Anar al contingut

INVESTIGACIÓ JUDICIAL

Una fuetada de 15.000 volts va deixar un noi sense dos braços i una cama

Un jutjat investiga l'accident que va ocasionar que a un noi li haguessin d'amputar els dos braços i una cama

Aquest electricista va patir una forta descàrrega elèctrica quan va pujar a una torre d'alta tensió per ordre dels seus caps

J. G. Albalat

Antonio Llama Santiago utilitza el mòbil amb el nas. S’abaixa cap a la taula i amb la punta busca una informació a internet. Té 27 anys i resideix amb els seus pares a la localitat d’Osuna (Sevilla). Aquest electricista no oblidarà mai el 14 de desembre del 2017. Una descàrrega de 15.000 volts va estar a punt de segar-li la vida després que el seu cap l’enviés al lloc i l’encarregat li ordenés pujar a una torre d’alta tensió per fer un entroncament. Es va quedar sense els dos braços i sense una cama. El peu de l’altra extremitat el té també destrossat. “No em molesta recordar-ho perquè noto que soc viu. Això sí, he hagut d’aprendre a viure de nou”, assegura. Un jutjat de Montilla està investigant si es va produir una negligència de l’empresa. En aquests moments, espera l’acta de la inspecció de treball. “No m’agraden els hospitals”, assegura el noi, malgrat que va estar diversos dies a la unitat de cures intensives, uns altres en un centre sanitari i molts més en una fundació, on li van ensenyar a espavilar-se amb les pròtesis. 

Antonio ha viatjat a Barcelona perquè l’especialista David Llobera li revisi les tres pròtesis i, de passada, reunir-se amb el seu advocat, Ignasi Colomer, del despatx Vosseler, que li porta els afers judicials. “Em costa fer-ho pràcticament tot i necessito l’ajuda de tercers per a moltes coses, com per menjar”, explica aquest noi, que des dels 16 anys és electricista. El 14 de desembre del 2017 treballava a l’empresa Celemi Montajes Eléctricos, situada a Osuna. Aquell dia, un dels caps de la companyia el va enviar per continuar amb la instal·lació de l’estesa d’alta tensió a la població de Santaella (Còrdova), a les finques El Garabato i El Garabatillo. Quan van arribar al lloc, l’encarregat de l’obra li va ordenar que pugés a una de les torres i que “tanqués un pont” (acabar l’entroncament del cablatge).

El jove electricista es va proveir amb tot l’equip de seguretat individual necessari: guants, cascos, botes i arnès. I la “corda de vida” per evitar caure al buit si feia un mal pas. Antonio creia que el seu encarregat havia supervisat que la torre no estigués electrificada (era una línia que substituïa una altra vella), però no va ser així. Per això, quan va tocar el cable, una forta fuetada li va recórrer per tot el cos. “Em vaig quedar penjat de l’arnès i vaig perdre el coneixement. Quan el vaig recuperar vaig cridar que em baixessin, però l’encarregat em va dir que no podia perquè estava sol. Finalment, em va agafar i em va baixar”, recorda. “Tenia el braç calcinat i destrossat. Estava atordit i vaig preguntar: ¿què m’ha passat? El cap de l’empresa va arribar al cap de poc temps i em va dir que estigués tranquil, però que no mirés cap als costats”, afirma.

"Me’n vaig adonar jo que em faltaven els braços"

Un helicòpter d’emergències el va traslladar al centre sanitari Virgen del Rocío de Sevilla. “Vaig perdre de nou la consciència i vaig despertar-me a l’hospital. Va ser llavors quan vaig notar que no tenia els dos braços, ni la cama dreta. Ningú m’ho va dir. Me’n vaig adonar jo. L’únic que em va passar pel cap és que era viu i que si un atleta pot córrer, jo també podré”. 26 dies a l’uci, 15 en una planta d’hospital i 249 a Madrid, a l’Hospital Universitari Jiménez Díaz, per posar-li les pròtesis i fer rehabilitació.

 “L’empresa en què treballava no m’ha ajudat en gairebé res. Només un dels caps em va trucar per preguntar-me com em trobava. És increïble com en una mil·lèsima de segon et pot canviar la vida”, reflexiona el noi. Els seus pares el miren i assenteixen. “Amb 15.000 volts d’electricitat es pot il·luminar un poble”, calcula aquest electricista.

Antonio no només ha necessitat ajuda mèdica, sinó també psicològica i neuropsicològica. L’anomenat ‘dolor del membre fantasma’ a les extremitats no li ha desaparegut. En ocasions, li donen una espècie d’esgarrifances. “Em sento la mà com si la tingués. Em crema, em bull, com si m’estiguessin arrencant les ungles”, recalca. S’ha mentalitzat que aquest dolor el tindrà “tota la vida” i que ha d’aprendre a conviure-hi. “M’agradaria que tingués una vida en condicions i com més normal millor”, afegeix la mare. L’ànim amb què s’enfronta aquest jove a la seva situació és envejable. “Soc viu”, repeteix una vegada i una altra.