Homenatge merescut

Ana Alba, compromís en estat pur

  • Família, amics i professió acomiaden la periodista presentant el seu últim treball ‘Condenadas en Gaza’, un documental sobre les dificultats que pateixen les dones amb càncer de la Franja Gaza per accedir a un tractament

Homenaje a Ana Alba

Homenaje a Ana Alba / Álvaro Monge

3
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Considerada i empàtica; alhora que rigorosa i integra. Vocacional i apassionada. I sobretot persona. Creia de veritat el que feia. Així era Ana Alba (Barcelona, 1971-2020). Periodista de les de raça, que posen el factor humà en el centre de la notícia. Sempre amb respecte, per descomptat. «Era compromís en estat pur», segons el parer d’Álex García-Alba, cosí i col·laborador seu. Va trepitjar Bòsnia i Kosovo, i durant l’última dècada va ser corresponsal d’EL PERIÓDICO a Israel. O Palestina. Sempre disposada a explicar el que passava sense pretendre ser equidistant ni complaent amb el poder. La veritat i les injustícies per davant. Això li venia de la seva àvia Paquita. Explica l’Amaya, la seva germana, que va ser ella qui els va inculcar que «tots som iguals, que cal respectar tothom i ajudar els més febles».  

Valors que l’Ana va reflectir en el seu treball donant veu a les injustícies i les persones que pateixen. Va posar la seva ploma al servei dels que la necessitaven. I la seva última mirada, en un documental sobre les dones malaltes de càncer de mama de Gaza. Doblement castigades, o triplement, pel tumor i pel bloqueig israelià sobre el seu territori. Però moltes, també, per l’estigma que suposa una malaltia com aquesta en una part del món fortament mortificada i tancada (en si mateixa i de la resta de la humanitat) per obra i gràcia de l’Estat d’Israel. «El documental resumeix allò de memorable, que és molt, que va tenir la vida de l’Ana, la seva capacitat de mirar, observar, descobrir històries». Paraula d’Albert Sáez, director d’EL PERIÓDICO. 

La veritat per davant

De tot això, i de molt més, es va parlar ahir en un dels auditoris de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). L’Ana va morir el 6 de maig de l’any passat, en ple confinament, i no va poder ser acomiadada. De manera que hi havia ganes entre els seus familiars, companys i amics –d’aquí i també de Jerusalem, Beirut i Damasc, aquests últims connectats ‘online’– de donar-li l’adeu que es mereixia. I quin millor homenatge que estrenar el seu documental ‘Condenadas en Gaza’. La peça que va realitzar al costat de la també periodista Beatriz Lecumberri. El que dèiem, l’Ana creia en allò que feia, i el que feia no ho feia per heroïcitat, sinó per explicar la veritat. 

Així que el documental té molt a veure amb l’atac als drets humans que suposa no poder rebre la cura adequada davant una malaltia. Això és el que els passa a les dones de Gaza: el bloqueig israelià impedeix que les medicines o els equips sanitaris necessaris entrin al territori; i al seu torn impedeix a un 40% de les gazatines que mensualment demanen permís per desplaçar-se a Jerusalem o Cisjordània per ser tractades, que ho puguin fer. El resultat és en moltes ocasions la mort. L’Ana ho tenia clar: «Si jo hagués nascut a Gaza, ja no seria viva». No en va també patia la impietat del càncer. 

Davant un cafè amb llet

Notícies relacionades

L’acte d’homenatge –celebrat entre la tristesa de la pèrdua irreparable i la satisfacció de poder mostrar el treball en què l’Ana va posar les poques forces que li quedaven en els últims mesos de la seva vida– va trencar la veu de tothom. També la de Lecumberri. Emocionada. Molt. La periodista navarresa va explicar com va sorgir la idea de la pel·lícula, prenent un cafè amb llet a Jerusalem mentre parlaven de periodisme i, com no, «d’històries per explicar i del desig d’intentar explicar-les d’una manera diferent». No va ser fàcil posar-lo en marxa –problemes de finançament, de falta de mitjans i d’accés a la franja i a les dones malaltes–, i no ha sigut fàcil acabar-lo. 

L’Ana no va tenir temps de veure’l realitzat, tot i que no va voler abandonar-lo quan va recaure en la malaltia. «Recordo perfectament el que em va dir: ‘Ara més que mai hem de fer el documental’. De manera que ho ha fet Lecumberri: «La meva preocupació més gran és que la versió final s’assembli al màxim a la història que volíem explicar en aquell cafè de Jerusalem». Vist el documental, de ben segur.