El bambú s’erigeix en alternativa ecològica al plàstic i el formigó

Bastides a Rangun i Hong Kong, palles a les cocteleries elitistes de Pequín, vivendes a Llatinoamèrica i el sud-est asiàtic, roba, carbó vegetal, gastronomia xinesa...  El bambú és tan ubic com infrautilitzat, una paradoxa que parla de la seva gairebé infinita versatilitat. N’hi hauria prou per cobrir el gruix de les nostres necessitats, de les quotidianes a les industrials, amb un respecte escrupolós del medi ambient: la quadratura del cercle, el sant greal... una benedicció a mà. 

Els seus avantatges mediambientals no són pocs de ni irrellevants. El bambú és una herba que, a diferència dels arbres, creix si es talla. I creix molt ràpid, fins als 91 centímetres diaris, per fregar els 40 metres d’alt en algunes espècies. Un arbre necessita 30 anys quan el bambú madura als tres i, a més, genera un 35% més d’oxigen que aquell. Del seu foment s’ocupa l’Organització Internacional de Bambú i Rotang (OIBR), amb seu a Pequín i integrada per 48 països, amb el Canadà com a únic soci del primer món. També el seu naixement és paradoxal: fundada el 1997 per Jiang Zemin, el president més ultraliberal que s’ha despatxat a la Xina, artífex del creixement a qualsevol preu i de la calamitat mediambiental que els seus successors s’afanen a revertir.  

«El bambú protegeix la biodiversitat, frena el canvi climàtic, ajuda a la reforestació de les terres degradades, permet una construcció més sostenible... No és la bala de plata que solucionarà tots els nostres problemes però sí que en pot mitigar alguns», opina Borja de la Peña, responsable de les polítiques globals de l’OIBR. De la Peña, nascut a Esplugues de Llobregat, atén aquesta setmana la Conferència de Biodiversitat a Kunming, capital de Yunan, on es dissenyen els plans per protegir l’entorn durant la pròxima dècada. «La nostra estratègia a Europa se centra en la substitució dels plàstics d’un sol ús en vasos, plats, palles, joc de coberts... que estan prohibits des del juliol d’aquest any per una directiva de la UE. La indústria del plàstic s’intenta reinventar amb materials reutilitzables però cap és més sostenible que el bambú», afegeix. 

Idoni per a la construcció

Dos milions de tones de bambú portat des de la Xina conformen el sostre de la Terminal 4 de l’Aeroport de Barajas i amb aquesta herba va dissenyar Benedetta Tagliabue el cistell que va acollir el pavelló espanyol a l’Expo de Xangai del 2008. És idoni per a la construcció per flexible, lleuger i robust. Després d’un sisme a l’Equador només van resistir les vivendes aixecades amb bambú i les Filipines aixeca cases a baix preu a les barriades més congestionades de les seves urbs. Però el seu ús al món en desenvolupament està penalitzat per un estigma que l’associa a la pobresa («la fusta dels pobres», es diu) mentre en el desenvolupat el frenen uns estàndards internacionals de construcció que l’ignoren. El segon problema, revela De la Peña, està en via de solucionar-se. 

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Un altre avantatge de confiar-li la construcció sostenible al bambú és la seva abundància. Existeixen més de 1.600 espècies catalogades i, descomptada Europa, tothom compta amb les seves. Cap zona el disfruta més que Àsia i, més en concret, la Xina. El bambú és l’aliment bàsic del panda, ha sigut capital en la història mil·lenària del país i avui concentra el 80% dels 70 mil milions d’euros que genera el comerç global. «És el productor més gran, el que més espècies autòctones té, el que més terreny ha reforestat amb ell en els últims 30 anys, el que compta amb la maquinària més innovadora. Hi ha clústers a Anji (província de Zhejiang) o Meishan (Sichuan) on s’ajunten els que el planten, el tallen, el processen, el converteixen en escuradents...», revela De la Peña.  

A la Xina ha contribuït també a erradicar la pobresa perquè la seva indústria dona 10 milions de llocs de treball directes i molts més d’indirectes. El foment del bambú a Àsia, Llatinoamèrica o l’Àfrica també eludiria aquest etern debat entre desenvolupament econòmic i medi ambient. Ningú dona més que el bambú.