La implicació masculina en la criança augmenta, tot i l'escàs suport legal

El temps que els homes dediquen a les tasques de la llar augmenta, "encara que de manera lenta"

La participació dels pares en la cura dels fills ja té un fort reconeixement social

La implicació masculina en la criança augmenta, tot i l'escàs suport legal

Nuria Puentes

Es llegeix en minuts

María Jesús Ibáñez / Barcelona

Alguna cosa està canviant a les llars. La crisi, les noves modalitats familiars i una nova mentalitat estan –per fi– equiparant la feina a casa d’homes i dones. El repartiment de les tasques domèstiques va igualant-se de manera equitativa i comença a ser allò habitual entre les parelles més joves. «Hi ha una tendència creixent al fet que l’home assumeixi el rol de cuidador i en moltes famílies ell ja es fa càrrec dels fills i de la casa en les mateixes condicions que ho fa ella», assegura Livia Oláh, demògrafa de la Universitat d’Estocolm. És el que la investigadora denomina la segona fase de la revolució de la dona que es va iniciar a Europa cap a la dècada dels 80 (a Espanya, això va tenir lloc una mica més tard).

«En aquests moments, les famílies són vistes com a entitats dinàmiques, en què els rols canvien fins i tot diàriament, perquè també les relacions de gènere, els valors i les actituds han canviat», assenyala Oláh, que  dilluns passat va inaugurar el cicle titulat Homes cuidadors: barreres de gènere i models emergents, que fins al mes de novembre se celebra al Palau Macaya de l’Obra Social La Caixa, a Barcelona.

Després de diverses dècades en què la dona, amb la seva incorporació al mercat laboral, va haver de simultaniejar la feina de dins i de fora de casa (la maleïda conciliació), «ara ells, els homes, es mostren més actius, més responsables dels seus fills i les parelles són més flexibles a  l’hora de desenvolupar tasques sense distinció de gènere», assegura la professora escandinava.

Tendència des del 2010

A Espanya, la tendència ja va quedar clarament reflectida en les enquestes sobre l’ Ús del Temps elaborades per l’Institut Nacional d’Estadística. L’última d’aquestes enquestes, la del 2010, constatava que les dones dedicaven cada dia dues hores i un quart més que els homes a les tasques de la casa. No obstant, des del 2003 (que és quan s’havia fet l’enquesta anterior), «els homes havien retallat aquesta diferència en 41 minuts», destacava l’estudi.

És de suposar que es deu haver avençat una mica més en el transvurs dels set anys que han passat des d’aleshores, ni que sigui perquè hi ha famílies, com ha passat en els entorns més desafavorits, en què la dona ha tornat a incorporar-se al mercat laboral (encara que sigui en l’economia submergida) i l’home continua en atur i, per tant, té més temps per fer-se càrrec de tasques que tradicionalment han sigut assignades a les dones.

«Efectivament, estem avançant en aquest terreny, encara que a Espanya tot va bastant més lent que als països nòrdics», corrobora Diana Marre, professora d’Antropologia Social i Cultural a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Entre altres raons, apunta, «perquè el marc legal aquí tampoc ho propicia gaire». Només des del l’1 de gener passat, els pares espanyols disposen de quatre setmanes de permís, totalment retribuït, després del naixement d’un fill.

Fins al 2016, quan només es concedien dues setmanes de baixa, eren aproximadament 240.000 els homes que es beneficiaven d’aquest subsidi cada any, és a dir, una mica menys del 60% del nombre de naixements que es registren anualment a Espanya.

Canvi de mentalitat 

A Suècia, el primer país del món que va concedir permisos de paternitat (ja el 1974), les ajudes per als que acaben de ser pares són de fins a 16 mesos, amb el 100% del salari garantit. «Els canvis legals, instituïts fa més de quatre dècades, van afavorir que també hi hagués canvis en les mentalitats i que es trenquessin estereotips vinculats al gènere», assenyala Oláh. «Al principi, els homes agafaven les baixes de paternitat encara que només fos perquè era una oportunitat que els concedia el Govern. Amb això es va aconseguir que molts assumissin rols que fins llavors els eren aliens», subratlla.

Et pot interesar

«I, si bé és cert que a Espanya l’home també comença a participar en la cura de les persones, aquest és un sector que encara està altament feminitzat», adverteix Marre, que també dirigeix el grup d’investigació Adopcions, Famílies i Infàncies (Afi) de la UAB. «De fet –afegeix–, la implicació dels homes en la criança dels fills, les denominades noves paternitats, ja té un fort reconeixement social i molta visibilitat, encara que no passi el mateix amb els homes que cuiden persones grans o en situació de dependència, siguin aquestes les seves dones, els seus pares o els seus fills».

Tot i que queda molt camí per recórrer, potser «s’hauria de reformular també la definició de criança dels fills. ¿Per què no s’hi inclou acompanyar els nens a l’entrenament de futbol? ¿No està aquell home cuidant també així el seu fill?», suggereix l’antropòloga, que trenca una llança pel reconeixement del que ja fan alguns homes.