En primera persona

Autoretrat de 13 dies ingressat per Covid-19

  • Àngel García, col·laborador d’EL PERIÓDICO, relata el seu ingrés hospitalari per Covid-19. «Un es pregunta com passa en quatre dies d’estar fent entrenaments d’alt rendiment a estar ingressat i monitoritzat amb oxigen a urgències», escriu.

Autoretrat de 13 dies ingressat per Covid-19
4
Es llegeix en minuts

Un es pregunta com passa en quatre dies d’estar fent entrenaments d’alt rendiment a estar ingressat i monitoritzat amb oxigen a urgències. Vulnerabilitat, por, lluita i amor incondicional: aquestes són les quatre idees que descriuen el procés pel qual he passat durant 13 dies, des que em vaig infectar amb Covid-19 i fins que vaig estar ingressat a la planta Covid de l’Hospital de Sant Joan Despí Moisès Broggi. Jo vaig tenir sort que em tractessin a temps, ¿però quants milers de persones han mort per falta d’oxigen?

Tot comença dijous 1 de juliol, quan després de sortir de l’entrenament començo a notar signes de fatiga i decaïment. En un primer moment, ho atribueixo a un possible inici de refredat. Però quan cau la nit apareixen les primeres dècimes i salten les alarmes. 

L’endemà, em fan una prova de test d’antígens al CAP de Molins de Rei. En pocs minuts, el resultat: positiu. Com si revisés el tràiler d’una pel·lícula a tota velocitat, penso en les meves últimes 72 hores, en qui s’ha pogut contagiar i desitjo que sisplau tots estiguin bé. Per sort, tots donen negatiu. Un pes menys al meu pit al qual li costa respirar.

Comença el confinament a casa: control de temperatura i de la saturació d’oxigen amb el pulsímetre. Com a fotoperiodista, durant l’últim any i mig he cobert en primera línia els efectes de la pandèmia de Covid-19, des de les ucis fins als tanatoris. Conec l’evolució del virus i percebo que alguna cosa no va bé.

«Com a fotoperiodista, durant l’últim any i mig he cobert en primera línia els efectes de la pandèmia de Covid-19, des de les ucis fins als tanatoris. Conec l’evolució del virus i percebo que alguna cosa no va bé»

Aquell mateix divendres tinc la meva primera visita a urgències, però m’envien de nou a casa. Després d’un cap de setmana amb febre molt alta, cuidat per la meva germana infermera, tornem a urgències dilluns i decideixen ingressar-me. Han detectat un inici de pulmonia i valors d’inflamació pulmonar elevats. Tinc la sensació d’estar en un punt mort: no sé si la caiguda serà amb paracaigudes o des d’un penya-segat. M’envaeix la incertesa, la por i la sorpresa. Toca esperar. 

Comencen tres dies de lluita de febre alta a urgències mentre espero una habitació a planta. No hi ha lloc per a mi: estan totalment desbordats. Dimecres em pugen a planta. Amb l’ajuda d’un zelador i una cadira de rodes carreguem les meves pertinences i pugem a la tercera planta per a malalts Covid. Habitació 321-1. Tinc un llit confortable, una habitació espaiosa, amb llum i en silenci i un bany on dutxar-me després de quatre dies sense poder fer-ho. 

Al matí següent es presenten la Choni i l’Eva, les meves infermeres durant els pròxims dies. Em cuiden i em fan riure per alleujar la meva soledat. Abillades amb els seus epis, m’expliquen que porten des de l’inici de la pandèmia en aquesta planta, que ja han fet un bon equip i que segueixen a primera línia. Mentrestant, les meves germanes fan torns per cuinar-me i portar-me tàpers a l’hospital perquè l’alternativa, que seria el menjar proporcionat per Sodexo, és una vergonya.

Dijous hi ha un abans i després en la meva recuperació. Enfonsat emocionalment per massa dies de febre alta, la meva amiga Nuria em fa veure de la importància de lluitar per enfrontar-se a la malaltia. Després de plorar fins a treure la part més crua de la meva vulnerabilitat, decideixo treure’m el batí de malalt, afaitar-me i tallar-me els cabells i començar amb meditacions que m’aconsella el meu amic Raúl. 

L’endemà, divendres, la doctora Elena em visita amb bones notícies: em diu que els valors inflamatoris han baixat de 150 a 80 i que l’últim tractament no serà necessari. La Choni també em comenta que si els valors de saturació segueixen estables ben aviat provaran de treure’m l’oxigen.

Així doncs, dissabte les ulleres nasals que m’ajudaven a respirar m’abandonen. La Choni i l’Eva em diuen que si segueixo així dilluns molt probablement em donin l’alta. Quan aquestes paraules arriben a les meves orelles, brolla en mi una alegria devastadora.

Notícies relacionades

Arriba la nit del diumenge 11 i l’última analítica. Tinc els nervis a flor de pell pensant a marxar per fi a casa. S’obre la porta de l’habitació: és la doctora Elena. Des de la distància em mostra un paper: «És la teva alta. Ja pots avisar perquè et puguin venir a buscar». L’emoció que sento per aquestes paraules serà difícil d’oblidar. 

Aquest és el meu homenatge a totes les persones que m’heu acompanyat amb els vostres missatges d’amor incondicional, carinyo i afecte. Sense ells, la recuperació hauria sigut molt diferent. Ara començo la rehabilitació respiratòria, a caminar a poc a poc, a moure articulacions, tot per poder continuar amb el somni dels meus pulmons: completar una marató.

«Ara començo la rehabilitació respiratòria, a caminar a poc a poc, a moure articulacions, tot per poder continuar amb el somni dels meus pulmons: completar una marató»