Anar al contingut

VIATGE AL BRESSOL DELS 'MENES'

"Aquí els nens dibuixen pasteres"

Larraix és una de les poblacions de la costa marroquina d'on salpen la majoria de llanxes amb menors a bord

Elisenda Colell

Larraix és un bonic poble costaner ubicat al nord atlàntic del Marroc. Allà diversos rius desemboquen al mar, en una costa de la qual sempre han sortit pasteres cap a Europa. La diferència és que ara els qui inicien aquest incert viatge són criatures. 

Fa 20 anys, quan va néixer l’associació Pasteres de Vida, aquestes embarcacions eren un tema tabú, explica el president de l’entitat, Abdul Hamdouchi, que observa com fa dos anys que les pasteres formen part del dia a dia dels nens del poble, que les dibuixen com si fos un somni per complir.  "Ara els joves retransmeten el viatge amb el mòbil, ho ensenyen als seus amics i pares, que el segueixen amb orgull", lamenta Hamdouchi. És la nova moda, la pastera en 'streaming' i amb 'selfie'.

Ho lamenta, perquè aquesta ONG vol dissuadir la joventut marroquí de llançar-se a alta mar. “Migrar és un dret, buscar una vida millor és un dret, però no volem veure més morts, més joves a Europa que després es queden sense res”, explica. El que passa és que hi ha coses que els seus conveïns prefereixen no escoltar. “Quan arriba l’estiu i tornen les famílies que viuen a Espanya amb els seus papers, els seus Audis llogats, amb regals per a tothom... les nostres paraules valen una merda”, diu sense embuts el president.

Fa cinc anys van visitar tots els mercats dels pobles pròxims. Parlaven de l’atur a Espanya, l’augment dels sensesostre a les ciutats, les cues als menjadors socials... Però és que en aquests pobles no hi ha ni serveis socials. “Els pares hi estan enviant els seus fills perquè volen una vida millor”. Si hi ha famílies que ho estan pensant, veure la tornada dels que se n’han anat a l’agost és l’última empenta.

¿Al Marroc la gent es mor de gana i no té cap altra opció? “No. Hi ha feina per viure”, aclareix Hamdouchi. Ell mateix va trobar feina a un jove d’un poble pròxim que volia emigrar. Al cap de tres dies va acabar fugint igualment. “Ens paguen malament, no respecten el salari mínim, estem explotats i, a més, sense cap contracte”, relata una veïna de Larraix que no vol revelar la seva identitat. Hamdouchi afegeix a això la falta de drets. “L’escola està sobreocupada, l’absentisme escolar és aclaparador, la sanitat és inassumible per a qui no té diners”. I a això s’ha de sumar l’efecte de les xarxes socials.

Un noi observa una barca que creua el riu de Larraix/ FERRAN NADEU

La seva entitat treballa sobretot amb les criatures. Volen aconseguir, o almenys intentar, plantar la llavor per a un Marroc millor. Tot, mitjançant el voluntariat i sense gairebé recursos. “Anar-se’n del país, amb la pastera, és una solució ràpida”. Fundar un sindicat i educar en la igualtat és una cursa de fons amb què aquesta entitat està bregant en solitari des d’una preciosa platja, acostumada a veure massa joves partir direcció a la seva tomba.

Algunes de les seves accions, per exemple, passen per donar una educació alternativa i complementària per a les criatures del poble. A l’estiu, organitzen un campament infantil. Són més de 100 nens els que hi participen. “Aquí tots són iguals; el que diu el nen de la família més rica val el mateix que el que diu el del barri més empobrit”. Una cosa revolucionària, tenint en compte la desigualtat que regna al país. Els parlen de feminisme, de perspectiva de gènere, i també els llegeixen còmics sobre els perills d’alta mar. Una cosa que no hi ha a les seves escoles.

Abdul Hamdouchi, juntament amb diversos nens que participen en el campament que organitza Pasteres de Vida / Ferran Nadeu

¿Tan petits? “Un pare em va dir que vol enviar el seu fill en pastera aquest estiu”. El nen té 8 anyets. Tan petits, sí. “Aquí, quan demanes a un nen que faci un dibuix qualsevol, et dibuixa una pastera”. És el dia a dia del poble, el tema que es comenta en tots els grupets i el somni que tants esperen que es faci realitat.

Dibuixos de pasteres fets per uns nens de Tànger / FERRAN NADEU

El problema és que l’efecte crida és tal que en alguns barris, els més deprimits del poble, la falta de la joventut es nota de manera excessiva. “Hi ha restaurants que han hagut de tancar per falta de personal i de clients”. 

Hamdouchi es queixa de les polítiques dissuasives que estan prenent tant Espanya com el Marroc per evitar les morts al mar. Recrimina l’actuació policial desmesurada que tampoc dissuadeix. “Coneixem un noi a qui van disparar en una pastera, però ell vol tornar a intentar-ho”. La segona, els reportatges televisius o en paper que expliquen la realitat d’Europa, però que no arriben on han d’arribar. “Els que migren no saben llegir i viuen en pobles on no hi ha senyal de televisió”.

Mentrestant, la realitat s’imposa. Una noia que ha sigut prostituta a Espanya torna i és l’orgull del seu pare. Un noi que ha viscut al carrer a Espanya torna i cap pare li dirà que no quan demani la mà de la seva filla. “Aquí ningú pregunta el que has fet a Espanya, l’únic que compta són els diners que portes i el respecte que et guanyaràs”.

"No sé si tornaré a veure el meu fill"

La Latifa té el fill en un centre d’acolliment a Sevilla, on va arribar després d’haver migrat sol / Ferran Nadeu

Fa quatre mesos, al març, el fill de la Latifa va desaparèixer per no tornar. Tenia 17 anys i en feia uns quants que havia deixat l’escola per posar-se a treballar. Era pescador, de peix espasa, en aquesta costa atlàntica. Els seus ulls havien vist massa pasteres salpar. I va aprofitar que va coincidir amb una i no s’ho va pensar. Va saltar, sense més ni més. Ara viu en un centre tutelat a Sevilla. “No sé quan tornaré a veure’l; espero que aconsegueixi el que vol”, diu la seva mare entre sanglots.

Van passar tres dies fins que la mare va saber on era el seu fill. Era habitual que passés diversos dies en alta mar. Però quan va rebre la trucada i li va dir: “Mama, soc a Espanya”, les cames li van tremolar. “Almenys no es va morir”. Això és remarcable, en un poble acostumat a rebre massa males notícies.

El seu fill feia massa temps que volia anar a Europa. Ella li resava que no ho fes, que amb la pesca es podia guanyar bé la vida, que ho tenia tot. “Quan se’ls posa això al cap és impossible dissuadir-los”. Els precs d’aquesta mare queien en un pou sense fons.

Aquesta era la cinquena vegada que el seu fill intentava creuar l’Estret. La quarta la policia el va agafar i el va empresonar durant sis mesos. “No hi ha res pitjor; ni això el va dissuadir”, lamenta la Latifa.

Ella considera que el seu fill ha sigut víctima. “Víctima d’una idea de vida pròspera a Europa, de solució ràpida i fàcil”. Tots els seus amics eren a Espanya en centres tutelats. “Cada dia veia les fotos dels seus amics”. Sortien ben vestits, amb diners... “Era impossible treure-li això del cap”.

¿Com viu una mare sabent que el seu fill està tan lluny? La resposta es veu als seus ulls, vidriosos. “Em truca, al centre em diuen que es porta bé, que li faran els papers...” Això és el que la consola. El que passa és que hi ha una pregunta que li inunda el cap i la paralitza. “¿I si jo em moro? Potser no ens tornem a veure mai més.... cap mare vol tenir el seu fill tan lluny”. Ell li respon que sí, que demanarà permís i vindrà. Però ella sap que tot això és molt més difícil. La realitat és que ella no el pot veure, ni tocar ni abraçar.

La Latifa confia que el seu fill aconseguirà el seu somni, que estudiarà, tindrà una feina i la vida que anhela. Però al final es convenç que és l’elecció del seu nen. “És el que hi ha, ha de viure-ho; si li va malament, espero que torni a casa”. 

Temes: Menas Marroc