Societat el 2018: 'Només "sí" és sí'

El judici a cinc membres del grup de mascles anomenat La manada per la presumpta violació d’una jove als Sanfermines del 2016 ha fet miques el lema consensuat contra les agressions sexuals. El procés ha revelat la inutilitat del no és no. I fins i tot la seva nocivitat. La noia no va dir «no». En aquest punt han coincidit davant el tribunal ella i ells. I com que no va dir «no», els calents mascles van actuar com si hagués dit «sí». Els va importar un rave que la dona semblés una autòmat, segons el testimoni de policies que han vist les imatges gravades per la quadrilla, a la qual imaginem eufòrica en aquell moment de triomf depredador. Ni els va passar pel cap que estigués paralitzada per la por, com va declarar la denunciant. Al capdavall no tenen per què tenir coneixements de llenguatge corporal i l’empatia no s’ensenya a l’escola. Amb la consigna només sí és sí no tindrien excusa els acusats i, de passada, futures denunciants d’agressions sexuals s’estalviarien haver de demostrar que no són unes porques.

La violència masclista ha assassinat el 2017 48 dones (a les quals podrien sumar-se fins a quatre més de quatre casos en estudi) i vuit nens. Cinc de les dones assassinades tenien mesures de protecció en vigor, a una se li havien retirat i també a una se li havien negat. En el 14,6% dels casos de dones assassinades per la seva parella o exparella, doncs, va fallar el sistema policial o judicial. Està molt bé el pacte d’Estat contra la violència de gènere a què es va arribar el 2017, però encara estaria millor una eficàcia més gran de l’abecé de la protecció de les víctimes.

Vuitè any ‘d.r.M’

Comença el vuitè any d.r.M., és a dir després de les retallades de Mas, mereixedores d’aquesta abreviatura perquè van inaugurar una era. Especialment sinistra a la sanitat pública, que el 2017 encara va tenir 900 milions de pressupost menys que el 2010. Per no parlar de 6.500 professionals menys, que han vist reduït el seu salari entre el 25% i el 35%.

1.985.000 catalans tenien una assegurança mèdica privada el 2011. El 2015, en el més profund de la crisi, ja eren 2.075.000. El que pot, vaja, deixa anar una pasta per estalviar-se esperes eternes en les cites amb especialistes, les proves diagnòstiques i les intervencions quirúrgiques.

Un negoci de la màfia siciliana era l’immobiliari. Fomentava la degradació de barris sencers mentre construïa vivendes a l’extraradi. Quan el barri era una ruïna, els residents no tenien més remei que comprar el pis a què estaven predestinats. Aquest episodi s’assembla molt al que està passant a Catalunya amb la sanitat pública i la privada, si bé aquí no obeeix a una estratègia, són coses que passen, això s’ha de suposar almenys. Encara que no està de més recordar que la (fracassada) solució Mas per pal·liar els efectes de les retallades sanitàries va ser derivar activitat a la privada. L’exconseller de Salut Antoni Comín ha proclamat la seva intenció de revertir la privatització de serveis, entre altres motius perquè costen un ull de la cara, i també ha elaborat enginyosos plans de xoc contra això i contra allò. Però sense dotació econòmica, el sistema seguirà igual que ja fa massa anys: fiat a l’esforç dels seus professionals. I a tocar fusta.

Desigualtat flagrant

Notícies relacionades

‘La manada’ de Castelldefels pacta penes de fins a vuit anys

El parc eòlic marí de Roses, encallat al ministeri

La desigualtat és flagrant en l’educació catalana, ves per on el primer mecanisme per corregir-la. Si ja és greu que l’abandonament escolar estigui en el 18,9% (el 20% en el conjunt d’Espanya), només per davant de Malta a l’Eurozona, més greu és que aquest indicador s’acarnissi amb els pobres. El 34% dels alumnes amb nivell socioeconòmic baix repeteixen curs, pel 8% dels de nivell socioeconòmic alt. Els problemes estan identificats: concentració dels primers en escoles gueto i una ESO que demana a crits una renovació, començant per la formació dels docents.

Després dels incendis de Galícia («terrorisme incendiari», va dir Feijóo: ha ha) i amb una greu sequera a Espanya, el Govern ha promès per a aquest any una llei contra el canvi climàtic. No es facin gaires il·lusions: Espanya és un dels pocs països europeus que no s’han compromès a renunciar al carbó, i les seves ajudes a la compra de vehicles elèctrics són insuficients.