De les bandes llatines als 'menes', "una bomba de rellotgeria"

Ja no es parla de bandes llatines com els Latin Kings o els Ñetas, però continuen existint. I en sorgiran d’altres, que obriran més el ventall de nacionalitats. Carles Feixa, director del projecte europeu Transgang, que investiga la mediació en grups juvenils, avisa: "El cas dels ‘menes’ [menors no acompanyats] és una bomba de rellotgeria que explotarà d’aquí 5 o 10 anys. S’ha de prevenir i actuar amb valentia, no de manera reactiva".

Són adolescents "que estan sols i busquen recolzament en els seus iguals. El grup passa a ser la seva segona família i els dona un prestigi simbòlic. No es tracta d’un problema policial, sinó social", diagnostica. Així s’ha de tractar, diu; com es va fer a Catalunya entre el 2005 i el 2010 amb les bandes llatines. Un treball conjunt en què van participar des de les administracions fins als representants de les bandes, del món acadèmic i dels cossos policials. "No va ser perfecte –admet–, però s’hauria de reprendre el que sí que va funcionar".

Durant la primera dècada del segle, les bandes llatines constituïen el 99% dels grups de carrer. La línia d’aquells ‘pioners’ la segueixen ara immigrants nord-africans, subsaharians i europeus, que ja representen el 20% del total. També hi ha bandes mixtes i ciberbandes.

La "mà dura"

El 2014, els Mossos d’Esquadra van comptabilitzar 2.400 membres de bandes i el fenomen de les bandes llatines, tractat fins aleshores amb una voluntat integradora per part de les administracions, després d’haver acumulat diversos episodis violents entre rivals, molts fins i tot amb morts, va passar a ser temut per les autoritats i va ser investigat policialment. Això segon va derivar en operacions i judicis per pertinença a grup criminal i tràfic de drogues. Activitats acreditades pels Mossos quan van posar la lupa sobre aquests. 

Feixa observa aquell canvi en la gestió de les bandes com un error. "La policia afirma que ha desintegrat les bandes escapçant els líders, però no és així. Altres joves prenen el seu lloc amb l’agreujant que no tenen l’experiència dialogant que tenien els caps que ara estan empresonats. Pugen adolescents immadurs i es disparen les baralles, els conflictes i, fins i tot, els assassinats, com ha passat no fa gaire a Madrid".

Les bandes, emfatitza l’expert, són una “escola de vida que es transmet de generació en generació. Amb els adults a la presó, ¿què s’ha d’esperar dels menors? Equiparar-los als grups criminals és gravíssim. Si a un jove que trafica amb haixix, el poses entre barrots, li destrosses la vida”. Per al catedràtic, l’única solució possible és invertir en el seu futur, com s’ha fet a Medellín (Colòmbia).  

La repressió és "inútil"

David Brotherton, docent de la City University de Nova York, coincideix que "les lleis repressives són inútils [...], les presons s’omplen de presos i això és un fracàs del sistema". També és partidari d’"escoltar els joves i d’aprendre de la seva significació". Brotherton afalaga el diàleg que es va iniciar a Barcelona el 2005, que va suposar la constitució d’associacions vinculades als Latin Kings i als Ñetas, algunes, encara existents. Per a Josep Maria Lahosa, que en aquells moments era el director dels serveis de Prevenció de l’Ajuntament de Barcelona, "va ser positiu utilitzar el servei de prevenció per anticipar-nos als problemes, però no es va poder aconseguir que arrelés dins de les bandes un procés de democràcia interna ni tampoc es va aconseguir millorar el paper de les dones, víctimes d’un accentuat masclisme".

Lluís Paradell, cap d’Anàlisi dels Mossos, valora que el 2005 "es va jugar per disminuir els factors de risc per evitar que el fenomen anés a més". El primer dia que va parlar amb les bandes, Paradell recorda que els va dir: "Ens és igual com us digueu si actueu sense violència". Aquest era el límit infranquejable, tot i que alguns el van traspassar. Les bandes sempre han existit, però fins a les bandes llatines "no tenien una organització interna tan estructurada". 

Un altre paper rellevant el va jugar Erika Jaramillo (Melody), que va assumir la presidència de l’Organització Cultural dels Reiss i Reines Llatins de Catalunya, la versió legal dels Latin Kings. "Volíem tenir les nostres pròpies activitats al barri, esportives, culturals..., però ens sentíem perseguits; volíem fer les coses bé, però no sabíem com", explica. 

El risc de la segona generació 

Notícies relacionades

Trànsit vol feminitzar els hàbits dels conductors

El nombre de conductores d’autobús a l’àrea de Barcelona creix un 22%

Javier Bonomi, president de Fedelatina, qualifica aquell procés d’"oportunitat perduda". "Es van fer bons projectes d’inserció laboral [...] Si a aquestes criatures els dones eines per treballar, tenen les seves famílies i surten de la marginalitat, però, si no, es busquen la vida de qualsevol manera", afirma Bonomi, que admet que alguns xavals van acabar malament. En aquell programa preventiu van participar uns 200 dels 4.000 latin kings censats a Catalunya, però es va concloure que no havia sigut un èxit i es va optar per la "via persecutòria". Segons el seu parer, regeixen polítiques a curt termini que no resolen res. El pronòstic, vaticina, és dolent. "Tenim un fracàs absolut amb la segona generació. Ja s’han vist problemes gravíssims a França i la Gran Bretanya. Els condemna el seu origen". 

Actualment, "aquests grups són molt desconfiats", afirma Katia Núñez, antropòloga que estudia bandes com les dels Trinitarios  o Domenican Don’t Play (DDP). Assegura que falten "recursos" i "educadors de carrer" i els xavals es veuen abocats a viure d’okupes. "No és que no vulguin fer res, és que no saben com fer-ho".