Què és l’efecte illa de calor i per què a les ciutats l’estiu és més calent

El que sí que està clar és que en els últims anys hi ha hagut una pujada de temperatures generalitzada a tot el planeta, segons ha explicat a Verificat Ramon Pascual, cap de predicció de l’Aemet a Catalunya, i aquesta pujada de la temperatura ha sigut especialment accentuada en àrees polars i d’alta muntanya. En el cas de les ciutats, a aquest augment de la temperatura s’afegeix l’anomenat efecte illa de calor. Aquest fenomen meteorològic fa referència a la diferència de temperatura entre el centre d’una ciutat, més càlid, i un punt de la seva perifèria. Factors com la circulació de vehicles, el terra que trepitgem o els arbres que hi ha a la ciutat contribueixen a l’efecte illa de calor. Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona, proposa que ens imaginem la ciutat com si es tractés d’un ésser viu, ja que hi trobem molts elements que desprenen calor, «com les llars, el trànsit rodat, l’enllumenat, les boques de metro», entre altres.

Els materials de construcció, per exemple, juguen un paper important. L’asfalt abunda a totes les ciutats i té un albedo molt baix, és a dir reflecteix molt poc la llum i no obstant reté gran part de la calor que acumula durant el dia i la desprèn a la nit en forma d’aire calent. També relacionat amb el terra, que aquest sigui impermeable permet que l’aigua de la pluja s’evacuï ràpidament, no obstant, segons explica Martín Vide, això impedeix que l’aigua s’evapori des de la superfície i, d’aquesta manera, ni el terra ni l’aire per sobre es refreden de forma natural.

La configuració de les ciutats, amb edificis alts, també impedeix que el vent pugui passar a molta velocitat i refredi els centres urbans. Tot això fa que es creï una «bombolla d’aire relativament càlid que es manté sobre la ciutat», segons ha explicat Ramon Pascual a Verificat.

Àrea metropolitana

Un estudi encapçalat per Martín Vide el 2017 sobre l’efecte illa de calor a l’àrea metropolitana de Barcelona va concloure que la temperatura al centre de la ciutat podia ser durant la nit fins a set graus superior que a la perifèria. Concretament, el punt on la diferència de temperatura era més gran, segons aquest estudi, va ser la plaça de la Universitat, al centre de la ciutat. A la part alta del Raval, també al centre, es van registrar temperatures mínimes 2º més altes de mitjana que a la zona de l’aeroport, que és a 14 quilòmetres de distància. Vide explica que com més creixen les ciutats més augmenten les temperatures, per tant, si segons l’INE la ciutat de Barcelona ha crescut en més de 44.000 habitants en els últims deu anys, s’ha reforçat l’efecte illa de calor, perquè hi ha més zona urbana i també més activitats humanes que desprenen calor.

Aquest efecte no es dona exclusivament a l’estiu sinó en totes les estacions i, principalment, a l’hivern, però té uns efectes negatius en els mesos més calorosos, ja que produeix un excés de calor nocturna que té impactes en la salut dels habitants. Ramon Pascual ha afirmat a Verificat que «la combinació d’una ciutat excessivament càlida de nit durant l’estiu, juntament amb una elevada contaminació és, sense cap dubte, clarament nociva per al benestar i la salut dels ciutadans, amb un augment dels trastorns del son, la morbiditat i la mortalitat».

La calor no mata directament, agreuja altres malalties

L’impacte de la calor en la salut és més gran a les ciutats i també varia en funció de l’edat de la població i el seu nivell de renda, segons un estudi fet per científics de l’Institut de Salut Carlos III. Tot i que, com explica Julio Díaz, físic, doctor en Meteorologia i investigador a l’ISCIII, «la calor no mata directament, el que fa és potenciar altres malalties, per això és tan important detectar els grups de risc i crear plans de prevenció efectius». 

Un dels indicadors que es fa servir en aquests estudis per analitzar l’impacte de la calor en la salut és la temperatura mínima de mortalitat. A aquesta temperatura s’arriba en el moment que les condicions climàtiques són òptimes i afecten el menys possible la salut dels ciutadans. A partir d’aquesta temperatura òptima, com més fredes o càlides són les temperatures, més augmenta la mortalitat. Segons un estudi en què ha participat Díaz, entre 1983 i el 2018 la temperatura màxima durant els mesos d’estiu ha augmentat 0,41 ºC per dècada a Espanya, mentre que la temperatura mínima de mortalitat ha augmentat 0,6 ºC per dècada. És a dir, cada vegada fa falta més calor perquè la gent mori a causa de la temperatura, cosa que indica que la població s’està adaptant a les condicions climàtiques, i ho està fent a un ritme més gran que la pujada de les temperatures màximes.

En els últims 35 anys ens hem adaptat bé a la pujada de temperatures

Però, ¿ens adaptem a la temperatura de forma natural? Hi ha una part fisiològica, és a dir, el cos s’acostuma cada vegada més a la calor, però «hi ha una part molt important en l’adaptació a la calor que té a veure amb les millores socioeconòmiques, en sanitat, en condicions laborals, en infraestructures, en edificis...», segons explica Julio Díaz. De tota manera, segons previsions de l’Aemet, la temperatura màxima pujarà a un ritme de 0,66 ºC per dècada entre el 2050 i el 2100. Fins ara ens hem adaptat bé a la pujada de temperatures, no obstant, Díaz adverteix que en els pròxims anys haurem de continuar fent-ho perquè la temperatura mínima de mortalitat no quedi per sota de l’augment de les temperatures màximes.

Zones verdes per refrescar les ciutats

Si segons les previsions de l’ONU, cada vegada viurà més gent a les ciutats i, a causa del canvi climàtic, les temperatures seran cada vegada més altes i l’efecte illa de calor també incrementarà. Llavors, ¿com es poden adaptar les ciutats per disminuir l’impacte de l’efecte illa de calor? 

Els parcs són essencials, perquè com ha explicat Josep Roca, doctor en Arquitectura i director del Centre de Política de Sòl i Valoracions, són com «illes de fred» a la ciutat. Cada zona verda té un efecte diferent, però les temperatures en zones poblades d’arbres o parcs poden ser 1,5 ºC o 2 ºC més suaus, segons explica Roca. L’efecte dels parcs també té un impacte en les temperatures de les zones limítrofes, tot i que depèn molt de les condicions urbanístiques. Per exemple, el Turó Parc de Barcelona funciona molt bé des del punt de vista climàtic, però està envoltat d’edificis alts que impedeixen que es refresquin les zones al seu voltant. L’Eixample de Barcelona, en canvi, una zona amb molt pocs parcs, té aproximadament 1,3 metres quadrats de verd per habitant, quan el recomanat seria arribar als 10 metres quadrats de zona verda per habitant, explica l’arquitecte.

Notícies relacionades

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Els sindicats de presons firmen un acord amb la Generalitat

Una altra forma en què la ciutat pot mitigar l’efecte de les altes temperatures és repensar alguns materials més enllà de l’asfalt, com el cautxú que s’utilitza als parcs infantils i que pot arribar a temperatures de fins a 70 ºC amb l’impacte del sol, segons explica Josep Roca.

La calor de Madrid o Barcelona: ¿quina és pitjor?

La calor de Madrid o Barcelona: ¿quina és pitjor?Un mite urbà que es repeteix de forma recurrent és que la calor seca (característica del clima que té Madrid) és més tolerable que l’humida (present al Mediterrani). Això té una explicació i és que en un clima humit, el mecanisme de refredament de les persones, que és la sudoració, és més complicada i això fa que la sensació de calor pugui ser pitjor, segons explica el meteoròleg Ramon Pascual. Però les temperatures màximes de Madrid a l’estiu són lleugerament més altes que les de Barcelona i això també produeix un «estrès tèrmic notable en les hores centrals del dia». En definitiva, les dues ciutats pateixen de forma similar l’efecte d’illa de calor i «cap de les dues gaudeix d’un clima ideal» durant els mesos d’estiu, així que l’elecció entre un tipus de calor o un altre dependrà del gust climàtic de cada persona.