La placa del reactor va sortir disparada a una distància sense precedents

El fragment de placa metàl·lica que va sortir disparat a causa de l’explosió de la planta petroquímica de Tarragona va poder arribar a uns 1.000 quilòmetres per hora. Així ho calcula el físic Federico Dattila per a aquest diari en funció de les dades disponibles fins al moment sobre aquest succés. Tenint en compte el pes de l’artefacte, la distància recorreguda i el punt d’impacte, l’expert dona aquesta primera aproximació sobre la velocitat a la qual va viatjar la planxa, que finalment va acabar destrossant la façana d’un bloc de vivendes i enfonsant el terra d’un domicili, i va matar l’inquilí del pis inferior.

El catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) Joaquim Casal, amb més de 40 anys d’experiència en l’anàlisi de risc en indústries químiques, qualifica l’explosió al polígon sud de Tarragona d’«extraordinària». «Que un tros de xapa, que segons apunten pesa 800 quilograms, hagi sortit disparada més de 2 quilòmetres és un fet del qual no em consten precedents», assegura. Ni tan sols a Mèxic, on es va produir un greu accident en una planta de la qual van sortir disparats tancs de propà cilíndrics –aerodinàmics– es van assolir longituds similars. El mexicà és el cas de fragments expulsats a més distància que recorda Casal i cap dels tancs va arribar a superar un radi de més de 1.200 metres. El de Tarragona ha doblat aquesta mesura. «No és normal», remarca.

«La gran quantitat d’energia alliberada per l’explosió és el que ha provocat que la placa sortís disparada a gran velocitat i acabés impactant de manera violenta contra l’edifici», afegeix Núria Salan Ballesteros, investigadora en el departament de Ciència i Enginyeria de Materials de la UPC. El fort impacte contra l’edifici, de fet, denota que la peça es va veure frenada per la façana, contra la qual va acabar impactant. Si no hagués sigut així, és probable que el fragment metàl·lic hagués caigut encara més lluny. Les primeres dades de la investigació apunten que el fragment metàl·lic correspon a la tapa del dipòsit, una part que, segons recalca Salan, és la més fràgil de l’estructura. «És com si hagués explotat una olla de pressió», exemplifica l’experta en química i metal·lúrgia. La incògnita a aclarir seria fins a quin punt la peça estava ben subjecta al dipòsit i, en cas que no ho estigués, què podria haver fallat.

Investigació en curs

Notícies relacionades

El ‘bullying’ creix a Espanya a causa del mal ús de la intel·ligència artificial

On tot comença: converteix la teva cuina al cor de la llar

«Sempre que passa una cosa així significa que han fallat coses», admet Casals. El que ha passat, «obligatòriament», farà que les mesures de seguretat canviïn, avança el catedràtic. En el sentit de reduir la potència de la fàbrica o de traslladar-la a un altre lloc més allunyat de nuclis urbans. «Catalunya és un país poblat i no sempre resulta possible mantenir les distàncies més desitjables entre plantes i nuclis habitats», recalca. Sobre els protocols i les sirenes, Casals demana paciència perquè s’analitzi amb tota la informació si s’haurien d’haver activat o no. Tot i que reconeix que resulta comprensible que els veïns de la zona, acostumats a realitzar simulacres, ara es preguntin per què ningú les va activar.

«Darrere d’aquests accidents hi sol haver un error humana», argumenta Salan, que també treballa en qualitat d’experta en aquest tipus de peritatges. «S’ha de revisar que s’hagin realitzat totes les revisions, que no s’hagin retardat els controls i que els materials utilitzats a les instal·lacions siguin de la qualitat adequada. Però, malgrat que tot estigués com toca, també podria haver sigut mala sort», comenta la investigadora. Ara, explica, la tasca dels investigadors serà reconstruir la seqüència dels esdeveniments per esbrinar què va poder causar una detonació d’aquest calibre. L’òxid de propilè, el compost que ha esclatat, «és molt reactiu –bull als 10 graus de temperatura– i inflamable, per això acostuma a estar pressuritzat», recorda Casals. Aquesta podria ser una possible explicació a la magnitud de l’esclat.