28 febr 2020

Anar al contingut

un negoci controvertit

Espanya, al podi del consum de prostitució pel buit polític i legal

La falta de consens entorn de si regular o abolir el sexe de pagament i la tolerància social impulsen la gran demanda

El porno, el desig de demostrar la virilitat i una legislació laxa amb els proxenetes afavoreixen la indústria

Patricia Martín

Espanya, al podi del consum de prostitució pel buit polític i legal

RICARD CUGAT

Espanya és un dels països líders en consum de prostitució. Segons alguns estudis, podria ser el tercer país, només per darrere de Tailàndia i Puerto Rico, tot i que degut que la compravenda d’un cos per practicar sexe és il·legal en molts estats, no hi ha dades del tot fiables. Tampoc a Espanya s’ha fet una investigació a fons. En qualsevol cas, començant pel Govern central, continuant pel Consell General del Poder Judicial i seguint per la majoria dels especialistes, hi ha consens al voltant que la indústria del sexe a Espanya és de les més importants del món. Malgrat això, les discrepàncies, inclòs en l’àmbit feminista, sobre si convé regular la prostitució o abolir-la, per a així garantir millor els drets de les dones, són constants i han augmentat ara que s’acosta el 8-M, Dia Internacional de la Dona Treballadora.

De fet, la comissió coordinadora de la segona vaga feminista ha decidit deixar de banda el tema i incloure entre els motius per fer l’aturada i prendre els carrers en actes reivindicatius la bandera que sí que uneix el feminisme: la lluita contra el tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual. Els estudis indiquen que fins al 90% de les prostitutes exerceixen aquesta activitat de forma forçada i dels seus cossos es lucren, per tant, les màfies i els proxenetes.

La falta d’un consens entorn de què fer amb la prostitució és un dels motius que provoquen precisament l’auge del sexe de pagament, segons Sara Vicente, especialista en la matèria de l’oenagé Comissió per a la Investigació dels Maltractaments. Tret del PSOE  i IU, que es declaren abolicionistes –però el primer, estant en el Govern, no ha arribat a crear cap mesura tendent a aquesta solució–, la resta de partits es mouen entre la indefinició del PP, el debat intern de Podem i l’aposta de Ciutadans per regular aquesta pràctica.

“Els polítics només abunden en la normalització del fenomen i en la culpabilització de les dones que exerceixen la prostitució, amb el discurs que són allà perquè volen, per la qual cosa es mereixen el que els passi”, opina Vicente. També es queixa que, al contrari del que va passar amb la lluita contra l’esclavitud, ara els abolicionistes són “titllats de no respectar els drets humans de les dones”, sota el discurs que prohibir l’activitat pot sumir les víctimes en més desprotecció, si és possible.

La tolerància social

A la indefinició política s’uneix una societat que tolera i normalitza el pagament per sexe. No tothom veu amb mals ulls que un home o uns quants en un comiat de solter vagin a un prostíbul, com sí que passa en altres països. I és que Espanya té encara avui una societat molt patriarcal en què perviu el model de masculinitat de “vividor-follador”, en paraules d’Águeda Gómez Suárez, sociòloga i coautora del llibre ‘El putero español’. Aquests homes van a prostíbuls, a més de per satisfer el seu desig sexual, per “demostrar la seva masculinitat, que són supermascles i no homosexuals, com si es tractés d’un acte de reafirmació en massa i del patriarcat”. Segons la seva opinió, això enllaça amb un canvi en el paradigma afectivosexual. El maig del 68, sosté, el sexe era majoritàriament “un acte de comunicació, hedonista i democràtic”, mentre que ara “predomina la lògica materialista, on els diners ho regeixen tot. Ells paguen i manen i elles diuen ‘faig el que vull amb el meu cos’”.

En aquest context, molts mitjans de comunicació “recolzen la indústria del sexe”, es beneficien de la inserció de publicitat i mostren “imatges de putes felices”, que contribueixen a normalitzar la prostitució, denuncia. A més, la falta d’una educació afectivosexual a les escoles fa que molts joves aprenguin en el porno el que no els ensenyen als instituts o a casa seva. I la pornografia predominant “cosifica la dona i fomenta la cultura de la violació, dona el missatge que, tot i que les dones diguin que no, en el fons volen practicar sexe”, afegeix.

La laxa legislació

A tot això s’uneix la legislació espanyola, que només penalitza la prostitució forçada i no va introduir el delicte de tràfic amb finalitats d’explotació sexual fins a l’any 2010. El paradigma legislatiu va donar un tomb, segons denúncia Sara Vicente, quan el 1995 el llavors Govern socialista va despenalitzar el proxenetisme lucratiu, el que va provocar la multiplicació de locals de cites. “Abans de l’entrada en vigor del canvi legal, la prostitució era una cosa residual, exercida per dones espanyoles sense recursos. La llei va provocar un trànsit de pensament i actuació al permetre a un tercer organitzar un negoci on es pot explotar les dones”, explica, cosa que ha multiplicat el nombre de prostíbuls i, per dotar-los de mà d’obra, les xarxes que trafiquen i porten fins a Espanya dones de tot el món. Malgrat això, diverses operacions anticorrupció han posat de manifest que molts polítics tanquen els seus negocis corruptes en prostíbuls. “La connivència entre autoritats i la indústria sexual existeix”, afegeix Águeda Gómez.

S’hi suma que les poques dones que s’atreveixen a denunciar que han sigut víctimes d’un tractant han de demostrar-ho. “És la seva paraula contra la del proxeneta; és molt difícil demostrar el delicte”, explica Vicente. I ho corrobora fins i tot la fiscalia d’estrangeria, que en un recent informe va atribuir les dificultats de persecució que “les xarxes de crim organitzat converteixen les víctimes en persones molt vulnerables” que, a causa de la por, no solen denunciar.

Les dades parlen per si soles. De les 600 investigacions obertes des del 2012, el 48% dels casos es van arxivar i només 66 van acabar en condemnes.

El negoci

La falta de persecució penal fa que els delinqüents prefereixin optar per la indústria del sexe a altres negocis il·lícits com les drogues. A més, la prostitució “mou moltíssims diners i sol ocupar, per tant, el segon o tercer lloc de les economies il·lícites”, que es veuen beneficiades “per estructures que fan possible que el diner negre que es guanya pugui ser blanquejat”, segons les investigacions de Rosa Cobo, autora de ‘La prostitución en el corazón del capitalismo’.

La falta de dades fiables

“La majoria d’investigacions sobre prostitució coincideixen a assenyalar la dificultat de trobar dades fiables”, assenyalava l’última proposició no de llei del PSOE sobre aquest tema.

I és que les dades oficials fins ara diuen que el 27,3% dels homes confessaven el 2004 haver tingut alguna vegada en la seva vida relacions sexuals de pagament, un percentatge que va pujar fins al 32% el 2009, any en què l’Enquesta Nacional de Salut Reproductiva de l’INE –que el PSOE vol recuperar– va deixar de publicar-se. Dades més recents, obtingudes per la investigadora Carmen Meneses, de la Universitat Pontifícia de Comillas, baixen el percentatge al 20%. Per això, la professora diu que és fonamental que el Govern faci “un estudi seriós” i no es fiï de les dades “alarmistes” i “antigues” que se citen en informes de l’ONU  i altres, que situen Espanya com el tercer país del món en consum de prostitució.

La resta d’especialistes consultades per EL PERIÓDICO coincideixen a assenyalar que és necessari que es mesuri, de manera al més fiable possible, el consum de sexe de pagament a Espanya. No arribarà tan lluny, però la delegació del Govern contra el maltractament està a punt de licitar la realització d’un estudi sobre la problemàtica del tràfic de dones, en compliment de la mesura 266 del pacte d’Estat contra la violència masclista. L’avenç electoral no afectarà la investigació, que es preveu que doni resultats d’aquí dos anys.

Respecte al negoci entorn de la prostitució, l’INE estima que representa el 3% del PIB i la Fiscalia que “mou més de cinc milions d’euros al dia”. I és que el cost per a un tractant d’introduir a Espanya una dona és de tot just 2.000 euros, mentre que la víctima pot reportar-li a partir de 50.000 euros anuals, sense incloure la possible venda de la dona explotada a un altre tractant, segons les investigacions de Meneses.