Ara Malikian agraeix amb el seu violí la tasca de metges i infermers

«Em passo el dia tocant el violí, però la meva música aquest dissabte estarà dedicada als metges i infermers de tot Espanya que protagonitzen una lluita titànica contra el coronavirus», ha revelat aquest migdia Ara Malikian, el virtuós libanès establert a Madrid a qui el violoncel·lista Rostropovich va reconèixer poc abans de morir com el millor violinista de món de la seva generació. «Si cal sortir a tocar a la finestra, s’hi surt», proclama en el seu confinament.

Malikian va penjar aquest dissabte al seu compte de Facebook una reflexió molt personal que han vist ja més de 12.000 persones sobre les recomanacions de les autoritats espanyoles perquè tots ens quedem a casa i frenar així l’avenç del coronavirus.  «Aquests dies, mentre estem ficats a casa he recordat fa 35 anys, quan estàvem tancats dies i setmanes en un soterrani a Beirut protegint-nos de les bombes», comença el polifacètic músic acompanyat a la seva residència de la zona centre de Madrid de la seva parella i el seu fill de cinc anys.

Sortir del refugi

Quan cessaven els bombardejos «sortíem del refugi», afegeix a EL PERIODICO, «però ara no sabem quan podrem abandonar casa nostra», prossegueix.

Al referir-se a la seva infància, marcada per la diàspora armènia que el va portar a néixer al Líban el 1968, Ara Malikian rememora com «convivíem amb tots els veïns i cadascun explicava la seva vida» mentre s’amagaven al soterrani de l’edifici en el qual vivia.

«Hi havia un senyor que a part de ser veí tenia un negoci a la planta baixa de l’edifici , era el farmacèutic del barri. En cada bombardeig el primer que es destrossava era la seva farmàcia, pel posicionament del local sempre li queia una bomba a sobre», relata amb nostàlgia.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

«El pobre home cada vegada que sortia del soterrani amb tot l’amor i afecte del món tornava a reconstruir la seva botiga meticulosament fins al bombardeig següent», afegeix sense oblidar que no eren poques les persones que «li deien que canviés de lloc, que se n’anés a un barri diferent, però ell s’entossudia a quedar-se a casa seva.

Quan Malikian va deixar el Líban el 1984, aquell home «ja havia reconstruït el seu negoci 12 vegades» sense perdre l’ànim. «Vaig tenir molta alegria 35 anys més tard al tornar i veure que la farmàcia del nostre edifici continuava allà amb el mateix cartell Pharmacie Bustros», celebra el violinista perquè «la fe i l’afany» d’aquell farmacèutic havien vençut les bombes.