Festival Open House: arquitectura de circumstàncies
L’arquitectura social de Barcelona busca oferir respostes als problemes més urgents dels ciutadans
És difícil escapar-se de les seqüències de Tiempos modernos quan s’entra en una fàbrica. Un s’imagina immediatament Chaplin collant femelles febrilment a la cadena de muntatge, abans de ser engolit a dentades per l’engranatge deshumanitzat de la revolució industrial que va posar els fonaments del capitalisme i el món modern. A la vella fàbrica de la Seat a la Zona Franca, Chaplin hauria pogut respirar una estona. Almenys durant el dinar, als menjadors i les zones de descans projectades a meitat del segle XX per César Ortiz-Echagüe, Manuel Barbero, Rafael de la Joya i un equip d’enginyers aeronàutics que li van donar a l’Espanya del ‘desarrollismo’ la modernitat que no tenia. Entre tots van aconseguir que, al sortir de la jungla de planxes, guillotines i fum, l’obrer es tornés a sentir viu entre geometries netes, estanys cristal·lins i un doll de llum mediterrània.
Els menjadors de la Seat són un dels secrets arquitectònics que amaga Barcelona i que el festival Open House obre al públic des de fa més d’una dècada per ajudar a trencar la seva distracció quotidiana. La mateixa que no deixa veure els prodigis inesgotables d’una ciutat que acostuma a queixar-se per sistema, potser perquè en té massa. «El problema que tenen vostès és que no tenen problemes», diuen els cubans. Però totes les ciutats tenen problemes i fa temps que Barcelona mira de trobar-hi solucions amb els seus experiments d’aquitectura social. Una resposta a les circumstàncies i plagues del moment, des de l’exclusió social, al maltractament, la indigència, l’alienació industrial o la falta de vivenda assequible.
«Podríem dir que l’arquitectura sempre ha sigut social, però a partir del boom industrial els treballadors comencen a reivindicar els seus drets, i el terme recupera vigència», afirma l’arquitecte Miquel Zuzama, director del programa de l’Open House. Els menjadors de la Seat són un dels millors exemples. El primer edifici del país amb aire condicionat i un dels pocs pavellons construïts amb alumini, una fita que va tenir recompensa el 1957 amb la concessió per als seus arquitectes del premi Reynolds que atorgava l’American Institute of Architecture. Per dins, els menjadors tenen aire de ‘dinner’ americà, amb les seves cadires vermelles i taules blanques banyades per la llum que es cola per les vidrieres. Per fora beuen de l’escola Bauhaus i l’arquitectura de Mies Van der Rohe, qui els va entregar personalment el Reynolds als EUA.
Racionalisme industrial
«Fixin-se en la sensació d’ordre, tecnologia i modernitat que transmeten», els explica aquest dissabte als visitants l’arquitecte Albert Crispi, que prepara una tesi sobre l’arquitectura dels anys 50. Molts venen a veure l’exposició de cotxes històrics de Seat, que completa la visita. «Aquest és un edifici que es va fer un cop i no va tenir rèpliques perquè era molt car». El seu principal arquitecte, Ortiz-Echagüe, té una peripècia vital novel·lesca. És fill de José Ortiz-Echagüe, primer president de la companyia i fundador de Construcciones Aeronáuticas SA (CASA), més conegut no obstant per la seva obra com a fotògraf de l’Espanya de postguerra.
El fill va tocar el cim com arquitecte, amb altres genialitats racionalistes com els edificis de la filial de la Seat a la plaça Cerdà, fins que va conèixer Escrivá de Balaguer i va tenir un viatge místic. Va penjar l’escaire i el cartabó per fer-se docent i sacerdot de l’Opus Dei. L’afecció al règim de la seva família acabaria ennuvolant el seu llegat, ara progressivament poc redescobert.
Per la ciutat i la seva àrea metropolitana hi ha altres exemples d’arquitectura social. Des de les enlluernadores vivendes socials del Bon Pastor, que miren de recrear la vida de portes enfora que imperava a les cases barates del barri, al jardí vertical entapissat de bromèlies de l’Espai Oasiurbà del Raval, un centre que ofereix serveis tècnics, legals i socials per buscar resposta a l’escassetat de vivenda assequible.
Vivenda cooperativa
Les noves modalitats explorades inclouen la vivenda cooperativa, com la que construeix La Mar d’Arquitectes a La Barceloneta. Un antídot contra l’especulació. El terra pertany a l’ajuntament, però la construcció va a càrrec de les vuit famílies que s’han ajuntat en la cooperativa la Xarxaire per aixecar-lo. La fórmula redueix costos, tot i que els socis de la cooperativa no podran revendre els pisos. En la seva construcció, encara inacabada, s’ha recorregut a la fusta per millorar les condicions tèrmiques i reduir les emissions, mentre les persianes venecianes busquen entroncar amb la tradició mediterrània.
Notícies relacionades«No ens en adonem de la riquesa que té aquesta ciutat», diu Aina Ardevol, una arquitecta tècnica que espera amb la seva mare per entrar a la Xarxaire. Cal posar-se casc i armilla perquè l’edifici continua en construcció. S’entra en grups de 15. Entre els visitants, són majoria les dones. Senyores com la Begoña, desafectes amb la seva ciutat: «Fins al 1992 vaig estar feliç a la meva ciutat. Ara la trobo molt deixada i bruta». I senyores com la seva amiga Griselda, instal·lada en el pol oposat: «A mi m’encanta viatjar, però quan torno a Barcelona em trobo profundament satisfeta».
A l’Hospitalet es pot visitar també Can Colom, una antiga masia, probablement del segle XVI, transformada en un centre d’atenció i informació per a la dona. Rehabilitada per l’estudi de Meritxell Inaraja, les formes i el color de l’edifici exerceixen una mena de teràpia. Línies geomètriques, sostres alts i un blanc explosiu a les parets i estances, una mena de refugi immaculat que convida a deixar enrere pors, abusos i dubtes. I és que, tot i que l’arquitectura no serveixi d’escut per als cops de la vida, almenys pot contribuir a guarir-los.
