«L’homofòbia que va matar Samuel Luiz gairebé em mata a mi»

Era dissabte a la matinada, el 6 de febrer del 2016. Estava al CuencaClub, la meva discoteca preferida de Madrid, enfundat en una improvisada disfressa de Mario Vaquerizo per una festa d’aniversari a la qual prèviament havia assistit. Amb el meu pressupost d’universitari només m’arribava per a una perruca negra del meu xinès de confiança. Les sabates de xarol, la jaqueta de rocker i els pantalons de tub pertanyien ja al meu fons d’armari.

La tarda del 5 de febrer, i en honor als meus 25 anys acabats de fer, vaig visitar el meu amic Jose Carlos al seu pis de Malasaña perquè em descolorís el cabell. Els meus primers cabells blancs ja començaven a aparèixer, i em va semblar bon moment per intentar platejar-me per complet.

Les quatre de la matinada semblava una bona hora per marxar. Aquell dia no em venia de gust tancar la discoteca. Els meus cabells blancs artificials semblaven haver fet efecte en el meu esperit. A més, les meves amigues Beka i Meri se n’anaven també i em van oferir portar-me amb el cotxe fins al pis. Tenir amigues a Torrejón començava a tenir els seus avantatges, i estalviar-se el sinistre passeig a casa des de la discoteca a altes hores de la matinada segur que evitava que hagués de sentir comentaris desagradables d’estranys pel camí. No seria la primera vegada.

Així que ens en vam anar a buscar el cotxe. Abans que pogués adonar-me’n, ja estàvem de camí. Carrer Cea Bermúdez, cantonada amb el carrer Galileo. Allà vaig baixar després d’acomiadar-me efusivament de la Beka i la Meri. El meu portal estava a escassos metres, i no veia el moment de ficar-me sota l’edredó del meu llit a l’habitació del pis que llogava amb amics gairebé al final del carrer Galileo. Havia de creuar el pas de vianants que unia les dues voreres de les cantonades del carrer Galileo amb Cea Bermúdez, girar a la dreta i caminar uns 20 metres cap al meu portal. No em quedava res.

La nit estava animada per la zona. Hi havia diversos locals d’oci nocturn, a més d’un 24 hores als voltants, i semblava que la gent també tenia ganes de tornar a casa, perquè ja molts estaven buscant taxis o ficant-se menjar a la boca per intentar pal·liar els efectes de l’alcohol. Mentre creuava el pas de vianants que m’acostava més al meu somiat llit, algú va deixar anar: «Mira, un ‘maricon’». Jo, que acostumo a callar poques coses, amb la meva perruca negra desapareguda en combat i lluint la meva nova i grisenca cabellera, vaig contestar: «¡Felicitats! ¿Què vols, una bola d’endeví?». A partir d’aquell moment, la meva vida va canviar per sempre.

El record que tinc és borrós. Després de la meva resposta, vaig sentir un murmuri que va anar transformant-se en terrabastall i que va silenciar per complet qualsevol altre soroll al meu voltant: «¡Contra el puto ‘maricon’ de merda!», recordo sentir. Amb el mode pànic activat, només se’m va ocórrer córrer al més ràpid possible cap al meu portal; amb una mica de sort, i amb les meves llargues cames, arribaria abans que m’atrapés algun dels quatre o cinc que em perseguien per un motiu que encara no acabava d’entendre.

No va ser així. A escassos tres passos del meu portal, em vaig veure acorralat per dos nois. Potser eren tres. Vaig intentar escapolir-me entre els cotxes que hi havia aparcats als dos costats de la carretera fins que, finalment, em vaig quedar sense espai per córrer. Acorralat, en clar desavantatge numèric i sense una forma física que em permetés defensar-me amb una mica de dignitat, el meu objectiu ara era patir el mínim mal possible: vaig enganxar l’esquena a la paret i em vaig cobrir, com vaig poder, el cap i la cara amb els braços. Una brutal puntada de peu al pit va aconseguir fer-me seure a terra. Vaig recollir les cames i les vaig utilitzar per protegir-me la resta del cos mentre els braços continuaven cobrint-me el cap. Ara semblaven cinc. No entenia res.

No parava de rebre cops per totes bandes, i no semblaven tenir intenció de parar. Recordo, en algun moment, cridar-los en posició fetal: «¿Però què els he fet?». La seva resposta: «Ser un puto ‘maricon’ de merda». Vaig estar fet una bola al terra durant uns cinc minuts, en què a més de cops, vaig rebre escopinades i insults. El paradigma de la ‘llibertat’.

«¡Eh! ¿Què feu?», vaig aconseguir sentir després del silenci eixordador dels seus punys i sabates contra el cos. «¡Deixeu-lo en pau, el matareu!». Funcionava. Vaig notar com els cops s’anaven reduint, i em vaig atrevir a aixecar la vista. S’havien posat tots a córrer, excepte un. No en recordo la cara, només que tenia una mica de sobrepès i que anava vestit de negre, com la resta dels col·legues. A més, l’expressió a la seva cara era aclaparadora: la definició d’odi. La seva cara era el clar significat d’aquesta paraula. Tan clar, que espantava.

Mentre el noi que els havia cridat l’atenció continuava acostant-se pel camí que hauria pres jo si no hagués anat amb cotxe amb la Beka i Meri, recordo estar panteixant, amb la boca seca, mirant-li la cara a l’odi personificat, suplicant-li que em deixés en pau, que no li havia fet res. Em vaig emportar una puntada de peu al crani com a resposta, adornada amb una última escopinada. Com si fos la traca final dels focs artificials d’una nit de Sant Joan.

«¡Para, para! ¿Què fas? ¡El mataràs!». El meu defensor anònim es va posar entre l’agressor i el que quedava de mi, i ell també es va emportar una puntada de peu marca de la casa. El noi de negre amb sobrepès va emprendre la seva fugida. Jo continuava amb vida, tot i que no del tot viu. Vaig voler cridar i insultar-lo, però no em quedaven forces.

El meu salvador es deia Carlos, i encara guardo al telèfon el seu contacte. Gairebé a l’instant, es va acostar també un grup de noies que dubtaven si ajudar-me o no. Em va fer la sensació que coneixien algun dels agressors, ja que cap va voler donar-me el telèfon per oferir-se com a testimonis. Excepte una, l’Aitana, que va fer cas omís a les amigues i em va deixar el número de telèfon, que encara conservo també.

Jo estava tranquil, explicant al Carlos i al grup d’amigues de l’Aitana el que m’havia passat. La sensació que tenia era semblant a la que es té quan et despertes després d’haver estat anestesiat per a una operació. Malgrat la pallissa que m’acabaven de donar, no sentia dolor. Semblava que estava en un núvol, però havia de trucar a la Policia, denunciar i intentar fer-los pagar a tots pel que havien fet.

Al trucar al 091, el subconscient em va jugar una mala passada. A l’altra banda de la línia hi havia una dona amb un accent familiar. «¿Ets canària?», vaig preguntar, il·lusionat com si el meu jo de sis anys acabés de trobar el Pare Noel i estigués parlant amb ell. «Sí, fill meu, ¿què t’ha passat?», va contestar. En aquell moment, de sobte, tot el que havia succeït se’m va ordenar al cap. «¡M’acaben de clavar una pallissa!», vaig exclamar mentre començava a plorar desconsoladament. Ja no estava tranquil.

La Policia va aparèixer ràpidament i van tenir amb mi un comportament exemplar. Em van passejar amb el cotxe pels carrers veïns a veure si enxampàvem algun dels agressors, però no hi va haver sort. Poc després, em van acostar a la Fundació Jiménez Díaz perquè poguessin fer-me una revisió i un informe de lesions per presentar amb la denúncia que anava a posar. Al treure’m la samarreta per fer-me una radiografia del tòrax, el metge es va quedar mirant-me fixament. «¿Et fa mal?», va preguntar assenyalant-me al pit. Al mirar-me, vaig veure que el noi amb sobrepès m’havia deixat al pit l’empremta de la sabata marcada en carn viva. Un tatuatge a mida real.

Vaig arribar a la comissaria. El policia que em va prendre declaració en la denúncia va ser amable, pròxim, comprensiu i tot el que una persona en la meva situació necessitava. Amb la denúncia feta, i amb l’esperança posada en què alguna càmera de seguretat hagués captat alguna cosa de l’agressió, me’n vaig anar al llit amb què somiava feia hores. Però dormir ara era impossible.

La tarda del 6 de febrer em vaig despertar a la habitació cap a les 19.00 hores amb la meva germana acariciant-me el cap i diversos detalls al meu escriptori d’amics que havien intentat venir a veure’m sense gaire èxit. No podia moure’m del dolor. Vaig mirar el mòbil i el tenia ple de missatges de recolzament, ja que havia publicat a les xarxes socials què havia passatdavant la impotència i les ganes que tothom s’assabentés que en ple 2016 ens continuaven pegant pels carrers de la capital d’Espanya només per ser. Perquè no ens peguen per estimar, ens peguen per ser; no suporten la idea que un home no perpetuï estereotips arcaics.

La meva mare em va fer saber que arribaria l’endemà amb el primer avió de Gran Canària a Madrid per estar amb mi, la meva amiga Dafne va viatjar des de Berlín per acompanyar-me també, i l’associació Arcópoli de Madrid, en concret, Rubén López, va estar al meu costat aconsellant-me fins que les aigües es van calmar. Vaig perdre una entrada per al concert d’Ellie Goulding que tenia aquella mateixa nit amb el meu amic José perquè era incapaç d’aguantar-me dret. Amb prou feines tenia gana, ni la capacitat per conciliar el son. No obstant, i malgrat conèixer el meu estat físic i emocional, alguns dels companys de pis van decidir fer una festa a casa aquella mateixa nit. Com si no en tingués prou intentant aguantar-me a mi mateix i els meus pensaments, ara tenia la casa plena de gent preguntant-me i mirant-me. Just el que necessitava en aquell moment. L’empatia brillava per la seva absència, fins i tot en persones dins del col·lectiu que a més considerava amigues. Evidentment, ja no ho són.

Entre les coses que vaig aprendre amb Rubén López i Arcópoli, remarcaria la importància de no actuar de manera impulsiva: volia que el món sabés el que m’havia passat, però no era tan important que m’hagués passat a mi com que el fet per si mateix s’hagués produït. Encara bo que els vaig fer cas, perquè han passat cinc anys i mig des d’aquell fatídic dia i pensar a escriure aquest text m’ha suposat més esforç del que m’agradaria reconèixer. Després d’una setmana apareixent en mitjans de comunicació, el cap em va demanar que parés. No m’estava fent bé rememorar els fets. Fins i tot des de l’anonimat, relatar el que m’havia passat una vegada i una altra va resultar ser terriblement esgotador. Estava exhaust. Necessitava temps amb mi per curar-me. Vaig esborrar de les xarxes socials tot el que havia escrit sobre l’agressió.

Recordo forçar-me a passar cada dia per la zona on es van produir els fets a l’anar a casa meva malgrat el terror que sentia. No volia cedir davant la por, no volia que el seu odi guanyés... Hi havia dies que ho feia. El pols se m’accelerava tant a l’acostar-me al 24 hores, que havia de tornar a casa pel carrer paral·lel al meu. L’abril d’aquell mateix any vaig decidir que a finals de juny tornaria a Gran Canària. El ritme de vida frenètic de la ciutat i el meu mal emocional feien impossible que em quedés al lloc on més feliç he sigut de tota la meva vida: Madrid.

A Gran Canària va continuar desenvolupant-se el trastorn d’estrès posttraumàtic que s’havia produït arran de l’agressió homòfoba que havia patit: qualsevol soroll estrident i inesperat em deixava al caire de l’infart, la botzina d’un cotxe, o fins i tot el soroll d’una cadira sent arrossegada per terra; trobar-me amb un grup de nois pel carrer automàticament m’obligava a abaixar el cap i a intentar passar desapercebut; la meva manera de vestir va canviar radicalment per intentar cridar menys l’atenció; vaig perdre prop de deu quilos; era incapaç de dormir a les nits... Vaig entrar en depressió.

Aquestes paraules les escric un 9 de juliol del 2021. Mai han enxampat els meus agressors. Aquest setembre me’n torno a anar a viure a Madrid. Ja no estic deprimit i tampoc tinc por, tot i que és una lluita constant. Tornar a veure el món de color quan t’has acostumat a veure’l gris, és complicat. Sobretot quan es produeixen fets violents com l’assassinat homòfob de Samuel Luiz a la Corunya. Perquè, tot i que el que importi sigui el fet que uns malànimes van acabar amb la vida d’un jove de 24 anys, és bastant revelador que ho fessin al crit de «‘maricon’ de merda». No només perquè el que et diguin abans de matar-te importi, sinó perquè denota clara homofòbia.

L’homofòbia l’experimentes fins i tot abans que tu mateix comprenguis qui ets. A mi em van començar a anomenar ‘maricon’ a l’escola quan ni jo mateix tenia clara la meva sexualitat. ¿Necessitava estar fent-me petons amb un altre noi perquè això es considerés homofòbia? No. De la mateixa manera que l’assassinat de Samuel Luiz no és menys homòfob perquè estigués acompanyat només de noies. Això a la meva escola també era motiu de burla.

Igual que jo, milions de persones del col·lectiu LGTBI a Espanya pateixen burles i atacs d’homofòbia simplement per mostrar-se al món tal com són. No obstant, persones privilegiades que mai han hagut d’enfrontar-se a aquest tipus de situacions a la vida ara saben distingir millor que nosaltres el que és una agressió homòfoba. El simple fet de cridar «‘maricon’» a algú abans de clavar-li una pallissa mortal ja ens en dona el motiu.

Notícies relacionades

Mercedes Balcells-Camps : "He sentit el so d’una cèl·lula de càncer"

Trànsit vol feminitzar els hàbits dels conductors

Estem cansats que ens intentin explicar el que és l’homofòbia, que els cossos de seguretat i polítics que, en teoria, vetllen per la nostra integritat, no siguin educats per detectar aquest tipus d’agressions. Ens cansa haver d’anar alerta de nit pels carrers perquè la nostra simple presència pugui tornar encara més fràgil la masculinitat de certs individus cavernícoles, ens cansa mirar a terra quan ens hi creuem, escoltar els seus insults gratuïts, sentir por.

Volem justícia per al Samuel. No demanem un tracte especial, no volem tenir més privilegis que els altres. Volem ser iguals. Volem ser en llibertat i, amb sort, estimar. Tot i que això últim sigui secundari. Tant de bo el meu testimoni pugui ajudar en alguna cosa.

Compartiu l’article