Un projecte social contra l'abandonament de l'FP

En els últims 10 anys, el nombre de persones que es matriculen en un curs de Formació Professional a Catalunya s’ha duplicat. El problema és que la meitat no finalitzen els estudis, i un 90% aacaba treballant en llocs de treball precaris, segons alguns estudis recents. S’amunteguen en l’atur juvenil, o el precorcat. «Hi ha xavals que s’han de posar a treballar, que no tenen beques i que es veuen fent una cosa que no els agrada o que no té sortida», afegeix Nacho Sequeira, director general de la fundació Èxit. Ara fa un any que aquesta entitat impulsa un innovador projecte social per provar d’ajudar els joves perquè no es perdin pel camí.

La recent solució que ha trobat la Generalitat amb l’FP és crear el model dual. Els alumnes s’incorporen a una empresa per treballar en pràctiques mentre estudien i després inicien un període remunerat en la mateixa companyia. Una manera de motivar els estudiants perquè no el deixin. “El model està molt bé, però les pràctiques només comencen al segon any, i la realitat és que els alumnes que abandonen ho fan en el primer, molts fins i tot el primer mes”, assegura Sequeira. Amb sort, es converteixen en treballadors pobres. Si no, més ni-nis que fan més gran la bossa de l’atur juvenil.

L’abandonament, segons aquesta fundació, ve per diferents motius. En primer lloc, el nul assessorament que es fa en la secundària, per preparar la sortida a la formació obligatòria. “Els nois no saben ni en què són bons, ni què volen fer, ni quins llocs de treball ofereixen bones condicions laborals”. Hi ha feines ben pagades que necessiten gent, però que ningú coneix. Fresador, per exemple. O reparador de velers. “En el Port Olímpic han d’anar a buscar grecs que facin aquesta feina, i cobren una barbaritat”, assegura el director. “¿Per què les entitats socials acabem empenyent tots els xavals a fer cursos de cuina o hostaleria?”, es pregunta Sequeira. Uns llocs de treball en què la temporalitat és aclaparadora, i, en molts casos, els salaris elevats brillen per la seva absència. “Potser per aconseguir dades d’inserció a curt termini”, suggereix.

El canvi que ha fet Éxit al llarg d’aquest any és contactar amb empreses que vulguin col·laborar amb els joves, principalment industrials. “La idea és que segueixin tot el seu procés de formació, i es poden fer professionals a la seva mesura”. Tots hi surten guanyant. Els joves es motiven per continuar formant-se i l’empresa no ha de reeducar el treballador. El problema és que n’hi ha pocs que hi vulguin participar. “És molt costós, ells creuen que no és la seva responsabilitat”, es queixa el directiu d’Èxit.

De moment han aconseguit expandir el projecte a 1.500 estudiants de Barcelona, Madrid i Sevilla. La clau és que cada alumne compti amb un tutor,  un treballador de la mateixa empresa que el va seguint i assessorant. Tot i que primer veuen molts llocs de treballs diferents, per poder decidir si això és el que volen, o si es veuen capacitats per fer-ho. “Un xoc de realitat, obrir perspectives”, descriu Sequeira, una mica clau especialment entre aquells que cursen graus mitjans o Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI). “Aquí és on perdem molts estudiants”, explica. Un problema que s’agreuja fora de l’àrea metropolitana, on l’oferta és molt més limitada.

Beca salari

Però Éxit atribueix més causes en el problema de l’FP. “Molts dels joves que cursen aquests estudis provenen de famílies pobres”, afirma el director. I n’existeix un gruix important, segons Èxit, que ja porten mals resultats acadèmics i al cap de pocs mesos deixen d’estudiar per posar-se a treballar del que sigui. Un desnonament, per exemple, pot ser el detonador. Per evitar-ho, Sequeira demana una beca salari. “Els poden pagar llibres, el curs, però necessitem que els paguin per estudiar”. Si no, la roda no acabarà mai.

Professors superats

Una altra necessitat que cal millorar és la innovació educativa. El moviment de renovació pedagògica ha omplert escoles, fins i tot l’ESO, però continua sense arribar als estudis superiors. Els professors no innoven, potser perquè no volen o perquè no poden. “Hi ha molts alumnes a classe, i molts amb greus problemes”, afirma Sequeira. S’han detectat diversos casos a Barcelona en què els joves amb necessitats educatives especials menteixen en la matrícula quan no aconsegueixen les places que tenen reservades a l’aula. Hi pot arribar a haver el doble del que estava previst. “¿Com gestionarà això un sol professor?”.

Ningú sap gaire bé quants joves han abandonat l’FP. Perquè aquestes dades no són públiques. Èxit sospita que són molts i que ningú hi està arribant. “Nosaltres vam decidir entrar en els instituts perquè deixés de passar”, afirma el director general. Però és evident que hi ha qui no arriba a les aules, o es perd. “Crec que a Barcelona totes les entitats, i la mateixa Barcelona Activa, ens estem barallant per ajudar a trobar feina als nois que es van matriculant”. ¿I els que no ho fan? Èxit demana als polítics que els trobin, i els donin solucions.

“Hauré de demostrar més que la resta”

Itziar Pereira va deixar la il·lustració per estudiar un grau mitjà de carrosseria de cotxes. El curs que ve comença les pràctiques. “Sé que com a dona hauré d’esforçar-me el doble”, diu.

És l’única dona de la seva classe. Una de les més grans, i amb les idees més clares. “Crec que he trobat una cosa que m’agrada i m’hi podré guanyar la vida”, diu orgullosa Itziar Pereira, una jove de 22 anys que estudia el grau mitjà de carrosseria.

La seva història acadèmica no va acabar del tot bé. «Vaig acabar l’ESO de rebot, me la van regalar», recorda. El claustre li va aprovar les assignatures que va suspendre, a últim moment. La condició: “No facis Batxillerat”. Aquest va ser l’assessorament que va rebre dels seus mestres per encarar la seva vida professional.

Itziar no els va fer cas i es va apuntar al batxillerat artístic. “M’agrada dibuixar”, diu. No el va acabar. Ni el batxillerat ni el grau superior d’il·lustració a què es va matricular poc després. “Pensava: ‘¿Com em guanyaré la vida així?’. Jo dibuixo el que em ve de gust, però em veig incapaç de fer una cosa per encàrrec, sense sentir-ho”, argumenta.

Durant aquest temps, a més, va haver de treballar de monitora d’entrenadora de futbol. “A casa no sobren els diners, la veritat, tot i que a mi ja m’agradava”. Quan va deixar el grau, Itziar es va estar un any sense estudiar res, només treballant. “Vaig pensar: ‘¿quina vida m’espera?’”. Reconeix que l’aturada li va anar bé per adonar-se del que volia, però alhora, és “molt angoixant”. “Et sents inútil”, com tants altres joves a la seva edat, desubicats.

La meitat ho han deixat.

Va decidir que la idea de pintar cotxes li agradaria, i es va apuntar a carrosseria. “Primer ens van dir que l’anul·larien perquè érem només set alumnes matriculats”. Després, la classe es va omplir amb 60 alumnes, i van haver de fer dos grups. “Eren alumnes sobrants que s’havien matriculat a altres cursos però no hi havia places per a ells i els van posar en carrosseria”, explica. A l’acabar el primer any, les xifres eren esborronadores. La meitat l’havien deixat. “A la meva classe quedem onze persones, i en l’altra uns dotze”. ¿El motiu? “Bé, no era el que volien fer. Molts s’hi van apuntar perquè no hi havia cap altre remei, però faltaven moltíssim a classe”.

Dona en un món d’homes

Notícies relacionades

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

La concertada catalana, la més cara i menys finançada

Ella està motivada. I més havent-hi tenint un tutor que li aconsella. “Fem moltes pràctiques, tot i que m’agradaria fer coses que s’utilitzaran”, explica. Al setembre comença a treballar en una empresa. “A veure què passa...”, xiuxiueja. “Normalment, als tallers les dones que hi ha estan nues a les parets”, sentencia. No perd l’esperança. “Hauré de treballar el doble dels meus companys, però ho donaré tot”. Els seus companys ho tindran més fàcil, n’està segura. “No hauran d’aguantar segons quins comentaris”. Però li és igual. “Jo vull tirar endavant, tinc moltes ganes d’aprendre i a classe m’està agradant”.

En funció de com vagin les pràctiques, i si troba feina, continuarà estudiant o no. A diferència de quan tenia 16 anys, avui Itziar ho té claríssim. Es planteja matricular-se a dos graus superiors. O bé el d’automoció, o bé el de reparació de vaixells. “No sabia ni que existia aquesta feina, però no deixa d’agradar-me. A més et paguen molt bé... i falten mans”.