Els jocs de taula guanyen terreny a les aules com a eina educativa

Jugar és resoldre problemes amb una actitud lúdica. Com a eina educativa no és cap novetat. Pedagogs clàssics com Froebel i Montessori ja van apostar per l’aprenentatge amb materials divertits i manipulatius. L’originalitat del moviment actual –batejat pels seus impulsors com joceducació o ABJ (aprenentatge basat en jocs)– rau en el tipus de divertiment. Hi ha jocs ‘ex professo’ per a l’aula (‘class game’) amb què els i les alumnes poden aprendre coneixements, així com desenvolupar competències i habilitats socials. Però també es poden adaptar els jocs de taula tradicionals (‘serious game’). En la pandèmia, per exemple, va arrasar entre els més petits ‘Virus’, un divertiment de cartes que, aplicat a l’aula, pot servir per aprendre anatomia i ciència. 

L’ABJ no és una moda passatgera, ni un corrent excèntric. És un moviment seriós i amb empenta entre el professorat, que l’utilitza com una eina educativa més en totes les etapes, des de primària fins a la universitat.

L’ABJ va més enllà de la gamificació de l’aula, paraula que prové de ‘game’, ‘joc’ en anglès. Més pròpia de l’etapa secundària i superior, la gamificació implica fer que les coses siguin més atractives per als estudiants, però no ha de passar pel joc necessàriament. A l’ABJ, no obstant, sempre es juga.

«L’avantatge fonamental és la motivació, aconsegueixes atraure l’atenció i, a més, l’aprenentatge és actiu i es fomenta la cohesió del grup», afirma Àlex Caramé, professor de la facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona, on ha organitzat jornades acadèmiques sobre l’ABJ i on ha aconseguit aixecar l’Aula de Jocs, un espai únic a Europa que reuneix més de 400 jocs amb finalitat didàctica.

Jugar amb els estudiants no significa ser el seu col·lega. El propòsit de l’ABJ –un moviment molt relacionat amb l’aprenentatge per projectes i el desenvolupament de competències i destreses– no és passar l’estona ni divertir els xavals sinó que aprenguin. «El nostre objectiu és pedagògic», diu Ócar Recio, professor de primària en una escola pública d’Astúries i un dels membres més actius de l’ABJ.

Jugador de rol des que tenia nou anys, Recio va aprendre anglès de forma natural per, precisament, tenir accés a jocs que només estaven disponibles en aquest idioma. «A l’institut, em vaig adonar que el meu vocabulari i la meva comprensió lectora en anglès era molt alta comparada amb la dels meus companys». Quan es va convertir en mestre, va decidir aplicar la joceducació en les seves classes, una cosa que posa en pràctica des de fa més de 15 anys. «La llei educativa diu quines matèries he d’ensenyar, però no diu com. Hi ha docents que opten exclusivament pels llibres de text. No és el meu cas. Jo aplico el joc, però sé que no és una panacea. És una eina més. En el meu cas, és una eina molt útil. I per a uns altres no ho serà», afirma.  

L’ABJ no menysprea la memòria i l’aprenentatge memorístic, bàsic per als estudiants. El que sí que fa és dinamitzar continguts per aconseguir una actitud proactiva. «Els alumnes volen participar i entendre. Fomentem les seves competències perquè volem que siguin àgils i desperts», afirma.

Els docents que apliquen els jocs a classe –que abans de la pandèmia ja van organitzar amb èxit unes jornades a Madrid– estan molt mobilitzats a les xarxes socials i en pàgines web, on comparteixen informació i materials. Manu Sánchez, mestre multipremiat d’una escola pública de Marchena (Sevilla), acaba de publicar ‘En clase sí se juega’ (editorial Paidós), una guia per a docents, pares, mares i monitors de temps lliure.

«El joc és divertit, d’acord. Però el fonamental és que l’aprenentatge que s’aconsegueix és memorable i perdura en el temps. Molts exalumnes em paren pel carrer i em diuen que encara recorden el molt que van aprendre en les meves classes», diu Sánchez, autor de ‘Monster kit’, un joc didàctic que ha desembarcat en escoles de Xile, l’Uruguai, Colòmbia i Polònia. 

Convidats per Álex Caramé, el 2017 Sánchez i Recio van oferir una jornada a la facultat d’Educació dirigida a alumnes universitàries que estaven fent pràctiques en escoles. La jornada va ser un èxit i va servir per unir encara més els docents impulsors de l’ABJ. En la pàgina web del Catàleg d’Experiències Lúdiques (CEL) ja hi ha registrades més de 210 iniciatives diferents. 

«El joc és una eina completa. En poso un exemple: no es tracta només que els alumnes sàpiguen llegir bé sinó de desenvolupar habilitats lingüístiques, saber parlar, escoltar i argumentar. Això és una cosa que es pot posar en pràctica gràcies als jocs, que fan que els estudiants estiguin més atents i concentrats», afirma Sánchez després de destacar com les editorials s’han apuntat a l’ABJ i estan traient cada vegada més productes lúdics dirigits a l’aula.

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

L’aposta pel treball en equip, la resolució de problemes basats en situacions de la vida real i el joc com a element essencial per a la motivació són els tres pilars bàsics del nou corrent pedagògic. «Els estudiants només poden aprendre amb experiències. Els has de posar en situacions que siguin interessants per a ells. L’aprenentatge passa quan algú vol aprendre, no quan algú vol ensenyar», diu Roger Schank, investigador i impulsor del moviment ‘Learning by doing’.

L’ABJ implica treball addicional per als docents. «És un esforç constant. Has de planificar el joc i com el desenvoluparàs. Exigeix que estiguis al corrent de tot. No se’ns veu, però treballem en això fins i tot els caps de setmana», comenta l’autor d’‘En clase sí se juega’. Respecte a les crítiques que reben de la pedagogia més clàssica, els defensors de l’ABJ insisteixen que no és una metodologia vàlida per al 100% dels docents i recorden que el joc com a eina educativa no és una panacea sinó, simplement, un material pedagògic més.