Els 'maleïts malparits' de la guerra civil espanyola

Els bombardejos de Barcelo-na del 1938 ja han sigut degudament rememorats, els de gener i els de març, igual de terribles tots. I vindran altres commemoracions en aquest 2018, ja que 80 anys, que en part és una xifra rodona, són els que es compleixen ara d’aquell cruent tercer any de la guerra civil espanyola. En aquest àlbum de records no hauria de faltar, fins i tot despuntar per sobre dels altres, un episodi no sempre conegut, la més audaç i potser única operació de comando d’un Exèrcit regular espanyol, en aquest cas el republicà, darrere les línies enemigues, una missió executada, i aquí està el bonus track d’aquesta història, per la versió real i avant la lettre dels Maleïts malparits de Quentin Tarantino.

Va ser el 23 de maig de 1938. Va ser l’operació Carchuna, comandada per un parell de Fernández, els tinents José i Joaquín, i executada, entre d’altres, pels exbrigadistes internacionals Irving Goff (jueu bregat als carrers de Brooklyn en baralles contra colles antisemites) i William Aalto, també novaiorquès, i a més comunista i homosexual, i anys més tard amant del poeta W. H. Auden. Vaja, uns maleïts malparits amb lletres d’or.

L’operació Carchuna, per anar primer al final, al que va comportar, va ser una incursió republicana rere les línies del bàndol nacional a la costa granadina, a pocs quilòmetres de Motril. Allà, de nit i amb llanxes, un grup de soldats del que avui dia es consideraria un comando d’operacions especials es van infiltrar al castell de Carchuna, reconvertit llavors en presó, van assassinar quatre cruels carcellers («per justícia poètica», sembla que va dir un dels assaltants) i van alliberar els gairebé 300 asturians que hi havia empresonats, més vuit soldats nacionals que van aprofitar l’oportunitat per canviar de bàndol. Aquesta és, amb independència del color polític, la més audaç i cinematogràfica operació d’un Exèrcit espanyol a la rereguarda de l’enemic i, no obstant, és una acció silenciada durant gairebé 70 anys, fins que un grup d’historiadors amb títol i altres simplement aficionats (Jesús Castillo, Txema Prada i Floren Dimas, entre altres) la van repescar fa uns 10 anys i van aconseguir trobar fins i tot supervivents d’aquell rescat, com Marcelino Díaz: «Allò va ser una cosa espectacular, una maniobra llampec amb la qual van aconseguir treure’ns del presidi. Érem centenars de persones i vam sortir d’allà amb vida... ¡I que avui ningú se’n recordi de nosaltres!».

Largo Caballero

No, Federico Trillo, la de Perejil el 2002 no va ser una operació que es pugui comparar a la de Carchuna. Més encara, pot ser que l’exministre de Defensa («al alba, y con tiempo duro de levante... »; com més temps passa, més ridícul sembla) ni tan sols sàpiga del que van ser capaços, de nit, i amb uns preparatius que van durar amb prou feines 48 hores, un grup de 35 soldats d’aquell cos al qual el Govern de la República destinava 200.000 pessetes mensuals per ordre de Francisco Largo Caballero perquè fomentés el desordre a la zona enemiga, a vegades de forma inaudita, com va fer un tal Currito, en una altra missió, quan va aconseguir un uniforme de legionari i així disfressat es va colar a Saragossa per recollir informació sobre què es tramava a la rereguarda feixista. El millor del cas, gairebé berlanguià, és que per no ser descobert es va allotjar durant setmanes en un bordell, un temps que, potser, va ser el més feliç de la seva vida.

Segons Castillo i els seus col·legues, l’espanyol va ser el primer Exèrcit que va disposar de forma reglada d’una unitat de comandos com la que després serien els Boines Verdes dels Estats Units i les Rates del Desert del Regne Unit.

¿Per què s’ignora aquesta dada? Què fàcil que és la resposta. Perquè la història l’escriuen els vencedors, sobretot, a Espanya. Si la batalla de Little Bighorn (la gran derrota del Setè de Cavalleria) hagués succeït a la Manxa, per posar un lloc, Errol Flynn no hauria interpretat mai el general Custer.

La qüestió és, per tornar al títol, fins a quin punt el sobrenom ara de maleïts malparits els resulta adequat als protagonistes d’aquella gesta. Se’l mereixen per qui i com eren i pel que van fer.

En primer lloc, hi ha la biografia personal dels que van arribar a Espanya com a brigadistes internacionals i van acabar enrolats en aquella unitat, amb el plus que, acabada la guerra, no van patir el silenci a què obligava el franquisme i van relatar a casa el que havien portat a terme.

Irving Goff, nascut a Nova York el 1900 en una família jueva originària d’Odessa, abans de partir cap a Espanya compatibilitzava les feines de ballarí, acròbata circense i vigilant de les platges de Coney Island, amb baralles de carrer contra grups antisemites de Brooklyn. És la font més rica de l’operació Carchuna, ja que d’ell es conserven gravacions en què relata amb minuciós detall la seva participació. Va ser el responsable també durant la guerra civil d’una missió de captura d’un grup d’oficials feixistes al front de Serós (Segrià) i de la voladura d’un estratègic pont a Albarrasí, una acció en què se suposa que, amb més almívar del necessari, es van inspirar els guionistes que van adaptar al cine  Per qui toquen les campanes d’Ernest Hemingway.Per qui toquen les campanes  Si Ingrid Bergman hagués voltat per allà –va dir en broma Goff anys més tard– ell no se n’hauria anat d’Espanya.

A Carchuna, Goff va liderar un dels comandos. Un altre el va dirigir el seu bon amic de batalles William Aalto, nascut al Bronx tot i que d’origen finlandès. Havia arribat a Espanya amb només 19 anys. Era un convençut comunista i declarat homosexual, una doble condició que, com va descobrir anys més tard, resultava incompatible a ulls d’alguns. Després de la guerra civil va ingressar a l’OSS dels EUA, l’embrió de la futura CIA, però en va ser expulsat per la seva orientació sexual. Tampoc els seus camarades comunistes li van perdonar que fos gai. Potser va ser ell qui després d’afusellar quatre carcellers va qualificar el rescat de Carchuna com de «justícia poètica», ja que, al cap d’uns anys, acabades les guerres i expulsat del partit, va acabar en braços en W. H. Auden.

Hi va haver més maleïts malpoarits, com Alex Kunslich, poliglot, estibador de Nova York, un home culte, però amb menys relat, perquè la seva història es va interrompre a Còrdova, on va morir capturat per les tropes feixistes, però no va participar en el rescat de Carchuna, que, arribats a aquest punt, mereix ser rememorat.

En aquell lloc el que hi ha és un castell alçat el 1777 al costat de la platja per defensar la zona dels atacs pirates. Quan el front de guerra va quedar estancat a l’est d’aquella fortificació, entre Castell de Ferro i Calahonda, el bàndol nacional el va reconvertir en penal de treballs forçats. Fins allà van portar tres centenes de presos republicans asturians, ja que es donava per fet que, alguns d’ells bregats en les mines, eren perfectes per al treball dur de condicionar els voltants del castell com a pista d’aterratge de la Legió Còndor.

De nit i per mar

El cas és que quatre oficials presos a Carchuna (Joaquín Fernández Canga, Secundino Álvarez Torres, Esteban Alonso García i Cándido Adolfo Muriel López) es van fugar i van creuar les línies republicanes per buscar refugi. No els va resultar fàcil convèncer els comandaments del lloc d’on venien i qui eren, però, superats els recels, es va organitzar en menys de 48 hores una missió de rescat que es va encomanar a Los Niños de la Noche, que és com es feien dir els membres d’aquesta unitat. Els quatre fugats no solament van donar dades precises i valuoses per organitzar la missió, sinó que, a la pregunta d’«¿Esteu disposats a tornar a l’infern?», es van posar a les ordres de, entre altres, Goff i Aalto.

.

Després d’un primer intent fallit, l’operació Carchuna va començar la nit del 23 de maig tal com estava previst, per mar, no amb llanxes pneumàtiques, sinó amb barques de pescadors. Els assaltants portaven els seus subfusells Schmeisser (eren l’única unitat republicana amb aquest privilegi) i desenes de granades de mà per donar després als presos, per si es complicava la fugida. Una vegada a terra, un rellotge suís no hauria funcionat millor. Als zeladors els van enxampar desprevinguts, en van morir quatre, es van repartir les armes disponibles i, en silenci, va enfilar el camí de tornada a la zona republicana, des d’on es va llançar un atac d’artilleria per despistar l’enemic. 

A l’altura de Calahonda, els fugats van tenir una petita batussa amb els guàrdies civils d’una caserna, que acoquinats pel llançament de granades (quina bona idea, endur-se-les) es van retirar. Només al final l’operació va passar contratemps, ja que quatre dels comandos es van despenjar del grup i van haver de tornar nedant. La resta, mentrestant, va arribar al seu destí tal com estava planificat. Cantaven alegres Asturias, patria querida.

Notícies relacionades

Mapa de platges per a gossos a Catalunya: llista

Sanitat prohibirà fumar en discoteques obertes i campus

La història completa i detallada de qui van ser i què van fer aquells primers comandos de la història militar espanyola està encara pendent de ser escrita. Hi ha, no obstant, bons esbossos, com la Historia del Ejército Popular de la República, de Ramón Salas Larrazábal, on se’ls dedica algun capítol. També Jorge Martínez Reverte recorre a la trajectòria vital de Bill Aalto com a fil conductor de Guerreros y traidores. 

Ara, un autor de Santa Coloma de Gramenet, Paco Santana, li ha dedicat directament el títol al sobrenom amb què es donaven a conèixer aquells soldats, Niños de la noche, una novel·la en què el viatge a través d’Espanya d’un guàrdia civil i el pres que escorta fins a un penal li permet recórrer les tremendes històries de la guerra civil espanyola. A la llegenda de Los Niños de la Noche i la seva sorprenent gesta del castell de Carchuna li dedica Santana, per descomptat, un entregat capítol.