«¿Jo, en una residència? No, sisplau»

«Em fa por, ho veig molt negre». Així és com el José Manuel, un barceloní prejubilat de 64 anys, entreveu els anys de la vellesa que l’espera. Ángeles Salvador, una esteticista de 65 anys, la veu «crua i a prop». Tots dos ho expliquen enmig de la cua per a la vacuna AztraZeneca, al costat de centenars de persones de la seva generació. Pocs han pensat com seran els seus últims anys de vida, però ningú vol sentir a parlar de geriàtrics. «Sisplau, espero no acabar en una residència», esbufega Antonia Canal, de 61 anys, clavant la mirada en la seva filla de 20. Molts confien en els seus petits estalvis per afrontar una dependència que s’entreveu encara llunyana i ningú confia que les administracions els ajudin a finançar les seves cures.

«És clar que penso en la vellesa... ¡I jo en les residències no confio!», exclama Salvador. Egarenca nascuda el 1955, fa mitja vida que regenta un centre d’estètica en ple Raval barceloní. «El meu fill ha treballat en alguns geriàtrics, per això ho dic. En alguns, els avis estan molt ben tractats, com en un hotel de cinc estrelles, però en d’altres estan molt mal atesos. I jo, els hotels de cinc estrelles, ja et dic que no me’ls podré permetre», diu la dona. «Ni jo», s’hi uneix Francisca Llançà, propietària d’una herboristeria centenària i que als 76 anys abaixa el cap al pensar com seran els seus últims anys de vida.

La sort de la sogra

L’Ángeles viu a Terrassa (Vallès Occidental) amb la seva sogra de 92 anys. «Vivia sola al seu pis de Barcelona i la situació era insostenible. Si no ens tingués a nosaltres hauria acabat en una residència», suposa l’esteticista. ¿I a vostè li agradaria que li fessin el mateix que a la seva sogra quan estigui com ella? «Jo espero poder estar bé de salut i que em cuidin a casa meva. No vull molestar els meus fills», exposa. Llançà, en canvi, és viuda i no té fills. «Em preocupa bastant. Quan tanqui el negoci no sé que serà de mi», comenta. Viu en un pis de lloguer, just a sobre de la botiga, que també està llogada. «Hauré de tornar al pis on ara tinc inquilins i em quedaré amb la pensió de 700 euros com a únics ingressos per viure. Jo no sé d’on trauré els diners per pagar a algú que em cuidi», lamenta.

Al mig de la cua per a la vacuna s’afegeix a la conversa Basilia del Pino, de 69 anys, portera de finca jubilada i veïna de Les Corts. «Jo faré el que les meves filles em diguin, és clar, però també preferiria tenir algú que em cuidés a casa», explica. Una de les seves filles viu a Londres. L’altra, a Sabadell, amb dos nens. «No les vull molestar... Moltes vegades penso en això i m’escalfo el cap. Em fa por no tenir diners perquè es facin càrrec de mi», se sincera. Cap d’elles creu que les administracions resoldran la seva situació. Tot i que la Basilia proposa una solució. «El que haurien de fer és deixar-nos sense pensió però pagar-nos un lloc on estiguem ben atesos, com Déu mana».

Sense ascensor

Notícies relacionades

Un dels "jardins de marihuana" d’Europa

Reinventar el periodisme

Qui també ha vist els estralls de la vellesa de cara és Antonia Casal, nascuda el 1960. De jove va treballar al bar dels seus pares i ara és dependenta al comerç del seu marit. Fa anys que lluita perquè la seva mare, de 86 anys, pugui viure en un pis tutelat i adaptat. «Viu sola i és bastant autònoma, però està en un quart pis sense ascensor i fa 20 anys que pateix fatiga crònica», explica la filla. Coneixent d’aquesta història, creu que, quan ella envelleixi, tampoc tindrà sort. «Amb el meu marit hem anat estalviant i tenim un pla de pensions perquè, quan ho necessitem, algú es pugui cuidar de nosaltres a casa», exposa. ¿Aniria a una residència? «Espero que no, sisplau», diu mentre mira la seva filla de reüll. «Ja no m’agradava d’abans, però el que ha passat amb la pandèmia ha sigut massa bèstia. Jo no vull això per a mi», afegeix.

A qui tampoc li fan gaire gràcia els geriàtrics és a Germán Martínez. Té 69 anys i viu a Mataró (Maresme). «Per a mi és l’última opció, abans preferiria ser a casa», explica. ¿Li agradaria que els seus fills el cuidessin? «Això els ho has de preguntar a ells», diu. El seu fill menor, de 24 anys i estudiant universitari, no ho veu gaire clar. «No m’imagino passar-me les 24 hores del dia amb ell», reconeix. El pare s’arronsa d’espatlles. «Tocarà estar sans i estalviar», somriu.