Les heroïnes del curs de la Covid

La cita és als afrancesats jardins de Can Sentmenat, un racó a dalt de Sarrià afortunadament poc conegut. Bea Galán és professora a l’escola Sant Ignasi; concertada. Natalia Pomareda és mestra a l’Institut Bellvitge; públic. Res a veure l’un amb l’altre, però no trobaran en aquestes línies una batalla entre sistemes ni tòpic algun sobre gent amb més o menys possibles. Es tracta de xerrar sobre el que ha sigut el curs més peculiar de les últimes dècades, en què tot ha canviat amb l’objectiu de poder mantenir, com sempre va defensar el Departament d’Educació, les aules obertes. I sí, hi ha diferències, que en suma, i deixant de banda el debat necessari sobre la falta de recursos en l’ensenyament públic, han generat més potencialitats que desigualtats.

El curs va començar amb més dubtes que temors, amb docents que no sabien si podien caminar per l’aula, que es confonien amb les línies a terra, que no tenien clar si també havien d’entrar de manera esglaonada, que es creien allò que els nens eren bombes bacteriològiques amb veu d’espinguet. Aquell pòsit d’incertesa es va consolidar i només van quedar els vaivens polítics que anaven alterant les seves rutines. La Bea creu que tot aniria una mica millor si les decisions les prengués algú «que hagués passat algun temps a les aules». És un desig que comparteixen per al curs que ve, que coses com treure la mascareta i eliminar la distància entre pupitres no hi ha problema en assumir-les d’un dia per a l’altre, però tot el que tingui a veure amb l’organització més estructural dels centres, com la divisió en grups bombolla, s’estableixi d’inici amb criteris clars. I per a tot el curs.

El tòpic de sempre

Cap de les dues critica els gestors públics. Ni la societat; aquesta que continua pensant que quina cara, que ara comencen tres mesos de vacances. «Ja hi estem acostumades». La Natalia sí que lamenta que la gestió dels casos Covid hagi recaigut en l’equip directiu, un nom molt superlatiu, ja que es tracta d’un grup de profes que tenen la seva pròpia classe al marge de liderar l’escola. «Hem tingut reforç per a les assignatures, però hauria vingut bé ajuda per fer la llista dels contactes directes [familiars i coneguts] dels positius que sortissin de l’institut». Un problema que el Sant Ignasi ha pogut esquivar gràcies al seu personal d’administració.

Aquell 14 de setembre no haurien donat un sol duro que les escoles aconseguirien mantenir-se en actiu fins al 22 de juny. «Veníem d’un final de curs molt dolent, en què amb prou feines vam poder acomiadar-nos dels nens, amb un confinament que va ser desastrós per a l’educació, i no, no hi tenia cap fe. Pensava que es tractaria de mirar-los molt intensament durant 15 dies i de tornada tots a casa, però tot ha fluït, ha sigut més còmode del que jo pensava», diu la Bea. Més fàcil, però també més esgotador. La Natalia es confessa «cansada físicament i mentalment». Si en anys anteriors s’apuntava sense dubtar-ho a formacions durant l’estiu, aquest any ho farà perquè canvia de centre i no li queda més remei. Però vol desconnectar, respirar profund, desfer-se d’una certa sensació d’irritació.

Pot ser que la mascareta en tingui part de culpa. Al setembre feia calor i van notar com que els anys pesaven de cop. Pujar escales al col·le era un Everest diari. Era la protecció bucal. Hi va haver professors veterans, assenyala la Bea, que van arribar a marejar-se perquè fer una classe magistral no és del tot compatible amb les estretors d’oxigen d’una mascareta FFP2, que aïlla del virus, però hi ha moments en què sembla que s’emporta la vida. La Natalia va comprar de la seva butxaca un petit altaveu amb micro, com el que solen portar els guies de viatge. 50 euros Als jesuïtes va anar a càrrec del centre. Allò va alleujar la situació. «No crec que hagués pogut acabar el curs –sosté la professora de l’Institut Bellvitge– només amb la força de la meva veu. A la Bea la mascareta li ha servit per adonar-se que està «mig sorda», que moltes vegades un alumne li parlava però que, com les veus de la mama Fratelli a la cova ‘Els goonies’, era impossible saber d’on venien. «Als nois els ha anat bé per participar menys a classe, perquè per a ells era una espècie de morrió, una pantalla per protegir-se de les nostres preguntes».

Sobre els alumnes, ni un retret. O cap més dels que deixarien anar en un any sense pandèmia. És a dir, els que tenen més cara que esquena han continuat exhibint el seu passotisme. Però el gruix d’estudiants, expliquen, s’han adaptat a la situació millor que elles. Al Bellvitge, no obstant, al principi van detectar un augment de les baralles. Les restriccions al pati evitaven que els xavals correguessin, rere una pilota o rere el que fos i es van crear petites bandes que es dedicaven a observar-se les unes a les altres. «Les coses van canviar molt quan es van tornar a permetre les pilotes i, sobretot, quan es van permetre les activitats extraescolars». Els va donar una mica l’aire a base d’activitat física i les tonteries van empetitir-se. Unes actituds que en el cas de l’institut situat a l’Hospitalet venen reforçades en moltes ocasions per situacions familiars complexes que amb la pandèmia s’han complicat encara més. Un altre mirall d’aquesta realitat: les consultes al psicòleg del centre han crescut de manera substancial respecte a cursos anteriors.

Pares hiperbolitzats

Notícies relacionades

Catalunya només va tancar l’1,6% de centres en el curs de la Covid

Educació preveu que les famílies puguin tornar a entrar a les escoles el curs 2021/2022

Sobre els pares hi ha certa disparitat d’opinions. La Natalia diu que les seves famílies han deixat fer, i que només hi ha hagut queixes amb l’anul·lació de les colònies. La Bea pren aire abans de respondre. Prudent però sincera alhora, resumeix: «Crec que la pandèmia ens ha hiperbolitzat a tots, és a dir, els pares agraïts ho han sigut més que mai, i els queixosos han multiplicat la seva actitud de ficar-se en les decisions de l’escola».

¿Més coses bones? N’hi ha, és clar que sí. Tenir la porta de les aules obertes, per exemple, una mesura anti-Covid amb un altre missatge: l’educació comença aquí, però com l’aire (i els virus...), tot flueix.