29 nov 2020

Anar al contingut

Un error de 1.000 quilòmetres

L'odissea del Pierre, l'avi belga que volava a Gijón i va aparèixer a Girona

Un home de 72 anys, amb tendència a desorientar-se, va marxar de Bèlgica per retrobar-se amb la seva germana a Astúries però va aterrar a Catalunya

Un agent dels Mossos d'Esquadra i una treballadora social de La Sopa es van cuidar d'ell durant 15 dies i es van assegurar que aconseguís el seu propòsit

Guillem Sànchez

L'odissea del Pierre, l'avi belga que volava a Gijón i va aparèixer a Girona

David Aparicio

El Pierre, 72 anys, va decidir abandonar el geriàtric de Charleroi (Bèlgica) en què vivia. Va dir a les seves cuidadores que trobava a faltar la ciutat de Gijón (Espanya) i la seva germana. No estava en plenes facultats: ha patit dos ictus, és diabètic, es desorienta amb facilitat i ja no exerceix un control fiable sobre les seves necessitats fisiològiques. Però les cames li responien i tan convençut es va mostrar en la seva decisió de sortir de la residència que a les cuidadores no els va quedar més remei que obrir-li la porta. Va agafar la maleta i el 21 de juliol va pujar a un avió que va aterrar a l’aeroport de Girona. Com Alvin Straight, el protagonista real que viatja en una talladora de gespa a ’Una història de debò’ (David Lynch, 1999), va emprendre un camí tortuós per reunir-se amb un familiar amb qui feia anys que no parlava. 

El Pierre va aterrar a Girona i no es va adonar de l’error que havia comès l’agència de viatges belga: confondre les ciutats de Gijón i Girona –de so pròxim al pronunciar-se en francès–. Va estar caminant sol per Girona unes 36 hores. La matinada del 23 de juliol, una parella d’agents dels Mossos d’Esquadra el van recollir a Salt, municipi adossat a Girona.

Albert

L’Albert, agent de l’Oficina de Relacions amb la Comunitat (ORC), va començar el seu torn hores després llegint les novetats del dia. Li va cridar l’atenció el cas d’un avi de nacionalitat belga que una patrulla havia traslladat a l’hospital de Santa Caterina després de trobar-lo desorientat per Salt. Va contactar amb l’hospital per preguntar com estava i allà el van informar que ja havia agafat l’alta voluntària i se n’havia anat. «¿On?», va preguntar l’Albert. «Ni idea», van respondre.

«Em vaig quedar preocupat i vaig penjar un requeriment en el sistema perquè si algun agent es topava amb ell, m’avisés», explica. L’endemà, 24 de juliol, una patrulla de la policia local de Girona va trobar el Pierre deambulant pel centre. L’Albert va anar a recollir-lo i el va portar a la comissaria de Salt. «Estava perdut, brut i feia molta pudor. Tot el que explicava és que era allà per reunir-se amb la seva germana». L’Albert va demanar ajuda a la Rosa, treballadora del centre social La Sopa.

«El que no entenia era com havia pogut viatjar des de Bèlgica sol, en el seu estat», remarca l’Albert, que va sol·licitar als Mossos de l’aeroport que ho comprovessin. En el registre de vols constava que el Pierre, tal com deia, havia aterrat a Girona procedent de Charleroi en un vol de Ryanair. En les gravacions de les càmeres de seguretat també apareixia el Pierre, donant voltes per la terminal, despistat, durant hores.

El consolat belga no va voler saber res del seu compatriota. «Em van dir que llevat que el Pierre manifestés el desig de ser repatriat, no farien res. Però el Pierre el que volia era trobar-se amb la seva germana», explica el policia, que va dedicar la resta de la jornada d’aquell divendres a trobar-la. Es va submergir en les bases de dades d’empadronament. No constava ningú a Catalunya. Va obrir el Facebook i va trobar una persona que es deia igual que la germana. Li va escriure un missatge privat preguntant-li si era qui el Pierre buscava. Tres dies més tard, el dilluns 26, va obtenir resposta: ho era. Però no era a Girona, era a Gijón.

La Rosa

«Quan li vam demanar que ens donés les seves pertinences ens va entregar un carnet d’identitat belga i un encenedor», enumera la Rosa, la treballadora de La Sopa. Ni tenia diners en efectiu, ni targetes de crèdit, ni cap maleta. I creia, o això donava a entendre, que era a Gijón i que la seva germana el recolliria en qualsevol moment. «El vam allotjar a la planta de dalt, incomunicat de la resta pel risc de coronavirus, el vam rentar i li vam donar roba de les donacions». A La Sopa van donar empara a un home «col·lapsat», de qui anaven deduint coses dia a dia. «Al final vam saber que havia viscut en un geriàtric de Charleroi, del qual recordava el nom», recorda la Rosa, que va trobar el telèfon a Google de la residència i va posar a prova el seu francès. «Les seves antigues cuidadores, molt amables, em van enviar l’historial mèdic i em van remarcar que encara podia tornar, si volia». El Pierre era diabètic i feia dies que no es prenia la seva medicació. El van conduir a un CAP. Allà els metges el van estabilitzar i li van practicar una PCR, que va descartar que estigués infectat de Covid-19.

El dilluns 26, tres dies després del seu ingrés a La Sopa, l’Albert va posar la Rosa al corrent dels seus esbrinaments: la seva germana residia a Gijón, no a Girona, s’havia confós. I, com en la pel·lícula de David Lynch, la relació entre germans devia ser complicada, perquè a la dona no li havia fet gaire gràcia tenir-ne notícies: feia més de dos anys que el Pierre havia marxat de Gijón i no havia donat més senyals de vida. La Rosa es va reunir amb el Pierre per explicar-li que ja havien localitzat la seva germana. L’home va assentir i va recordar en veu alta que vivia a només uns quilòmetres. La Rosa, que l’havia vist baixar al menjador sense samarreta o amb els pantalons del revés, va mirar d’explicar-li per enèsima vegada que no eren a Gijón.

El Sabino

Com que el consolat se’n va rentar les mans, La Sopa va pagar el preu del bitllet d’avió a Gijón que el Pierre va agafar finalment el 3 d’agost. Un educador del centre el va acompanyar fins a l’aeroport de Barcelona, on una treballadora d’Aena el va assistir durant el viatge. Cap al tard, el Pierre va trepitjar finalment Astúries. La seva germana no va anar a recollir-lo. L’endemà, la mateixa dona va avisar La Sopa que no hi havia pogut anar. L’Albert, que ja donava per finalitzada l’aventura, va agafar de nou el telèfon.

«A l’aeroport d’Astúries, a 15 quilòmetres d’Avilés, ningú en sabia res. Al final vaig acabar trucant als taxistes i vaig trobar-ne un que l’havia vist, el Sabino». El Sabino és un exguàrdia civil que va assentir a l’escoltar la descripció de Pierre. Un avi, que devia ser el belga que buscava el mosso, havia estat hores per la zona de taxis, demanant foc als conductors per encendre cigarrets. Quan la terminal va tancar, a les dotze de la nit, el Sabino va avisar a una ambulància, que el va traslladar a l’Hospital Universitari de San Agustín d’Avilés. L’Albert va seguir aquest rastre, però el Pierre havia obrat exactament igual que a l’hospital Santa Caterina: havia tocat el dos sense donar explicacions. El mosso va contactar amb la policia local d’Avilés, els va passar una fotografia del Pierre i els va demanar que si el trobaven, l’avisessin. El dimecres 5 d’agost, un agent municipal del poble va trucar a l’Albert. Estava amb el Pierre. 

Hores més tard, la germana del Pierre, activada novament pel policia català, va agafar un autobús i es va reunir amb ell. L’Albert i la Rosa no han tingut més notícies de l’avi que creia que Girona era Gijón. Quinze dies després de sortir per la porta d’un geriàtric de Charleroi, va aconseguir el seu propòsit.