Ser mare amb la Covid; l’espera entre la il·lusió i la por

El més dur van ser els tres primers mesos. Tenia un hematoma i li van dir que l’embaràs era de molt risc, així que no li van dir a ningú que estava embarassada. «Estàvem tancats a casa, tots dos teletreballant amb el nen [té un fill gran de dos anys i mig], sense poder compartir la meva angoixa amb ningú, patint per si tenia una hemorràgia i havia d’anar a urgències, com la primera vegada, quan em van dir que era de risc, que vaig anar a l’hospital sola perquè el meu marit es va quedar a casa amb el més gran», explica. Va ser molt dur. Trucava per telèfon i les línies estaven col·lapsades. 

«És possible que sigui el meu últim embaràs i el virus m’ha posat un mur davant. Ha fet que el visqui amb una fredor... El meu marit no va poder entrar a les ecografies. S’havia de quedar a la porta, sense poder escoltar el cor del seu fill. Això va ser molt dur també», segueix.

A poques hores de parir [és possible que quan llegeixin això el Pol ja hagi arribat al món], pateix pel seu fill gran (l’embaràs del qual va ser completament diferent), que no podrà conèixer el seu germà a l’hospital. Fa nou mesos que no ens separem ni de dia ni de nit i de sobte desapareixeré tres dies com a mínim, si tot va bé…

Embarassada de set mesos, Gemma Arenas també pensa molt com ho viurà l’Hugo, el seu fill gran, de cinc anys i el naixement del qual va coincidir amb la crisi de la grip A. Auxiliar d’infermeria a la planta de geriatria de l’Hospital de Granollers, mesos abans de quedar-se embarassada la Gemma va viure en primera línia la cara més dura d’aquesta crisi. 

Quan es va quedar embarassada, al juliol, hi havia un brot enorme a l’hospital. Va anar a demanar la baixa i no l’hi van donar. «Per a la mútua laboral la Covid no existeix. Vaig haver d’anar al CAP i demanar la baixa per ansietat. Jo sabia el que hi havia allà, no hi podia exposar el meu nadó, que portava més de dos anys buscant», denuncia la dona, que remarca que la seva doctora de capçalera no li ha posat cap pega per anar renovant-li la baixa, però ha sigut un motiu d’estrès afegit més estar pendent de renovar-la.

Notícies relacionades

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

El paper de l'artteràpia en cures pal·liatives: “Per a ell era una manera d'expressar les seves emocions”

La Cristina irradia felicitat i optimisme. Vol viure i disfrutar del seu embaràs de forma plena i s’ha creat la seva bombolla per intentar que la pandèmia no destrossi el seu moment, que tant havia imaginat. Aquesta empresària de 44 anys en porta 20 treballant 10 hores diàries al capdavant del restaurant Zarautz, i es va agafar el primer confinament, el que d’entrada ens van explicar que serien 15 dies per fer un ‘reset’, com una lluna de mel amb la seva parella. «Ens passàvem el dia rient, xerrant o jugant a ping-pong al jardí. Sortíem a ampolla de vi diària», explica revivint un moment dolç. 

Li havien dit que portava una vida molt estressada i que quan es relaxés, es quedaria embarassada, i ella no en feia gaire cas, però va resultar ser cert. En aquests mesos no ha deixat de fer ioga i ballar, dues de les seves aficions i, hiperactiva com és, ha tret el seu costat més creatiu i s’ha posat a fer atrapa-somnis. Va començar fent-li’n un a l’Ona, la seva filla que naixerà al febrer, va penjar una foto al seu Instagram i van començar a fer-li encàrrecs. Ja en porta fets i venuts mig centenar. No té por del part ni del 2021, any que espera amb il·lusió, gairebé tanta com a la petita Ona, a qui li està preparant un diari sobre com s’està sentint durant l’embaràs.