«Ningú s’ofereix per ser esclau: el 95% de les prostitutes estan sotmeses a terror»

–Octubre del 2021. ¿De què parlem, en el dia d’avui, quan ens referim al tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual?

–Estem parlant d’una forma d’esclavitud que té unes peculiaritats i idiosincràsia pròpies: es dona en un moment històric que sorgeix com a conseqüència de l’augment i creixement de la població mundial, la suma d’una millora de les tecnologies, que permeten conèixer com es viu a l’altre costat del món, i un avanç en els mitjans de transport, que faciliten els trasllats. Això sorgeix, a més, en una economia de liberalisme obscè en la qual tot el que és demanat és ofert, tot es pot comprar i vendre. És, en definitiva, una forma d’esclavitud, el trasllat i la captació d’una persona per aprofitar la màxima vulnerabilitat que produeix aquest trasllat.

–¿El tràfic amb finalitats d’explotació sexual és el dominant a Espanya?

–El tràfic amb finalitats d’explotació sexual és l’estrella perquè la no regulació que tenim del proxenetisme, és a dir, la impunitat que hi ha del proxenetisme, fa que tinguem un bon terreny perquè puguem encobrir tot el que el tràfic suposa. Mentre al territori nacional tinguem centenars de llocs on hi ha dones explotades en el comerç sexual, com clubs de cites o pisos de contactes, i no fem res perquè, en general, no està penalitzat, només en casos concrets, estem transmetent el missatge a la societat que això és lícit, que consumir dones a canvi d’un preu no està malament, és dins de l’oci. I que les dones que fan això ho fan perquè volen.

–Però la realitat és una altra.

–Entre el 92% i el 95% de les dones que exerceixen la prostitució ho fan perquè estan en condicions de vulnerabilitat extrema: estan sotmeses a una situació de por i terror, a una situació de vulnerabilitat prèvia que els ha portat fins allà. I elles mateixes no són coneixedores que són víctimes. No en va, perquè es faci una idea, el 90% de les dones que exerceixen la prostitució a Espanya són estrangeres, moltes d’elles en situació administrativa irregular i la majoria de països que no són de la nostra situació econòmica; és a dir, procedents de països en vies de desenvolupament i subdesenvolupament econòmic. Estem veient en els últims anys un augment progressiu de ciutadanes procedents de Veneçuela que fa quatre anys no teníem. La prova més evident que aquestes dones no treballen per a elles i que viuen en situació de vulnerabilitat és que passen els anys, exerceixen durant molt temps la prostitució i, anys després, l’únic que tenen és més misèria i més malaltia: no tenen un lloc on guarir-se, no tenen una propietat, no tenen un cotxe... ¿On han anat els diners? A enriquir una altra persona

–Parla de falta de regulació del proxenetisme.

–Tenim el seriós problema al nostre país: no s’aborda la penalització total de tota forma de proxenetisme, de qualsevol persona que es lucri amb la prostitució aliena, de qualsevol persona que determini una altra a exercir la prostitució i del consumidor, a qui tampoc es penalitza de cap manera. Una societat no es canvia només amb legislació, sinó també amb sensibilització i educació. Aquest és un altre dels problemes: sembla que, en el nostre patrimoni cultural, està admès que es pugui exercir com un dret gairebé l’acudir a la prostitució. Sense pensar què passa amb la dona què està fent això.

–¿Quin seria el missatge que, segons el seu parer, s’ha de transmetre?

–Com a societat s’ha de transmetre un missatge clar. Ningú s’ofereix per ser esclau. Dins del món de la prostitució, com dic, més del 95% de les dones ho fan en situació de vulnerabilitat extrema. Com a país no ens podem permetre un discurs en el qual, per garantir la llibertat d’un percentatge mínim de dones que exerceixen la prostitució d’una manera lliure, es justifiqui que un altre noranta i tants quedi desprotegit i en la misèria. Els francesos ja van abordar aquest debat: un país democràtic, de dret garantista amb els drets fonamentals de les persones, no es pot permetre deixar persones desprotegides com a conseqüència d’una legislació inadequada.

–¿Quina solució planteja?

–Vull deixar clar un punt: per a la meva l’única manera sòlida de defensar les dones no és regular com una forma més de treball la prostitució, això seria terrible, seria com regularitzar una forma d’esclavitud. Les dones són protegides quan se’ls donen oportunitats i es treballa amb elles des de l’àmbit d’igualtat i llibertat, no regularitzant una activitat que únicament beneficiaria proxenetes i consumidors.

–Llavors, ¿quins reptes té Espanya per davant per acabar amb l’esclavitud sexual?

–Educació i sensibilitat, repeteixo, ningú s’ofereix per ser esclau. I cal plantejar-se una reforma legislativa en la qual es penalitzi qualsevol tipus de proxenetisme. Aquests són reptes, alhora que l’adopció, fonamental, de mesures de protecció integral per a les dones en el sentit que se’ls ofereixin oportunitats més enllà d’un recurs assistencial on dormir o menjar. Es necessiten mesures que els garanteixin un futur que eviti que siguin recaptades i reexplotades.

–¿Aquests serien els pilars d’una llei integral contra el tràfic?

–Els tres pilars són conscienciació, persecució penal coherent i protecció de les víctimes. Hem avançat molt en els últims 10 anys, abans ningú parlava del tràfic, però ens queda un terreny per recórrer important. També des de la perspectiva de gènere, perquè el tràfic amb finalitats d’explotació sexual afecta de manera desigual les dones i està basada en un concepte patriarcal en què les dones estan sotmeses als homes i en la idea que perquè jo pago una quantitat de diners puc fer amb tu el que vulguis.

–¿Hi ha nenes sotmeses a explotació sexual a Espanya?

–Si alguna cosa té el nostre dret és que una persona menor d’edat no pot ser al carrer ni en un club. Els proxenetes ho saben i no les tenen a la vista; per tant, crec que la situació pot ser més clandestina. Això ho puc afirmar per les dades que em faciliten les ONG que treballen amb dones que es van iniciar en la prostitució sent menors. Jo vull pensar i crec, perquè les forces i cossos de seguretat de l’Estat fan una tasca meravellosa, que és una situació minoritària. Hi ha una conscienciació una mica més gran i més mesures de protecció.

–¿Les víctimes de tràfic han sigut doblement víctimes arran de la pandèmia?

–No es pot fer una anàlisi real de quina ha sigut la situació. Durant el confinament es va donar una situació de desconcert. Algunes, que viuen on exerceixen l’activitat impositiva, van ser llançades al carrer a la seva sort al tancar els establiments. Potser van ser les que millor fortuna van tenir perquè van rebre auxili d’ONG i recursos assistencials. D’altres van quedar en clubs de cites i tenim informació d’algunes que van haver de ser assistides al quedar-se sense llum. En aquell moment es va descobrir que estaven sense menjar, sense aigua... D’altres van ser deslocalitzades: els proxenetes les van portar a altres llocs i les ONG els van perdre la pista. Algunes han tornat a ser localitzades i d’altres no. Hi ha hagut un secretisme més gran, la prostitució s’ha refugiat en pisos i llocs no oberts al públic. Això ha dificultat la investigació. S’ha augmentat la invisibilitat del fenomen

–L’any 2020 va ser virtual. ¿També per a les esclaves sexuals?

–Les noves tecnologies també són fetes servir pels delinqüents i la delinqüència organitzada, i més la internacional, com pot ser la del tràfic, utilitza les noves tecnologies en el seu benefici tant per a la captació com per mantenir controlades les dones i oferir els seus serveis. Això, a més de ser un producte de la pandèmia i sobretot del confinament, ha vingut per quedar-se.

–Venen temps econòmicament complicats després de l’emergència sanitària. ¿Augura un repunt de casos de tràfic amb finalitats d’explotació sexual?

–M’agradaria pensar que no i m’agradaria pensar que s’adoptaran mesures que pal·liïn les conseqüències lògiques d’una depressió econòmica. Però el cert és que el tràfic d’éssers humans està vinculat a víctimes d’aquests fets i la seva situació econòmica. Quan hi ha una situació debilitada els que més pateixen són les classes més baixes. Lògicament, a més, hi ha països més afectats, d’on procedeixen a més les víctimes. O adoptem mesures d’auxili o és caldo de cultiu per a l’explotació.

–¿Quan ha de pagar una dona víctima d’esclavitud sexual a Espanya?

–¿Reals o ficticis? Les despeses a les quals haurien de fer front serien mínimes, un bitllet d’anada. Però a una dona nigeriana li diuen que ha de pagar entre 30.000 i 60.000 euros, i ella mateixa no sap el que són 60.000 euros a Espanya perquè s’ho mira segons la seva moneda. Amb països sud-americans varia entre 3.000 i 6.000 euros. Després han de pagar el deute i l’allotjament que els tractants imposen, el menjar, la roba, les sancions que els imposen com a conseqüència d’accions que ells creuen que no han de fer, com comunicar-se amb altres dones de la seva pròpia nacionalitat...

Notícies relacionades

Freixenet i els sindicats pacten un erto per la baixada de producció

Sancho es debat entre les presons de Samui i Bangkok

–Comentava que el tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual és el dominant al país, ¿però quins altres tipus de tràfic hi ha?

–Estem detectant cada vegada més el tràfic laboral, en el qual també hi ha un grup important de dones sotmeses a aquesta esclavitud. També tracta amb finalitats de comissió de conductes delictives i de matrimonis forçats, en menys quantitat, en la qual la totalitat de les víctimes són dones.