Alfonso Aguiló: «S'ha d'apoderar l'escola pública, però això no s'aconsegueix tancant aules concertades»

Exdirector de l’escola Tajamar (un centre d’educació diferència a Vallecas, Madrid) Alfonso Aguiló és l’actual president de la Confederació Espanyola de Centres d’Ensenyament (CECE), la patronal dels centres privats i concertats. També és autor de nombrosos llibres sobre educació.

La llei Wert no agrada a ningú. ¿No era necessari reformarla?

Som partidaris que les normes vagin canviant i adaptant-se a les necessitats de cada moment, però amb consens. És a dir, que no siguin lleis de partit i que no provoquin divisió en la comunitat educativa.

La LOMCE es va aprovar el 2013 només amb els vots del PP. ¿No va ser una llei de partit?

Sí, però no és tan significatiu el nombre de partits que recolzen una norma com la representació parlamentària. És igual de poc consensuada una llei amb 182 diputats que una altra amb 177. Crec que hauria de tenir per sobre de 200 vots perquè es consideri un acord d’Estat que duri diverses legislatures.

Vuit lleis educatives en la democràcia. ¿Per què és tan difícil arribar a aquest acord d’Estat?

A Espanya hi ha més frontisme. La idea que l’educació concertada és de dretes no és gens habitual als països del nostre entorn. La democràcia està construïda sobre el fet que la iniciativa social gestiona l’espai públic. Per exemple, els mitjans de comunicació. Ningú diu que perquè la informació sigui bona ha de ser pública. Hi ha mitjans públics, però perquè la informació sigui plural hi ha d’haver operadors privats. El mateix en l’ensenyament. Finançar l’educació privada és el que assegura que la pluralitat arribi a tothom.

¿Per què?

L’educació es basa en tres característiques: plural, de qualitat i accessible en igualtat d’oportunitats. Per això ha d’estar finançada. Si només es gestiona pel poder públic s’entra en el risc que arribi un determinat líder polític que l’utilitzi amb finalitats d’adoctrinament. Ha passat tantes vegades en la democràcia que no ens podem arriscar.

La filosofia de la llei Celaá és apoderar l’escola pública. És un objectiu bastant noble, ¿no?

És clar, però la manera de fer-ho no és tancar aules concertades i enviar aquests alumnes on no volen anar. El que s’ha d’apoderar és la qualitat de l’ensenyament, no qui el faci.

Llavors, ¿com es potencia l’educació pública?

Diagnosticant-ne els problemes. Si creus que el seu problema és que els diners se’n van a la concertada estàs errant el diagnòstic. L’educació pública està costant el doble que la concertada i més aviat la concertada està permetent que hi hagi més diners per a la pública. Si per enfortir la pública disminueixes la concertada estàs fent un relat ideològic amb què perjudiques l’educació pública perquè els vens la idea dels seus problemes són per culpa dels altres.

¿Per què interpreta que la nova llei acabarà amb la concertada?

Treu l’expressió demanda social i ho deixa tot en la programació. I diu que s’han d’augmentar les places públiques, ho vulguin les famílies o no. No diu que tot aquell que vulgui una plaça pública la tingui. És veritat que no dona una ordre de fer desaparèixer la concertada, però deixa les mans lliures a les conselleries per fer-ho. I això és un retrocés en drets. La diferència entre un estat autoritari i un altre de democràtic és que els líders dels segons tenen límits i els altres no.

El cap de setmana passat els carrers de moltes ciutats es van omplir de manifestants contraris a la llei que cridaven «llibertat». Llibertat és una cosa que es demanava en plena dictadura franquista.

La llibertat s’ha de demanar sempre. Qui mana sempre està temptat d’imposar la seva autoritat. Qualsevol democràcia ha de posar límits al poder executiu.

La llei s’està tramitant en el Parlament.

Però del que em queixo és que el Parlament ha comès un error, deixar de posar aquesta legislació al servei de les famílies. La norma que regula els concerts va néixer l’any 1985. I des d’aleshores ha estat al servei de la demanda de les famílies. No es pot treure una aula concertada si té un nombre d’alumnes equivalent a la mitjana del seu entorn. Això sempre ha estat vigent, amb governs de dreta i esquerra. Trencar aquest equilibri és un retrocés en dret.

Espanya és un estat aconfessional. ¿Per què Religió ha de ser una assignatura més i comptar per a la nota

La nostra proposta és una assignatura de cultura religiosa i que aquesta assignatura pugui tenir una modalitat confessional. Passa així a molts països d’Europa. Per entendre la història, l’art i moltes coses s’ha de tenir un mínim de cultura religiosa oberta, plural, neutra i científica. Cada any el 63% de les famílies escullen Religió per als seus fills. Arremetre contra una cosa que vol el 63% de la població em sembla un error. Els poders públics estan per servir als ciutadans, no per dir-los què han de pensar. Ningú parla de donar Religió a qui no la vol. Que sigui avaluable no és rellevant, em sembla bé que sí que ho sigui i també que no.

¿Un nen o una nena que estudiï en una escola pública està més mal preparat que si fos en una escola concertada?

No. Tots dos estan molt bé.

¿De què depèn que rebi educació de qualitat?

Hi ha una cosa que ajuda molt i és que pugui anar al centre que vulgui. Tu també tens llibertat de llegir els diaris que vulguis, no et diuen que en llegeixis un en concret perquè és el del teu districte postal.

Però aquesta llibertat no desapareix.

Sí, perquè potser la teva escola té quatre línies i l’any que ve en té dues perquè el programador ha decidit que vagin a l’escola del costat. Si vols un centre concertat et donaran plaça si el que fa la programació decideixi que hi hagi plaça. Poder oferir places dependrà de l’autoritat educativa. Tu perds capacitat d’elecció, és evident. La ministra d’Educació falseja la realitat.

¿Per qué?

Perquè diu que tot es queda igual. I no és veritat.

Una de les coses que sempre repeteix Isabel Celaá 

¿Per què no diu que els que hi vulguin anar que hi vagin i els que no, no? Per la inclusió estem tots, però hi ha vegades que per aconseguir-ho és millor estar en una institució amb atenció especialitzada. Imagina una noia de 12 anys que mai aprendrà a llegir pel seu retard mental. Pensar que estarà molt integrada sis hores al dia en una classe de l’ESO em sembla negar-se a reconèixer la realitat. És un afany ideològic dir ‘tu estàs bé on jo et digui, no on diguis tu, ni la teva família ni els especialistes’.

Parlem d’educació diferenciada. El Constitucional va emetre una sentència el 2018 en què deia que no podia ser discriminada dels concerts, tot i que la llei els vetarà.

El tribunal va emetre set sentències, no una. La norma xoca frontalment amb aquesta jurisprudència, així que és inconstitucional i el ministeri ho sap perfectament.

¿No és anacrònic separar els estudiants pel seu sexe?

S’ha de viatjar més i veure que hi ha països avançats i amb millors resultats en igualtat que tenen una educació diferenciada que ningú qüestiona. El Regne Unit, el Canadà, Irlanda, els EUA... A Alemanya hi va haver una sentència molt rotunda el 2013 a favor de l’educació diferenciada. És minoritària, sí. Però defensar les minories és un signe de democràcia avançada.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

¿En què millora l’educació?

És una experiència d’èxit acadèmic, de socialització i igualtat. Si algú la vol per als seus fills s’ha de respectar. ¿Què aporta el mètode Montessori? No sé, però sempre és bo que hi hagi opcions diverses. Imposar projectes educatius des del poder públic és un retrocés enorme.