¿Per què la vellesa ha de ser una condemna a tornar a l’armari?

Són dos quarts de sis de la tarda del primer dimecres d’octubre i a la sala d’actes del casal de barri Can Portabella, a Sant Andreu, no hi queda una sola cadira buida. En una pantalla gran al fons de l’habitació, hi ha projectada una imatge d’una bandera LGTBI gairebé com si fos unes estovalles, sobre la qual reposa una tassa de cafè i el text ‘Gent gran LGTBI’, nom del cafè-tertúlia organitzat per aquest casal de barri en el marc de la Setmana de les Persones Grans del districte, i el dia abans de la presentació –aquest dijous– de la mesura de Govern per la diversitat sexual i de gènere del districte de Sant Andreu, que el col·lectiu desitja que serveixi d’inspiració –i arrossegui– la resta de la ciutat.

Necessitat de fer-se visibles

Els dinamitzadors d’aquest cafè-tertúlia –sense cafè, per la Covid, però amb extra de tertúlia– són Benito i Ricard de la Rosa, president de la Fundació Enllaç, especialitzada en l’ajuda a persones gais, lesbianes, bisexuals i trans en situacions de vulnerabilitat. L’objectiu de la trobada és, d’una banda, visibilitzar les persones grans LGTBI –n’hi ha– i, de l’altra, reivindicar els seus drets, els drets d’unes persones que, després d’una vida dedicada a lluitar per aconseguir-los, es rebel·len a haver de renunciar-hi». «Estic discriminat per gai, per maricon, per sidós i per vell», apunta un dels testimonis del documental ‘Gent Gran LGTBI’, fet per Enllaç i els fragments del qual serveixen de base per a una tertúlia en què hi ha consens en la necessitat de crear «espais segurs». «És molt trist haver de parlar de crear espais segurs, perquè tots els espais haurien de ser segurs. Fins i tot el carrer hauria de ser segur, però la realitat és la que és», reflexiona Benito. Una realitat que, segons coincideixen tots, és plena de casals i residències ambactituds heterosexistes a tots els fronts, tant de la mateixa institució com dels treballadors i la resta de residents.

El mateix testimoni del documental assenyala que els espais d’oci per al col·lectiu són per a gent jove. «Passes per allà i diuen “això està ple de mòmies”». Lamenta que, a partir dels 45 anys, les persones comencen a invisibilitzar-se.

Espais segurs

Notícies relacionades

Els reptes de transitar a l'edat adulta amb un trastorn de salut mental: gairebé el 60% dels joves reconeix tenir problemes

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

Espais segursMentre aquests testimonis es projecten a la pantalla –on també apareixen lluitadores com Mercè Otero o Paulina Blanco– els presents a la sala –molts persones grans, però no tots– assenteixen amb empatia. Al fons de la sala, al torn de paraules, una dona reflexiona: «No hem acabat de sortir de l’armari, com aquell que diu, i t’hi has de tornar a tancar. Primer, per poder sortir d’aquí agafades de la mà i fer-nos un petó sense que el primer cretí que passi pel carrer ens digui alguna cosa», reflexiona. «Amb un grup d’amigues i amics ho hem parlat molt, això de què fer quan siguem grans. Ens fa por que en una residència perdem la llibertat que ens ha costat tant guanyar. Volem poder sentir-nos còmodes parlant de les nostres coses, dels nostres sentiments en llibertat». La dona prossegueix llançant la idea de crear pisos comunitaris tutelats, de què també parla al següent fragment que passen del documental Mercè Otero. L’activista comparteix una broma «recurrent en el seu dia a dia», assegura. «Sempre que em regalen algun vestit bonic dic “el guardaré per a la residència”». Aquesta situació és molt present al col·lectiu per la por de perdre la llibertat que tant els va costar guanyar. Un sentiment de pèrdua de llibertat compartit amb les persones amb identitats sexuals no dissidents, però que en el seu cas és molt més gran, ateses les actituds heterosexistes esmentades, segons reconeix tothom.

Unes actituds que no només estan als equipaments esmentats, sinó en tants altres, sobretot cap a les persones grans; com els hospitals, si la teva parella està ingressada i t’hi quedes a cuidar-la. «Jo mai vaig poder dir vaig a veure la meva nòvia, sempre deia vaig a veure una amiga», explica una altra de les testimonis d’una generació que va viure una infantesa i una joventut molt dures. «Com més gran et fas és pitjor. Et qüestiones més coses en la vida quotidiana, per exemple a l’hora de viatjar. Si et mous en segons quins ambients no passa res, però depèn on siguis t’has de plantejar, bé, ¿i aquí com em poso?», conclou una altra veu.