Mascaretes fora: el debat al carrer

Sergio Escudero, jubilat: «Han sigut una barrera infranquejable»

«Ha sigut una època MOLT DURA», afirma Sergio Escudero a través d’una aplicació de missatgeria instantània. És sord des dels sis anys, i celebra que la mascareta ja no sigui obligatòria. «Molt poca gent és conscient que les mascaretes són una barrera infranquejable a l’hora de parlar amb nosaltres», diu. Al col·lectiu de persones sordes, les mascaretes els impedeix comunicar-se amb altres persones, ja que necessiten llegir els llavis, o fer expressions facials per parlar la llengua de signes. «Per a nosaltres la lectura labial és de VITAL IMPORTÀNCIA», afirma, 

«hem viscut situacions aclaparadores i absurdes, m’he sentit molt reprimit», prossegueix Escudero. Per exemple, recorda un dia que va anar al CAP del seu barri d’urgències per una lleu molèstia a l’ull, i va acabar en urgències a la Vall d’Hebron perquè va ser impossible relacionar-se amb el metge, que es va negar a treure’s la protecció facial. Angoixa, tristesa, impotència o ràbia, són algunes de l’expressions que utilitza per definir el seu estat d’ànim a causa de les barreres impossibles per comunicar-se amb el món. 

«Ens han deixat incomunicats en molts aspectes·», afirma Marc Tapia, vicepresident de la Federació de Sords de Catalunya (Fesoca). Assenyala la falta d’intèrprets que va habilitar la Generalitat, sumat al fet que l’atenció als CAP eren només telefònica. «Algunes persones han patit problemes psicològics de pànic o angoixa», afirma.

Mónica García, executiva: «Només me la trauré al parc»

Mónica García, madrilenya i executiva en una multinacional, rebrà en uns dies la segona dosi de la vacuna anti-Covid. La immunització –que encara trigarà uns quants dies– la tranquil·litza, però no prou per caminar per la Gran Via de Madrid sense la mascareta. Massa gent al voltant. Massa perill. «Visc en una zona residencial als afores i tinc la sort de poder passejar cada dia per un parc on amb prou feines em creuo amb gent. Aquesta serà l’única ocasió en què vagi sense mascareta. Si vaig al centre de Madrid o quedo amb alguns amics, tot i que sigui en una terrassa, la continuaré portant. Portaré una FFP2, que protegeix més. La tindré sempre al bolso. És de sentit comú. Que te la puguis treure no significa que te l’hagis de treure», afirma. La Mónica, de 44 anys, desconfia una mica de la nova norma del Govern, que permet no portar la protecció facial en els espais exteriors. «La ministra de Sanitat hauria d’haver-ho explicat millor. O els periodistes titular amb més precisió les seves informacions perquè fa la sensació que a partir d’avui ningú portarà mascareta pel carrer. I, en realitat, no és així. Només ho pots fer si estàs sol o amb la teva bombolla familiar». La madrilenya, mare de dos fills, uns dels quals va passar la malaltia fa temps sense símptomes, recorda que falta molt poc per al final de la pandèmia. «Tots hauríem de fer un últim esforç. Mirem Israel, que ha hagut de tornar a les mascaretes. Acabar amb el virus no és tan fàcil».

María Ángeles Menéndez, mestressa de casa: «M’hi he acostumat, ni la noto»

María Ángeles Menéndez, veïna de Getxo (Biscaia) de 75 anys, s’ha acostumat tant a portar mascareta que ja ni la nota. Cada vegada que va al supermercat en compra un paquet. Ella i el seu marit ja estan vacunats des de fa temps, però tots dos són previnguts i prefereixen seguir amb la protecció facial. Solen passejar per zones freqüentades del seu municipi, així que pensen que el millor és continuar portant-la. Una altra cosa seria si passegessin per la platja. En aquest cas –i només en aquest– se la traurien per disfrutar de la brisa.

La María Ángeles té infinites ganes d’estar amb el seu net sense la mascareta per poder fer-li petons i amanyagar-lo com abans de la pandèmia. Però sap que el millor per a tothom és la precaució. «Si tothom fos tan previngut com nosaltres la pandèmia no s’hauria descontrolat tant. Però tu passeges pel carrer i penses ¿de veritat estem en pandèmia?, ¿de veritat hi ha hagut tants morts? Em fa ràbia veure les terrasses tan plenes i amb taules tan juntes. El mateix a l’interior dels bars. El coronavirus segueix aquí, més val allunyar-nos-en», afirma aquesta mestressa de casa d’Euskadi, un territori especialment fuetejat pel coronavirus.

La María Ángeles entén que la gent jove, amb més vida social, la pugui molestar la mascareta i comencin a treure-se-la des d’avui mateix. Però la seva generació és la més castigada per la Covid-19 i és molt conscient del risc. Això sí, compta els dies per poder menjar-se a petons el seu net.

Alí Hussain, venedor ambulant: «La utilitzaré quan bufi el vent»

Fa cinc anys que viu a Barcelona. Va fugir del Pakistan buscant una vida millor. Però amb prou feines la va trobar. «No tinc papers i només puc treballar d’això», diu Alí Hussain, mentre assenyala unes llaunes de cervesa que ven per la platja del Somorrostro, a la Barceloneta, amb un grup de compatriotes. Tots porten mascaretes, i reposen sota l’ombra d’unes palmeres. 

Ronda de sol a sol la platja sencera. Al matí ven para-sols i pareos. A la tarda, cervesa, mojitos i sangria. De reüll vigila la Guàrdia Urbana, perquè no té cap llicència per exercir la venda ambulant. A tot estirar, en una setmana, pot ganes 150 euros. Probablement, la mascareta sigui el seu últim problema. Però accedeix a parlar-ne.

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

«Estic tot el dia xop de suor. Em molesta molt», els explica sobre la protecció sanitària que porta a ell i tots els seus companys. De fet, desconeixia que a partir d’avui i no és obligatori portar-la. «¿De veritat?», pregunta incrèdul. Però el que més sorprèn és que, en segons quins moments, afirma taxatiu que continua utilitzant-la. «M’he adonat que quan bufa el vent funciona. Almenys no et menges tanta sorra», diu. 

Al cap de pocs minuts s’aixeca. «S’ha de continuar venent». Abans d’anar-se’n insisteix que el seu problema més gran no és la mascareta, és que no sap cap altra forma per poder pagar el llit on dorm amb més paisans que aquesta. «Tant de bo pugui arreglar allò dels papers», implora.