Gallego, passa el dia al costat de la finestra de la galeria, «allà surto quan fa sol, no em fa falta més, veig tot Zamora».

En la seva rutina diària, la seva cita ineludible és «anar a missa a l’església de San Torcuato, hi tinc el meu lloc». I el passeig, acompanyada sempre, «la part dolenta és que ja no em deixen anar amb el caminador, em porten en cadira de rodes». La Covid l’ha allunyat de les seves amigues, «abans es reunien a la plaça del Maestro, al sortir de missa». Però, sobretot, li ha impedit veure el net i els dos besnets que viuen a Madrid.