MEMÒRIA DE LA PANDÈMIA

El museu del confinament

La història col·lectiva dels gairebé dos mesos de tancada total pel coronavirus queda resumida en aquest catàleg de vivències, objectes, llocs...

zentauroepp53297903 dos personas mayores protegidas con mascarillas pasean por e200502230957

zentauroepp53297903 dos personas mayores protegidas con mascarillas pasean por e200502230957 / Carlos Marquez

6
Es llegeix en minuts
Juan Soto Ivars
Juan Soto Ivars

Escriptor i periodista

ver +

L’Ajuntament de Barcelona i l’Arxiu Municipal demanen als barcelonins testimonis, històries i objectes de la seva experiència durant la pandèmia. Volen salvar de la desmemoria allò que la gent de la ciutat associa amb el parèntesi de la vida i la llibertat. Tenen la idea d’anar publicant les històries a internet, i no descarten muntar una exposició algun dia, quan sigui possible muntar exposicions.

És una bona iniciativa, més valuosa pel que es conservarà allà que pel valor de cada peça individual. Quan els historiadors es dediquin a esmicolar les grans xifres, a analitzar els sotracs polítics que sens dubte han de venir, s’haurà de salvar el que Unamuno anomenava intrahistòria. És on es guarden els objectes modestos de la vida comuna, les veus que són molt més que el decorat de la història.

Em venia de gust pensar quins objectes, quines idees i quines paraules quedaran associades amb les setmanes més rares de les nostres vides. Aquest és el meu catàleg de peces per al museu en què ens toca conservar tot el que no sembla important a primera vista.

Aplaudiment

Ens va sorprendre que la pandèmia sonés com el teatre al final d’una obra, però era així. Aplaudíem als metges i infermeres, als zeladors, o a les caixeres i reposadors, o als transportistes, ni se sap. Jo vaig acabar fent-ho per donar-li el gust als nens del bloc de davant: eren els primers cada tarda, cridaven «¡bravo!» i al final «¡bona nit!» ¿No els havia de complaure? L’aplaudiment era també el termòmetre de l’estat d’ànim del meu barri. Uns dies trist, d’altres voluntariós. Les mans batien preguntant: ¿què tal, veí? ¿La família, bé?

Bola

Tuits que esternudaven, moquejants estats de Facebook, whatsaps infecciosos i notícies de pell groguenca. Qui s’encomana, ho transmet. Com passa amb el virus en el cos del sospitós, la bola és difícil de detectar. ¿Qui vendrà els tests? ¿Funcionaran? Els falsos positius són la norma, i queda molt temps perquè trobin la vacuna.

Ciència

La Ciència és el déu que parla als polítics. Si l’escrius amb majúscula és tan dogmàtica com la fe, res a veure amb l’idioma dels investigadors. La Ciència és taxativa i vel·leïtosa. La seva opinió canvia i la seva paraula és llei. Serveix per al contrari que la ciència. Per dir «tinc raó».

Contenidor

Anar a tirar les escombraries era l’escapada campestre. El contenidor, un mirador amb vista als Alps. Milions de ganduls ens prestàvem voluntaris: ¡Ja la baixo jo! Sortíem acompanyats de les nostres estimades bosses pudents. Era la manera d’aspirar l’olor de la llibertat. Espanya es va omplir de Diògenes cavil·lant entre brossa.

Corba

A les corbes es mata la gent, i aquesta era l’animal salvatge que havíem de domar. Si es desbocava, malament; si s’agitava, també. Calia aplanar-la i fer-la suau, raspallar-li la cabellera i desfer els nusos, llimar els seus pics a consciència. Encara galopem a la gropa de la corba sense saber molt bé on ens portarà.

Erto

Sigles d’Espero Recuperar-me del TOt.

Fase

La restauració de la llibertat es divideix en fases. Són compartiments estancs. Hi ha portes i forrellats, garites i guàrdies. D’una estada es passa a la següent, però retrocedeixes si el virus t’agafa. La magnitud de la pandèmia és tan gran que construïm al seu interior aquest dèdal per orientar-nos.

Sabó

Un home es renta les mans amb sabó, que està ben proveït / JORDI COTRINA

El lluç i el rap estan més nets que les mans de la Inmaculada. El pop rellisca sobre la roca, ha de tornar a pujar-se, torna a relliscar. Al cavallet li ha sortit un crin de cabell Pantene. Els habitants dels rius i els mars no acaben d’entendre a què ve tanta higiene. Per Neptú, ¿què està passant a la terra?

Llibre

La lectura és el privilegi dels homes tranquils. Durant el confinament no em va ser fàcil conquistar-la: s’hi barrejaven notícies, ensurts i trucades. Dues setmanes en una permanent interrupció, badada, dues setmanes sense llegir. Quan la lectura va aconseguir obrir-se camí els dies van començar a passar d’una altra manera. Cada llibre era el maó d’un mur, i ara em pregunto si voldré sortir de casa quan obrin el carrer. No s’està malament del tot enlloc quan l’ànim ens permet llegir.

Mascareta

La meva aposta és que aquestes peces han arribat per quedar-se: les veurem a les desfilades de les passarel·les de moda quan es torni a desfilar per passarel·les. L’ús sanitari desplaçat per l’estatus, que s’acaba apropiant de tot. N’hi haurà de rics i de pobres, típiques de la classe mitjana burgesa, característiques de gent d’església, mascaretes de progre, de fatxa. Seran màscares.

Normalitat

Tot el nostre esforç, prudència i treball; la nostra capacitat d’aguant i de lluita; la nostra resiliència, la nostra paciència i la nostra pressa van encaminades no a l’arcàdia, no a la utopia, sinó a una cosa anomenada nova normalitat. Un desengany, quan la vella normalitat no era per tant. ¿Recordeu? L’avorriment i la insatisfacció, les ganes que ocorregués alguna cosa, qualsevol cosa que ho canviés tot. Doncs dues tasses. I dues preguntes: ¿era normalitat això que teníem abans? ¿Què portarà de nou el pròxim que anomenem normalitat?

Gosconduit

No se m’oblidarà la foto de l’home que va treure a passejar un radiador, estirant el cable com si fos una corretja. Els que han cuidat les seves mascotes reben un premi sorpresa. Es van invertir els torns: ja no eren els humans els que treien a passejar els gossos, sinó tot el contrari. Podies veure animals amb les bufetes exhaustes tirant perquè els portessin a casa. Passaports de quatre potes.

Priori, a

Jo no sabia res, ni m’informava de res, ni sospitava res: per això em reia de tot. (A posteriori, he de gravar aquestes paraules en pedra).

Supermercat

Cua per accedir a un supermercat d’Eivissa, el 8 d’abril / SERGIO G. CAÑIZARES

Hi va haver dies en què el supermercat era penós. Impressionava veure lleixes i lleixes buides. A la societat de consum havien aparegut límits, es veien les costures. Un dia no quedava paper higiènic i un altre era impossible trobar farina. Em vaig sentir com Bulgàkov, quina experiència excitant, però el desproveïment era fals: sempre hi havia gairebé de tot. Problemes del primer món. Això sí: continuo preguntant a les caixeres si els han apujat el sou. Continuen rient per sota de les mascaretes, en la primera línia del front.

Test

Màquina expenedora de títols nobiliaris i certificats de pària.

Finestra

Les finestres de casa meva donen a un pati gran de l’Eixample; veig un paisatge de finestres com dibuixat per Ibáñez a 13 Rue del Percebe. A algunes els dona el sol i a d’altres no, sorgeixen les diferències i les castes. Apareixen dibuixos infantils enganxats als vidres o àvies que treuen l’angoixa a airejar. Per fi he entès Wittgenstein quan deia que hi ha ulls mirats mentre miren, però que no es veuen. O una cosa així.

Estiu

Incertesa compresa entre la nit de Sant Joan i la caiguda de les fulles grogues.

Wuhan

Notícies relacionades

Ciutat remota que es va fer familiar just abans que tot es col·loqués a una distància segura. Lluny i a prop, aquí i allà, Europa i Àsia. La ciutat xinesa on es va originar el brot era al centre de la globalització mundial sense que ningú se n’adonés. Però els centres canvien molt ràpidament en aquest món postmodern semblant als gots d’un triler. Wuhan ens recorda que el mapamundi es redibuixa amb el vol d’un avió.

Zoom

Un lloc que no existeix era l’aula, el bar i la família. Ho vaig intentar: no m’omplia. Amb cervesa o sense cervesa: sense abraçades. Com ficar-se al llit amb una nina inflable. Hi ha malalties que es curen amb placebos: ni el coronavirus ni l’enyorança són en aquesta llista.

Temes:

Coronavirus