Benvinguts a Valdediós, el poble que ja no existeix

Fa dècades, els veïns van reclamar allargar la carretera uns metres perquè arribés al poblet. Mai els van fer cas.

Fa anys, uns operaris van tallar per error les connexions dels punts de llum de l’enllumenat públic. El poble es va quedar a les fosques.

Fa dies, Mari Luz López –l’última veïna de la localitat, junt amb el seu marit i el seu fill– va anar a renovar el DNI. La resposta de la Policia Nacional la va deixar tremolant: Valdediós ja no apareix al cens.

«No ens estranya que això s’estigui quedant buit», apunta la Mari Luz. «Això» són les conques mineres. Les valls del Nalón i el Caudal sumen ja prop de 700 pobles abandonats, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). El consell d’Aller, un dels més castigats per la pèrdua de veïns, té una densitat poblacional de 27 habitants per quilòmetre quadrat. Balanç similar al dels països de la Banya de l’Àfrica –idèntic al de Somàlia–.

Però diu més un passeig que totes les xifres del món. Així que comença el viatge, això sí, amb calçat còmode: a Valdediós només s’hi arriba caminant. Hi ha dos accessos, cap està asfaltat. Des de La Godina, el camí és més curt (a prop de mig quilòmetre), més pendent i més relliscós. Des de La Primayor, cal donar una bona volta per un bosc i escoltar els lladrucs de gossos enfadats.

–És guapo, però fa pendent, ¿eh?

Mari Luz López rep els visitants des de casa seva, que corona la vall. És una bonica vivenda blava. I té història. Potser no de la que apareix als llibres, però sí de la que està carregada d’amor. «Vam arribar a aquesta casa ja fa 50 anys. Les escriptures, i tot, estan inscrits a Valdediós», explica ella. Agafa la mà del seu marit, Virgilio Rancaño: «Vam tenir quatre fills. El Fernando, de 47 anys, va néixer aquí mateix», afegeix amb un somriure. «Sí, vaig ser l’últim que va néixer aquí», matisa l’home.

Eren millors temps per a Valdediós. El poble tenia llavors prop de 30 veïns: «Érem nosaltres i una altra família que vivia una mica més avall. Aquí al costat hi havia unes cases on hi havia diversos matrimonis amb uns quants fills», assenyala la dona. Hi havia vida «a les ‘caleyes’», diu Rancaño. També il·lusió: «El 1996 vam decidir comprar la casa, perquè estàvem de lloguer, i la vam arreglar amb moltes ganes».

Ganes i esforç. Perquè van haver de transportar tot el material amb una carreta. «Fins aquí mai hi ha hagut carretera. Malgrat que vam demanar moltes vegades que l’allarguessin una mica, per poder arribar amb el cotxe», apunta la Mari Luz. Treu el cap a una cantonada de la seva ‘antojana’, assenyala amb la mà: a menys de 50 metres, hi ha la carretera d’accés a La Primayor: «No els hauria costat res», afegeix, arronsant les espatlles. Després va arribar l’episodi del tall de la llum: «Hi havia uns nanos treballant, amb una motoserra, i van tallar els tres punts de llum que teníem d’enllumenat públic. Vam quedar a les fosques i, des d’aleshores, ningú ha fet res per reposar-los». Hi ha cert cansament en les paraules de Rancaño.

Hi intervé el fill del matrimoni: «Ara ja serà molt difícil que facin res, tret que arreglin això...». Agita a la seva mà dreta el nou DNI de la seva mare: ubica la llar de la dona a Moreda de Arriba. «Això no és així, això és Valdediós, sempre ho ha sigut». «A tots els documents que teníem, fins ara, així ho posava», afegeix. Entra a la casa, obre i tanca un calaix. Mostra el seu antic DNI: es mostra Valdediós, en lletres clares.

Cens

Notícies relacionades

Què se sap i què no sobre el brot d’hantavirus i els contagis en el creuer ‘MV Hondius’

Més de 60.000 educadores de l'etapa 0-3 estan convocades a una aturada general a tot Espanya

La família no sap com ha passat. Però Valdediós ja no apareix al cens. Van acudir a la Policia Nacional, que els va remetre a l’ajuntament. A l’administració local, segons la seva versió, tampoc els van donar resposta. «No volem perdre el nom, perquè era ja gairebé l’únic que ens quedava», assenyala la Mari Luz. Mira una pedra, que van tallar amb dedicació el seu marit i els seus fills quan van acabar d’arreglar la casa: «Valdediós, 1996», diu el gravat a mà.

Es queda una estona pensativa, fins que les primeres gotes de pluja la treuen dels records. Es dirigeix a les visites: «Quan plou, és millor que aneu per La Primayor. Pel camí de Godina és gairebé impossible baixar, rellisca molt». S’acomiada al portell de l’‘antojana’. La mà en alt, la vista a la vall, el gest trist.