ORGANITZACIÓ POPULAR

Neix el Sindicat de Cuidadores sense Papers seguint la línia del de manters

Un grup de dones nouvingudes de diversos països s'organitza a l'Espai de l'Immigrant, cansades de patir tota mena d'abusos

Han creat un grup de recolzament per acompanyar-se, denunciar la seva precarietat i contactar amb «ocupadors justos» per sortir-ne

Neix el Sindicat de Cuidadores sense Papers seguint la línia del de manters

JOAN CORTADELLAS

7
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en moviments socials i veïnals

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Fent feines de neteja va conèixer un senyor que li va proposar cuidar la seva sogra. Tot el dia, de dilluns a dissabte. L’acord van ser 400 euros al mes, el dinar i una targeta mensual de metro per als desplaçaments. Després de dues setmanes de feina i de molt insistir, li va donar una T-10. «T’ofereixen unes condicions ja per si mateix miserables i ni tan sols les compleixen», resumeix enfadada la Natalí, colombiana de 46 anys que fa un any i mig que sobreviu a Barcelona. Va acabar el mes, va dir prou i va marxar al traster de l’Hospitalet on vivia, pel qual pagava 150 euros al mes. «Quan dic traster, és que era això, l’habitació dels pals de fregar; però era el que podia pagar», prossegueix la dona davant de la mirada atenta, afectuosa i còmplice de l’Aguatif, dona marroquina de 30 anys que fa vuit mesos que és a la ciutat i ha passat per situacions gairebé idèntiques. Igual que la Flavia, argentina de 44 anys, que va arribar fa mig anyTotes tres, junt amb altres companyes com l’Ericka, peruana, o la Silvia, també colombiana, cansades de maltractaments i humiliacions, s’han unit per crear el Sindicat de Cuidadores sense Papers, seguint la línia del Sindicat Popular de Venedors Ambulants i molt conscients que en la falta de papers està gran part del seu mal.

«Vam patir abusos de tot tipus i hem decidit plantar-nos, organitzar-nos i cuidar-nos. Ens envolten, a més, de tota mena d’insinuacions sexuals. Frases del tipus ‘vine a prendre alguna cosa amb mi i negociem’ són el nostre pa de cada dia. Se t’insinuen amb diners, com si fossis una mercaderia. Barata, a sobre», assenyala la Natalí, a qui ‘el cap de la T-10’ li va proposar també guanyar-ne 100 més per una nit. «Així no te’n vas amb 400, sinó amb 500», va arribar a dir-li.

«No li pots donar això al meu pare».

Que les contractin per cuidar i els demanin també netejar i cuinar és el mínim que es troben. Denuncien que també és molt habitual patir insults. «Això és una porqueria. No li pots donar això al meu pare. Ves-te’n», li va cridar a la Flavia una dona el primer dia que cuidava el seu pare. Acabava d’arribar del seu país i cuinava a la seva manera. Com sabia. El que sabia. Va agafar les seves poques coses i se’n va anar. Als dos dies, la va trucar perquè tornés, dient-li que volia que «formés part de la seva família». «Quan et diuen això, fuig. És quan més t’exploten», alerta , qui, malgrat tot, va tornar. No tenia alternativa. «I quan em tocava banyar-lo, em deia ‘banya’t amb mi...’ i a les nits em cantava serenates perquè em fiqués al llit amb ell, i s’enfadava perquè deia que no em podia tocar; i quan li explicava a la seva filla, em deia ‘que estrany’», relata aquesta dona, qui, en aquesta mateixa ocupació tenia suposadament els dissabtes lliures. Però «només suposadament», ja que se n’anava a les quatre de la tarda, perquè «ho havia de deixar tot fet abans». 

«Visc en un ‘hostel’ pel qual pago sis euros l’hora i aguanto cada cosa... però és l’únic que puc pagar»

Flavia

Va arribar a Barcelona sola fa sis mesos

Mentre s’escolten una a l’altra al petit despatx de l’Espai de l’Immigrant en el qual estan treballant en la formació del sindicat van recordant experiències i abusos soferts en el poc temps que porten a Barcelona. Expliquen també que és molt habitual que les enganyin quant als dies festius. «Em van dir que el 25 de desembre aquí no era festiu. ¡El 25 de desembre!», exemplifica la Flavia. «Hem après que, quan a l’entrevista et pregunten si estàs sola aquí, has de mentir i dir que no, perquè si no s’aprofiten que ningú t’espera per explotar-te encara més. Et roben, et roben i et roben. Et roben el teu temps, et roben la teva vida», reflexionen. 

Algunes de les impulsores del Sindicat de Cuidadores sense Papers / joan cortadellas

En les primeres reunions del sindicat, encara en procés d’oficialització, han parlat i s’han escoltat moltíssim. «Som nouvingudes. Patim desarrelament familiar, social, ¿jo d’on soc?, ¿qui soc? Aquí ja no soc germana, no soc mama, no soc tia, no soc amant, no soc res... Portem una motxilla molt pesada. A mi inclús em fa por formar una parella aquí. Et sents molt vulnerable, creus que es voldran aprofitar de tu», planteja laNatalí, feliç perquè al desembre va aconseguir portar el seu fill, de 20 anys, malgrat que només amb el passaport. També sense papers, cosa que li està dificultant molt estudiar, el seu objectiu. 

Recerca d’una feina digna

A més de denunciar públicament aquest tipus de situacions, el sindicat intenta arribar a «ocupadors justos». «Busquem una oportunitat de feina. Una cosa digna. Que et diguin almenys et provaré, que no et descartin directament per no tenir papers. I que et parlin bé. Que no et diguin ‘no serveixes’», resumeix Silvia, que afegeix que hi ha gent dolenta, però «també molta gent bona». I molta que els vol ajudar.

Aquest grup de dones es reuneixen els dimarts al Raval, on, a més d’aquestes qüestions sindicals i de justícia social, estableixen llaços d’amistat. «Abans que res som dones. Dones que caminàvem soles i perdudes per Barcelona», explica la Natalí, qui insisteix a reivindicar la seva dignitat. «Busquem una mínima estabilitat laboral; papers i la regularització. Moltes som universitàries, però això aquí no val per a res i has d’aguantar que et preguntin coses com si saps llegir. ¡Si saps llegir! I t’ho pregunten així, parlant com si fossis tonta i no entenguessis res, i tu pensant ‘tinc dues carreres i he tirat endavant sola el meu fill’», narra laNatalí. Sobre aquest tipus de preguntes també sap molt l’Ericka, a qui li han arribat a dir: «Ah, però si tens dents, jo pensava que els peruans no tenies dents».  

«Un em va dir que si li netejava la casa en roba interior en comptes de 10 em pagava 12 euros l’hora»

Natalí Gutiérrez

Va arribar a Barcelona sola fa un any i mig

«Som moltíssimes en la mateixa situació, però la majoria té por. Creuen que per no tenir papers no tenen drets», insisteix la Flavia, per a qui és molt important acabar amb aquest temor. «Jo ja no tinc por perquè no tinc res. Visc en un ‘hostel’, on pago sis euros la nit i he d’aguantar cada cosa... però és el que puc pagar», assenyala. Volen que el sindicat sigui també un espai d’ajuda mútua, d’apoderament. «Tinc amigues que ni tan sols saben que tenen dret a una treballadora social. Existeix la por que si vas a l’ajuntament a demanar ajuda et deportaran», assenyala l’ Ericka. «Un espai obert, de respecte, on et diguin, escolta, tranquil·la, jo també vaig passar per això», explica la Natalí, qui recorda que quan va arribar es va asseure a plorar perquè no sabia sortir de l’aeroport. «Moltes dones arriben soles. Simplement indicar-los que poden anar a Càritas, que tenen dret a un advocat d’estrangeria, tot això que nosaltres vam aprendre a cops

Intersecció de violències

La Natalí recorda una de les seves pitjors experiències. Netejava una casa. 20 euros per tres hores. Era estiu i portava uns pantalons curts. Estava ajupida netejant el lavabo i el senyor de la casa li va ficar la mà per sota. «Vaig agafar un cendrer que hi havia per allà i l’hi vaig ensenyar. Mesos després em vaig penedir de no haver denunciat. ¿Per què no vaig denunciar? Li vaig donar moltíssim voltes. Vaig arribar a la conclusió que és perquè et fiquen al cap que si no tens papers no tens drets. I nosaltres, les llatines, encara tenim la llengua en comú, les noies d’altres països que no controlen l’idioma encara estan més indefenses», reflexiona la Natalí disposada a parar tanta injustícia

Notícies relacionades

«Volem denunciar la sexualització a què ens sotmeten a les dones llatines. Tenia un anunci oferint-me per a la neteja a Mil Anuncios i el vaig haver d’acabar traient, perquè em van trucar fins i tot per fer trios», explica la dona. I no va ser l’únic que li va passar. «Un em va trucar i em va dir que era fetitxista i que em pagava a 12 l’hora en comptes d’a 10 si netejava en roba interior, amb un conjunt que ell em donava», afegeix encara enfadada. «El que més em va fastiguejar és que vaig perdre dos bitllets de metro, que venia de l’Hospitalet», conclou.

Una altra forma de violència neocolonial

Hi ha una de les noies del grup que prefereix no donar el seu nom ni sortir a la foto. És la més jove i, malgrat no voler sortir, sí que vol parlar pel seu col·lectiu. «Se n’aprofiten encara més de nosaltres. Que som joves i ràpides. Ens demanen fer molt més en el mateix temps», assenyala la jove peruana de vint-i-pocs anys.  «En tres hores has de fer-ho tot: cuinar, rentar, planxar, cuidar el nen, el senyor... tres vegades per setmana. Som més àgils i ens demanen l’impossible; ens exploten. Aquesta és una altra forma de violència neocolonial. Estem sostenint la vida d’altres persones... ¿i què hi ha de les nostres? Jo arribo a una casa i em comprometo. Jo cuido amb amor, només es pot cuidar amb amor, no es pot cuidar amb odi, però després el que rebem és maltractament», relata la noia, que afegeix que, a més, els paguen menys per ser joves i estar soles. «Que et demanin interna, per treballar 24 hores al dia, és esclavitud, no té cap altre nom», conclou.