El malson del Valle de Aridane pel volcà

Perera rep a les quatre de la tarda la visita de prop d’una desena d’amics que l’ajuden a condicionar la nova granja en la qual s’ha instal·lat sine die a la carretera de La Juliana. Estan habilitant entre tots una zona per als cabrons. Repeteix allò de les ajudes. Considera que són fonamentals per seguir endavant. En el seu cas, va comprar el desembre passat la nova granja que donava empara a 300 cabres amb què elabora el seu producte sota la marca Quesos Perera. Sempre ha venut tot el que elabora i té dos empleats que el recolzen en tot moment. «Fa 10 anys que treballo moltíssim cada dia per tenir el que tinc i en menys de 24 hores va saltar tot pels aires. Deu anys de treball amb tots els meus estalvis, més préstecs; tot està ara enterrat allà a baix», afirma afligit.

La lava li va concedir una treva que li va permetre, amb l’ajuda de 20 persones i quatre camions, treure les cabres en dues hores i mitja. Divendres de la setmana passada, amb la nova colada nord, la lava es va carregar la seva granja i també maquinària, valorada en milers d’euros. Agraeix tot el material que li han cedit. Però, recalca, espera tenir aviat suport econòmic per part de les administracions per seguir endavant amb el seu negoci. Si no, «estem morts».

Ana del Carmen Fernández Riverol, per la seva part, ha aconseguit salvar pràcticament tot el que hi havia a casa seva. «He deixat enrere uns records» de tota una vida a la casa familiar, apunta, mentre dos operaris municipals descarreguen els últims electrodomèstics a la casa de la seva filla, al barri de Triana. Li preocupen les seves plantes, que no ha pogut regar. «És horrible», assenyala en relació amb el volcà que més de dues setmanes després de la primera erupció encara retruny a la llunyania.

El publicista David Gómez està a punt de perdre la campanya de Nadal si no aconsegueix aviat reprendre la seva feina. El volcà és, indica, és el toc de gràcia a una comarca que, després de viure una pandèmia, s’ha enfrontat a un incendi que va arrasar un centenar de vivendes i després una onada de calor que es va carregar innombrables plantacions agrícoles. «Això és un malson».

«Aquest bitxo ens esborrarà del mapa»

El publicista David Gómez (42 anys) ajuda a cuidar de les tres cabres i diverses gallines que el seu pare, de 80 anys, té en una finca de La Laguna, al municipi de Los Llanos de Aridane. Està desallotjat de la seva vivenda, situada a Los Campitos, sota d’El Paraíso. És dijous a la tarda i la llar encara es manté dempeus. Confia que se salvi, tot i que sap que no pot cantar victòria fins que «el bitxo», com l’anomena, s’apagui. «Ens esborrarà del mapa», pressent. Dos dies després, dissabte al matí, la seva vivenda queda al mig d’una llengua de lava que ahir a la matinada va posar en perill desenes de vivendes.

La seva vida des de fa 15 anys gira entorn de la publicitat, sector en el qual treballa i amb el qual es guanya la vida. L’activitat ara està completament aturada. No obstant, va haver de salvar la maquinària que tenia. «Vaig treure la que hi havia» i la va traslladar a un local que li han prestat i on haurà de treballar mentre busca un altre lloc més adequat. Tot arriba en el pitjor moment, «ara que la campanya de calendaris de Nadal està a punt de començar». Confia a arribar-hi a temps amb l’ajuda dels seus familiars i dedicant-hi més hores durant els pròxims mesos.

Gómez considera que el volcà és el toc de gràcia que està enfonsant la comarca del Valle de Aridane, on l’agricultura –sobretot el plàtan– i el turisme sustenten la seva economia. «Tot passa aquí», apunta, i després continua: «Primer la pandèmia, després l’incendi, després la calor i ara això», amb referència a l’erupció que ja fa tres setmanes que treu lava sense parar. De totes elles, destaca les altes temperatures de finals d’agost que, indica, «van fer molt mal». Ho comenta mentre ensenya plantacions de pebre completament socarrimat pel temporal que va fer estralls entre els agricultors de la comarca.

El seu pare es manté absent durant l’entrevista, es preocupa de donar menjar als seus animals. Dos dies després, la família buscar un lloc per reallotjar-los davant la nova lava que amenaça en la llunyania. És un desgràcia que no s’acaba mai.

De 500 litres a 250 per l’estrès

Agustín Perera va poder salvar les seves 300 cabres, però la lava va ensorrar la seva granja acabada de comprar, per la qual havia lluitat tant. Ara intenta refer el negoci amb l’ajuda dels seus amics. Als seus 32 anys, feia més d’una dècada que Agustín Perera treballava en la ramaderia després de la mort del seu pare. Va començar amb una vintena de cabres. Ara en té 300. Ho tenia tot: una granja nova, una munyidora moderna, una cambra frigorífica i dos contenidors d’alfals i civada. Molt treball i molts diners que han quedat enterrats sota la colada de lava.

Aquest ramader té tot el suport dels seus dos treballadors i d’un grup d’amics que han estat al seu costat des del primer moment. «En dues hores i mitja vam desallotjar 300 animals», explica. Va ser dos dies després que s’obrís el volcà. Aquell dia era a casa seva a El Paso i des del balcó va veure les primeres cendres. «Ja al matí havíem notat moltes tremolors que movien les planxes». Fins i tot ho va comentar a un dels seus treballadors: «Vine cap aquí que això explotarà», li va dir.

Quan es va produir l’erupció, va anar al més aviat possible a la granja. Només va poder obrir la porta per evitar que s’hi acumulessin gasos. «Queien pedres, hi havia fum i feia olor de sofre», recorda. «Ho vaig donar tot per perdut i plorava, no parava de plorar», afegeix. L’endemà va poder munyir les cabres perquè no emmalaltissin. Però sabia que les havia de treure d’allà al més aviat possible.

Dimarts es va produir l’operació. Havia aconseguit un lloc per donar-los empara. «Jo ni ho vaig veure», afirma. Amb quatre camions, van portar els animals a aquest nou lloc. «L’amo no hi era, vam haver de trencar els candaus». Quan es va trobar el que hi havia, es va posar les mans al cap. La solidaritat dels veïns va fer que aquella nit pogués munyir les seves cabres amb una munyidora portàtil. Però no era el mateix. «Solia recollir 500 litres de llet al dia i ara només en tinc 250», comenta. La culpa: l’estrès que van viure els animals.

Agustín Perera mira de tornar a la normalitat amb l’ajuda d’un gran nombre de persones que l’aprecien. Mentre condiciona la nova llar dels seus animals, continua produint els Quesos Perera que venen per tota l’illa. Espera que amb el suport de tots pugui tornar a aixecar un projecte que, fins fa 21 dies, era il·lusionant.

Ana del Carmen rescata la seva vida

La dona de 74 anys que viu entre La Laguna i Todoque recull, al costat de dos operaris municipals, els últims electrodomèstics de casa seva davant la proximitat de la lava. «Allà hi ha la meva vida». Ana del Carmen Fernández Riverol va celebrar el 20 de setembre que fa 74 anys va néixer a Garafía. Quan era adolescent es va mudar a la zona de La Laguna i quan era jove se’n va anar a Anglaterra amb el seu marit per treballar a la cuina d’un hotel. Al tornar van començar a aixecar una casa familiar que ara penja d’un «maleït» volcà. Ara viu amb un dels seus dos fills al barri de Triana després d’haver sigut desallotjada.

Explica la seva història mentre dos operaris municipals, Jonathan Abreu i Carlos Enrique Renedos, descarreguen d’un camió els electrodomèstics en una habitació de la casa de la seva filla. Tots dos estan cansats. «Hi ha hagut jornades de sis i mitja del matí a deu i mitja de la nit», indica el segon, que afirma que no sap «quantes vegades» que ha plorat al veure passar per davant d’ell tantes vides que s’han reduït a gairebé res. «Només tenien 15 minuts per salvar el que volien», postil·la.

Notícies relacionades

Un Nadal marcat pel fred i les glaçades

El 22,5% de víctimes de violència no declara contra el seu agressor

Ana del Carmen Fernández era a Garafía quan va aparèixer el volcà. No va poder recollir res. Casa seva, en canvi, es va quedar a un costat de la colada nord, que li ha permès recuperar gran part de les seves pertinences. «Encara em queden alguns records, però de fotos no n’he pogut treure moltes», diu. En el transport porta diversos mobles, tot i que assegura que encara li queden els armaris del menjador. La preocupen les seves plantes, que no ha pogut regar per la falta d’aigua. Les plataneres que té als seus «9 o 10 mesurons» de terreny, uns 10.000 metres quadrats, sí que han rebut una mica d’aigua.

Assenyala que no recorda ni el volcà de San Juan, perquè «només tenia 2 anys», i que tampoc va viure el de Teneguía, que la va agafar a Anglaterra treballant. «Vaig viure tres anys allà i no vaig aprendre ni l’idioma, érem tots espanyols i parlàvem en la nostra llengua», explica. De de Cumbre Vieja assenyala que «és horrible». Assegura que va tornar a casa per veure si podia salvar alguna cosa, «perquè no sabíem per on passaria aquest bitxo». Ara espera amb la seva filla i els tres gossos, Kinga, Coqui i Manchita, que passi la tragèdia per tornar a casa seva. «Allà tinc tota la meva vida».