Anar al contingut

entrevista

Amalia Gamio: «S'han d'abolir les tuteles i els hospitals psiquiàtrics»

La membre del Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de l'ONU participa en un congrés a BCN

Elisenda Colell

Amalia Gamio: «S'han d'abolir les tuteles i els hospitals psiquiàtrics»

FERRAN NADEU

Amalia Gamio és una doctora, activista i membre del Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides. Aquest dimarts ha participat en el primer congrés sobre el dret a l’autonomia personal organitzat per la Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (Cocemfe) a Barcelona.

A nivell mundial, ¿com avancen els drets de les persones amb discapacitat?

Amb bastant retard. La Convenció Internacional de Drets per a Persones amb Discapacitat té 13 anys, i un dels pocs avenços és que es comencen a visibilitzar el de l’exclusió de les persones amb discapacitat. Els estats encara no entenen que les persones amb discapacitat tenen els mateixos drets que la resta.

¿Com?

Estem acostumats a tractar les persones amb discapacitat com a malalts. Per als estats, és molt còmode veure’ls amb llàstima. Pensen: ’els ajudo, soc generós, regalo cadires de rodes’... La convenció implica un canvi d’enfocament radical que es basa en el fet que les persones amb discapacitat han de tenir les mateixes oportunitats. Per exemple, que la llei de tutela hauria de deixar d’existir. Als polítics els continua costant d’entendre. Cal donar-los la capacitat de decidir per ells mateixos.

Segons la seva opinió, ¿ningú pot assumir la tutela de les persones amb discapacitat?

No. Els substitueixen la seva capacitat de casar-se, de manejar els seus diners, de conduir.. els estan anul·lant com a persona. I és gravíssim. La societat està obligada a donar-los un recolzament, però tenen dret a estar informats i a prendre les seves pròpies decisions. Només n’hi ha prou amb ajudar-los per prendre-les i fer-ho de forma responsable. Pensar que no poden i que caldria tancar-los és molt injust. I qui més ho pateix són les persones amb discapacitat intel·lectual.

¿No haurien d’existir els hospitals psiquiàtrics tampoc?

No. Les institucions són llocs freds, on mediquen les persones perquè no donin problemes. Els priven de la seva llibertat, de la seva privacitat, els infantilitzen i els abandonen. Que et lligun a una llitera, que t’engabiïn... són maltractaments, és violència. Aquest és el problema més gran de l’incompliment de la convenció: la persistència de la institucionalització. Els estats no entenen que no hi ha d’haver tuteles, prefereixen ser paternalistes. Nosaltres, a l’ONU, recomanem als estats que deixin d’invertir en aquests hospitals psiquiàtrics i es dediquin a construir altres alternatives.

¿Quines?

Espais comunitaris on crear forts vincles socials, que els donin recolzament i els ajudin a desenvolupar-se al màxim com a ésser humà. No diem que no se’ls mediqui, però que coneguin els efectes secundaris i els donin tota la informació. Però sobretot s’ha d’invertir en l’educació, en l’escola inclusiva i fer que els nens amb discapacitat tinguin les mateixes oportunitats que la resta des del principi. S’ha d’invertir en la seva educació. La segregació ha d’acabar.

¿Hi ha bretxa de gènere?

Per descomptat. Els qui més pateixen són les dones amb discapacitat psicosocial (esquizofrènia, bipolaritat...). En els centres les esterilitzen sense el seu consentiment, les obliguen a avortar. Pateixen el triple d’agressions sexuals. I els estats, o bé no tenen mecanismes perquè ho denunciïn, o bé no se les creuen. Les menyspreen, no són subjectes de credibilitat. No s’ha contemplat l’exclusió que pateixen aquestes dones.

¿I en el cas de les nenes?

Les nenes amb discapacitat són objecte d’abús en tots els sentits. Dels cuidadors, de la família... són la baula més feble. I hi  ha una cadena d’errors que implica tot el sistema, tant en la detecció com en la infradenúncia. Estan indefenses.

El panorama sembla desolador...

Hi ha casos de bones pràctiques. Però d’aquí uns anys ens adonarem de com ho estem fent de malament, igual que ara ens commou que als Estats Units se separés blancs i negres. El problema és que s’ha de fer ja.

Temes: Discapacitats