Mercè Pérez Salanova: «No hem de tractar les persones grans com si fossin nens»

Doctora en Psicologia per la UAB especialitzada en l’envelliment i investigadora de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la mateixa universitat, Mercè Pérez Salanova ha participat en el ‘webinar’ ‘Viure la vellesa en temps de Covid: una mirada des de les dones grans’, impulsat per Fundació La Caixa. 

-¿Què ens ha ensenyat la pandèmia de la vellesa? 

-Ha fet visible allò que no vèiem o que no volíem veure. Ens ha acostat a les residències de la gent gran, espais desconeguts per a la majoria on viu una part important de la població molt gran que necessita atenció i cures continuades. Vam veure l’impacte de la pandèmia i les grans dificultats per afrontar aquesta situació d’excepcionalitat, agreujada per la carència o l’escassetat dels mitjans de protecció adequats. Però també s’han fet visibles interrogants respecte a l’organització dels serveis i de les cures i les possibilitats que ofereixen de viure amb dignitat, i també sobre la vigència dels drets quan les persones necessiten cures. I aquí molts s’han preguntat si de grans voldrien viure d’aquesta manera.

-¿A quina conclusió arribem?

 -Aquesta és la primera observació que podríem aprendre, que té dos vessants: la primera, ens fem grans i, diguem que amb sort, arribarem a molt grans i amb probabilitat necessitarem atenció i cures de forma continuada en algun moment o durant un temps. I la segona, individualment i col·lectivament, tenim la responsabilitat de plantejar-nos com aspirem a viure aquesta etapa de la nostra vida. Aquí hi ha un obstacle, previ a la pandèmia, que és la dificultat de reconèixer-nos en el vell o en la vella que serem. Però a més, les imatges de la vellesa que se’ns van oferir eren de màxima vulnerabilitat i reiteradament es va presentar la població gran com un grup vulnerable.

-I no és un grup homogeni.

-Aquesta manera homogènia, uniforme i rígida de mirar i tractar les persones grans provoca un efecte negatiu molt indesitjable. D’una banda, ens impedeix acostar-nos a la singularitat. Però, a més, amb aquesta mirada es va construint i perpetua una discriminació sistèmica de les persones grans. Durant la primera part de la pandèmia, se les va estigmatitzar pensant que podien ser els portadors del contagi. I a més, en alguns moments, van ser presentats com a persones que no tenien el mateix valor que les més joves.

-Però alhora, amb la idea de protegir-los, ¿vam ser massa paternalistes? 

-Això no ha nascut amb la pandèmia. La condescendència i el no reconeixement de les seves competències i les seves capacitats és un tracte discriminatori freqüent. Aquest tracte provoca moltes vegades una reacció de retirada de les persones grans, de renunciar a la seva capacitat de decisió i de governar-se a si mateixes. Passa sovint entre fills i pares molt grans i produeix una situació de sobredependència que els fa sentir menys capaços, cosa que resulta encara més greu quan sabem que durant la pandèmia a més fortalesa subjectiva millor podien afrontar la situació. Una de les coses que podem aprendre de la pandèmia és comprendre els efectes negatius de tractar les persones grans com si fossin nens.

-¿Hem de redefinir el concepte de vellesa?

-S’han de tenir en compte tres aspectes. Primer, que l’envelliment és un procés llarg i amb etapes diferents. Si el situem després de la jubilació, que és com encara solem entendre’l, un pot estar més de 30 anys amb l’estatus de persona gran. Després, entendre com està concebuda socialment la vellesa. En societats com la nostra, on preval la productivitat, la vellesa és improductiva, i en conseqüència no té valor. I, en tercer lloc, escoltar què diuen les mateixes persones grans, reconèixer-los la veu.  

Notícies relacionades

Factors personals i acadèmics disparen fins al 40% l’absentisme a la universitat

Uns Mossos de l'ARRO es retroben amb una nena que van salvar de morir ennuegada al Bruc

-¿La discriminació de la dona s’agreuja en la vellesa?

-Sí, està estudiat. Sí, perquè a la discriminació que podem patir les dones al llarg de la vida s’hi afegeix la de l’edat. Hi ha espais, conductes, decisions en què les dones ho tenen més complicat. Una altra cosa és que ho vulguem reconèixer. Un exemple clar és la invisibilitat de la capacitat de desig i l’eròtica femenina durant l’envelliment. I, a més, la invisibilitat de la dona com a cuidadora principal a moltes llars s’ha agreujat durant la pandèmia.