Com dir adeu a un avi de qui t'ha separat la pandèmia del coronavirus

La pandèmia del coronavirus ha implicat una revolució referent a tots els aspectes de la societat. Està alterant rutines, vides, economies i, en algunes ocasions, la salut mental de moltes persones.

Una revolució que, com ja va passar el 1918 amb la mal anomenada «grip espanyola», porta unes conseqüències físiques i psicològiques. Unes seqüeles que pateixen, en especial, els nens.

La població infantil està patint aquesta situació d’alerta sanitària amb gran valentia i demostrant adaptar-se a totes les situacions, igual com els superherois i superheroïnes dels còmics que acostumen a llegir i pintar. Molts especialistes alerten de la factura psicològica que tindran aquestes generacions. No només van estar tancats a casa dos mesos i un trimestre sense escola, molts estan separats dels seus amics a classe i d’altres no van poder acomiadar-se dels seus éssers estimats, sobretot, dels avis, una figura indispensable per a tot nen.

La psicòloga Lorena Oberlin explica que «la mort per a un menor és igual que per a un adult o un adolescent: una cosa que no es pot representar. Sabem que les persones moren perquè passa al nostre entorn, però cap subjecte viu havent experimentat la mort real».

Tot i així, l’òbit és una realitat que s’entremescla amb la vida i, per això, «no queda més remei que intentar acotar-la, nomenar-la, imaginar-la... Els nens no són aliens a aquesta lògica. Tampoc ells saben el que és la mort però hauran de construir una ficció allà on no hi ha més que un gran enigma», aclareix Oberlin.

No és una novetat la tolerància que estan mostrant els nens davant les restriccions i les mesures sanitàries. Així, davant la mort d’un avi o un ésser estimat, «l’enorme pena portarà un moment fonamental per a la subjectivitat d’aquest nen, un moment crucial on tot el seu psiquisme haurà de posar-se a elaborar», manifesta.

Un trencaclosques per a molts pares és com comunicar la mort. L’especialista recomana dir el fonamental: «Que aquesta persona ha mort, evitant mentides. L’important serà no explicar detalls innecessaris perquè el dolor no llisqui cap al dramatisme o la morbositat».

També es podrà tenir en compte l’univers simbòlic del nen per comunicar aquesta falta i, en funció de l’edat que tingui, poder dir-ho amb algunes de les paraules que ell utilitza per anomenar els seus interessos o vivències. Oberlin suggereix «poder transmetre també la tristesa de la persona que ho comunica si aquesta està afectada». Doncs ningú és immune a la mort d’una persona estimada.

Una vegada notificada la defunció, l’etapa que segueix és la del dol. En aquesta, preguntes com ¿Què significa morir?, ¿Què passarà a partir de llavors amb l’ésser estimat? o ¿Què li passarà al nen? Són qüestions «absolutament pertinents perquè quan es perd algú que s’estima, no només apareix la pena per aquest ésser estimat que ja no tornarà, també el dolor per haver perdut el lloc especial que es tenia en qui ha mort».

Ara bé, ¿qui té la comesa de contestar tals interrogants? «Han de trobar un adult que pugui donar algun tipus de resposta, la que sigui, però que entre les dues parts pugui nomenar-se la pèrdua que s’està produint», admet Lorena Oberlin.

Una de les situacions que pot trobar-se un menor a casa és l’abatiment d’aquests adults o progenitors pel que ha passat, una cosa que pot deixar la mort envoltada d’un «silenci traumatitzant».

En aquest temps, a més, entren en joc les fases del dol, «un treball que pot suposar un temps variable en cada persona i pot ocupar un nen durant mesos, més d’un any, fins i tot», destaca l’especialista.

Notícies relacionades

L’escàndol de les religioses intervingudes amenaça el ‘boom’ dels retirs secrets

Cau una trama que tramitava padrons falsos a migrants a Palafrugell

Les conductes que poden mostrar els nens són tristesa, manca d’interès o de gana, així com dificultats per dormir, «bé per un estat d’alerta que els impedeix agafar el son o per la producció de somnis o malsons que involucrin la persona que ha mort. Efectes que indiquen l’enorme treball psíquic en el qual hi ha embolicat el nen per convertir aquest sofriment en una cosa suportable», indica la psicòloga.

Més enllà del descrit anteriorment, en aquest temps «predomina una retirada de la libido, de l’energia psíquica, que abans dipositava en els seus amics, en els jocs, en els aprenentatges o en la curiositat. Ara la seva energia psíquica estarà ocupant-se de desprendre’s de qui ha mort». Aquest procés acaba quan el nen es revitalitza, ja que el dol no es comprèn, s’elabora. I cada nen o nena, davant un en el qual estigui atrapat, inventarà el seu propi símptoma.