la resposta al desconfinament comarcal

Més gent a La Roca Village que al Montseny

Fa mig any el rampell va ser una comunió amb la natura que va col·lapsar el parc natural i, ara, l’emergència semblen ser uns pantalons a meitat de preu

Una mujer realiza un ’selfie’ a cuatro tras dar por terminada la labor de levantar un muñeco de nieve, este, sin zanahoria.

Una mujer realiza un ’selfie’ a cuatro tras dar por terminada la labor de levantar un muñeco de nieve, este, sin zanahoria. / Anna Mas (Anna Mas)

Es llegeix en minuts

Va ser el 18 d’octubre passat quan en aquest mateix diari es va recórrer a un rotund títol per descriure aquella jornada dominical: «Barcelona buida, el Montseny col·lapsat.» Amb aquest antecedent a l’hemeroteca el més lògic semblava tornar a l’escena del crim aquest primer dissabte en què, en baixada la tercera onada de la pandèmia i a l’espera de la quarta, el confinament comarcal ha sigut suspès per les autoritats. La realitat és cada dia que passa més quàntica, vaja, que el que passa en un lloc de sobte deixa de passar i es trasllada a una altra banda. «El Montseny buit, la Roca Village col·lapsada». Potser és un senyal. Fa mig any sembla que la gent buscava una comunió amb la natura per si era l’última de les seves vides i ara, en canvi, en tenen prou amb uns pantalons rebaixats per encarar l’apocalipsi o l’estiu, el que arribi primer.

Allò de l’octubre, diuen els experts, es veia venir. Les muntanyes són les noves platges. Aquell diumenge es van tallar els accessos al parc natural perquè, amb els escassos aparcaments plens, els conductors van acabar estacionant els seus vehicles on els sortia del càrter. Aquest 20 de març la predicció era que es podia repetir el sidral. Fins i tot els Mossos d’Esquadra s’ho pensaven. Mitja dotzena d’agents estaven situats a primera hora del matí en una corba a l’altura de Campins per si calia barrar el pas. Només miraven a l’interior dels cotxes sense demanar als conductors que s’aturessin, se suposa que per certificar d’un cop d’ull que els ocupants eren perfectes bombolles. Quin gran error va ser, dit sigui només de passada, que el 2018 Freixenet renunciés a les seves bombolles, ara que estan en boca de tothom.

Hi havia trànsit, sí, però no el que es podria suposar ateses les condicions. ¿Quines? Una capa de neu donava al Montseny un bonic aspecte de pastís empolvorat amb sucre glaç. Abans fins i tot d’arribar a Santa Fe, 1.300 metres d’altitud sobre el nivell del mar, ja era possible fer un ninot de neu. En un racó del camí, la família Garcia (una salutació des d’aquí i gràcies pel fuet) venia perfectament equipada per a la tasca. No es van oblidar ni tan sols la pastanaga, però al posar els paquets al cotxe abans de sortir se’ls va trencar, així que el ninot que s’havia d’assemblar ‘comme il faut’ a Cyrano, va acabar sent més aviat un Karl Malden.

Cada nen, un Buendía

El Montseny, ja se sap, és un potent imant de barcelonins. Amb sol radiant i neu recent, més encara, un electroimant. Sempre hi ha algú de la capital amb nens a casa que, com si fos José Arcadio Buendía, vol que coneguin per primera vegada el gel. És formidable com ho explica Gabriel García Márquez a ‘Cent anys de solitud’. El noi allarga la mà per tocar el que creu que és un diamant i el gitano Melquíades li diu que no sense abans pagar els cinc reals que costa un plaer tan fred. El Montseny és així, però gratis. Fins i tot, posats a explicar les seves excel·lències, té tres formidables sequoies que van ser plantades fa 120 anys i que han crescut fins als 40 metres d’alçada. Al principi eren quatre, per una la va matar una tempesta, per això des d’aleshores les tres restants tenen un parallamps a la copa. Que superi això el realisme màgic.

La qüestió és que el propòsit d’anar al Montseny era l’antecedent de l’octubre i, caram, tot i que transitat, no era el que s’havia previst. Coses de la realitat quàntica, estaven, el que dèiem al principi, en un altre lloc.

L’any 2019, quins temps, França va estrenar una minisèrie que va fer la volta al món, per bona i, també, per premonitòria. ‘El col·lapse’, s’anomena. Prediu en vuit pertorbadors episodis l’erràtic i immoral comportament que espera a la humanitat el dia en què la vida en societat tal com la coneixem arribi a la seva fi. A la sèrie no s’explica què ha passat per desencadenar aquest col·lapse, però el fet que s’estrenés a Espanya més o menys quan la gent buidava les prestatgeries del paper higiènic dels supermercats va resultar enormement inquietant. En un dels capítols es mostra sense embuts l’abandonament absolut dels avis a les residències. En això, fins i tot es podria acceptar que la realitat ha sigut més tràgica que la ficció.

Notícies relacionades

El cas és que des que es va estrenar ‘El col·lapse’, les seqüeles de la sèrie a la vida real han sigut diverses. Algun dia caldrà recapitular perquè no caiguin en l’oblit, perquè fins i tot hi ha hagut primers ministres europeus que en públic han defensat la consecució de la immunitat de grup de forma natural, és a dir, a costa que morin part de les ovelles. Tampoc s’hauria de deixar fora de la llista l’oportunisme voluble. Fa poc més d’un mes, la televisió pública catalana va portar a terme una indissimulada campanya en contra de la celebració de les eleccions autonòmiques el 14 de febrer. Es va donar veu a cada telenotícies i a molts programes d’entreteniment a qui havia sigut cridat a formar part d’una mesa electoral i es negava a anar-hi com si l’urna fos el cadafal. El final del confinament comarcal, amb els indicadors de Covid tornant a apuntar cap amunt, no ha merescut el mateix tracte. Ara, ni mu. El Montseny era mig buit, o només mig ple, si es prefereix dir així, però a escassos quilòmetres, La Roca Village, el Valhala de les rebaixes, estava com si Odín hagués obert totes les barriques d’hidromel. Per a un profà, tal acumulació de gent costa d’entendre, però fetes un parell de consultes, sembla que aquest any és possible trobar-hi algunes oportunitats que ni al carro de Melquíades seria possible trobar. Fins a pantalons de la talla 42, la que sempre s’acaba primer.