Promíscues i malvades: 600 anys d’insults a la dona

D’acord amb la mostra examinada, «puta», «putana» i el seu sinònim «bagassa» representen el 57% dels insults denunciats per dones valencianes de classes populars entre 1395 i 1407. Fa més de 600 anys, com en l’actualitat, la manera més habitual d’intentar ofendre el sexe femení era mitjançant la reprovació de conductes sexuals socialment censurades, especialment la promiscuïtat.

Res a veure amb les denúncies per injúries interposades pels homes en el mateix període, que reflecteixen sobretot atacs a l’honorabilitat. Contra ells, els insults més freqüents són «traïdor», «bacallar» (que remet a la condició camperola i pobra), «lladre» o «cornut», que torna a fer referència a la conducta sexual de la dona. El significat dels greuges, com recalca López Juan, ha canviat molt més en el cas dels homes que en el de les dones. «Excepte ‘fill de puta’ i ‘cabró’, que remeten al comportament sexual mal vist de la dona, els que utilitzem avui dia contra els homes tenen mes que veure amb la intel·ligència o la falta d’ella, com ‘idiota’, ‘imbècil’ i ‘gilipolles’», assenyala el doctorand, que ha publicat un article sobre els insults masculins i està a punt de publicar-ne un altre sobre els femenins, sota el títol: «Prostitutes, alcavotes i malvades: l’insult contra les dones a la Baixa Edat Mitjana».

La tercera ofensa més repetida cap a elles en les 74 demandes que es conserven de l’època investigada és «alcavota» (alcavota), lligada també a l’àmbit sexual tot i que al nivell de la intermediació en trobades il·legítimes. Habitualment, els insults s’acompanyaven de termes que els intensificaven: «bagassa merdosa», «bagassa escusera» o «bagassa corredissa» (prostituta ambulant) en són alguns exemples. Per darrere d’aquests insults hi ha expressions que ataquen la dona per la seva maldat ovellesa, expressades mitjançant els termes «vil» i «vella», acompanyats d’adjectius amb una elevada dosi difamatòria. Altres apel·latius recollits en les demandes per injúries són «làdria» (lladra) i «metzinera» (enverinadora o bruixa), crims censurats en el període medieval.

El que subjeu, segons el parer de López Juan, és un model de dona deutor del discurs moral cristià, que propugnava la castedat, la temperància, l’obediència i la misericòrdia com a virtuts per excel·lència. Uns ideals que els membres dels estrats populars utilitzaven com a arma llancívola quan havien de tirar-se els trastos al cap.

Majoria de denúncies entre dones

Notícies relacionades

Cau a Barcelona el cibernarco més gran d’Europa

El cuc de terra que desafia Darwin

L’investigador recalca la dificultat d’avaluar la quantitat real de denúncies en l’etapa analitzada perquè els registres judicials que es conserven es troben incomplets, però una altra de les conclusions a les quals arriba amb la informació disponible és que el 59,5% de les agressions verbals es produïen entre dones, mentre que en el 32,4% dels casos els denunciats eren homes. En el 8,1% restant, s’acusava persones dels dos sexes. El doctorand explica aquesta diferència pel funcionament de les xarxes de sociabilitat: les dones es relacionaven generalment amb altres dones en ambients veïnals o laborals en els quals sorgien conflictes. En molts casos, les denunciants pertanyien a sectors marginals i es guanyaven la vida com a prostitutes. Pel que fa als homes, els protagonistes solen ser artesans i persones socialment integrades.

Malgrat que els Furs contemplaven penes pecuniàries i càstigs físics en funció de la gravetat de la injúria i de l’espai en el qual es manifestava, els processos estudiats mai desembocaven en càstigs. En una societat en què la reputació i l’honor tenien molta rellevància, López Juan afirma que les demandes probablement tenien un caràcter «profilàctic» i només buscaven que l’acusada es disculpés públicament o que almenys quedés constància de l’ofensa per contenir l’escarni públic. La immensa majoria dels casos acaba amb l’acusadora retirant la denúncia i rares vegades es prenia testimoni als presents en el conflicte.