Xavier Bonal: «Ningú pot pretendre que l'educació sigui un supermercat»

Xavier Bonal és professor de Sociologia en la Universitat Autònoma de Barcelona, divulgador, investigador i autor d’assajos sobre educació i sociologia de l’educació.

¿En què millora l’educació la nova llei?

Dona passos importants. Alguns, per reacció a l’anterior legislació, que tenia aspectes retrògrads i no tenia d’evidència empírica. La nova norma situa en el centre de la política pública educativa el dret a l’educació i la seva garantia. És un deure del poder públic i de l’Estat donar resposta a les necessitats educatives. Com mana la Constitució, això ha d’estar equilibrat amb la llibertat d’elecció. La LOMCE [llei Wert] deia que el poder públic el que ha de fer és reaccionar als desitjos de les famílies. La LOMLOE assegura que el dret a l’educació es planifica amb intervenció, no intervencionisme. També destacaria l’eliminació de la repetició de curs i l’enfocament al treball per competències. En general, em sembla una bona llei, tot i que tímida en alguns aspectes.

¿Quins?

Els que tenen a veure amb la segregació. A Catalunya s’està a punt d’aprovar un decret que és deu vegades més avançat. A més, jo hauria tret Religió de les aules perquè la religió pertany a l’esfera privada.

L’escola concertada està revoltada. ¿Què els diria?

No sé d’on ve la preocupació. Les persones escolaritzades en centres concertats continuen sent allà. El que seria desitjable és que aquests centres tinguin més corresponsabilitat en l’escolarització d’alumnat amb necessitats educatives. La llei permet que les autoritats cedeixin sòl públic només per a centres de titularitat pública. Si un concertat vol obrir una nova escola no ho podrà fer amb sòl públic. Però això serà per a les noves. Ningú està dient que ni escoles ni places actuals.

La llei Celaá veta els concerts a les escoles que separen nens i nenes

És poc educativa.

Els seus defensors diuen que té alts nivells de rendiment acadèmic.

No eduquem només per tenir bones notes. Eduquem en la idea de ciutadania. Separar per sexes no és educativament recomanable. Si algú ho vol fer, em sembla raonable. Una altra cosa és que rebin diners públics. És aberrant.

Una sentència recent del TSJC

Amb l’empara de la nova llei aquesta resolució no seria possible. Si s’interposa un recurs prosperarà sota el paraigua legislatiu.

La norma converteix en excepcional la repetició de curs, un veritable problema educatiu a Espanya. Les veus més crítiques asseguren que això implica carregar-se la cultura de l’esforç.

És irònic parlar de cultura de l’esforç quan som davant d’un alumnat que, de vegades, té condicions d’educabilitat molt complexes. La cultura de l’esforç i la motivació és un argument que suposa no reconèixer com el context social influeix en l’escolarització dels nens. Està demostrat que la repetició és una fórmula cara, ineficaç i desigual. A igualtat de rendiment educatiu hem vist que es fa repetir més a l’alumnat socialment més desfavorit.

Si parlem d’estudis superiors, poca gent es planteja anar a una universitat privada. Les públiques gaudeixen de molt més prestigi acadèmic. La nova norma, precisament, té per objectiu apoderar l’escola pública. ¿Ho aconseguirà?

No a curt termini. Hi ha universitats privades d’alt prestigi, molt cares i molt bones. Però és cert que també n’hi ha amb menys qualitat que les públiques.

¿Però per què les escoles públiques no tenen el prestigi de la universitat pública?

Perquè venim d’on venim, d’una història de l’educació en què el sector privat ha sigut molt present, especialment a través de l’església catòlica. L’Estat espanyol, durant el franquisme i abans, es va inhibir en la garantia del dret d’educació. Ha costat molt engendrar una escola pública de qualitat, una cosa que vam crear ben entrada la democràcia. Hi ha una cosa que convida a l’optimisme i és que quan l’educació pública millora les classes mitjanes la demanden. Una part de la por de la concertada de cara a la nova llei pot venir per aquí, una escola pública que competeixi amb la concertada des del punt de vista de la qualitat. Ara mateix no hi ha diferències entre la concertada i la pública en els resultats acadèmics d’alumnes amb el mateix nivell social. Et diuen que la concertada és millor. Però no. Quan les famílies trien la concertada, que és legítim, el que s’estan assegurant és que els seus fills i filles s’escolaritzen en un context socialment homogeni. I això explica que el rendiment d’aquests centres sigui superior, per la seva composició.

¿Desapareixerà el castellà de l’escola catalana?

Per favor, no. Va ser la LOMCE la que va introduir que el castellà era llengua vehicular. Va ser l’exministre Wert el que va anunciar que espanyolaritzaria els alumnes catalans. La norma catalana d’immersió lingüística –i també sentències que ha corregit alguns aspectes, com assegurar el 25% d’ensenyaments en castellà als que la requereixin– té virtuts. Per exemple, recupera una llengua que és part de la història i la cultura i que va ser aniquilada pel franquisme. I, per descomptat, la integració social. Menys política i més anàlisi social i lingüística. En l’esfera privada la llengua més parlada és el castellà i el nivell de castellà dels alumnes catalans és bo. És un debat estèril. Hi ha talibans en els dos costats. A mi també m’agrada la flexibilitat en l’aplicació de la immersió, es pot reforçar el català en algunes zones i en altres es necessita reforçar el castellà.

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

La llei entrarà en vigor el curs que ve, però tindrà unes ales molt curtes. El PP ja ha anunciat que la derogarà si arriba al poder i en les comunitats on governa faran tot el possible perquè no tingui efecte.

Ja no em deprimeixo en vista de la falta de consens en educació. Aquesta tensió entre esquerra i dreta ve dels anys 70. És l’herència d’un model educatiu, de l’intent de crear una escola pública que xoca amb interessos ja construïts i instal·lats. Michelle Bachelet va intentar modificar el sistema educatiu a Xile i va topar amb resistències. Es critica la falta de consens de la llei Celaá, però ¿algú recorda el consens de la LOMCE? Em semblen legítimes les reivindicacions però ningú pot pretendre que l’educació sigui un supermercat i agafem productes a la prestatgeria i que els diners públics segueixin els desitjos del supermercat. L’educació és un dret i els poders públics l’han de garantir. El consens no pot ser ‘dona’m llibertat per a tot i dona’m diners’.