Videojocs i apostes, una combinació nascuda per enganxar

Al voltant del 62% dels adolescents han participat en alguna ocasió en jocs d’atzar, ja sigui de forma física o a través d’internet, malgrat la prohibició que els menors d’edat hi participin, segons un estudi publicat l’any passat juntament per la Universitat de València i la Federació Espanyola de Jugadors d’Azar Rehabilitats (FEJAR). Malgrat que la imatge social d’un ludòpata acostuma a ser la d’un home de mitjana edat, habitualment a l’atur i addicte a les màquines escurabutxaques, la realitat és molt diferent. Amb la irrupció de les noves tecnologies, aquest perfil ha quedat obsolet.

Des de la FEJAR destaquen que en l’actualitat el perfil de l’adicte és el d’un jove de 18 a 25 anys, estudiant o ni-ni i sense responsabilitats familiars. Internet ha canviat els hàbits socials, fins al punt que molts menors opten més per les relacions a través de la pantalla que cara a cara. Paola Bertomeu, psicòloga especialitzada en trastorns de conducta, explica que «dintre dels videojocs, nens i adolescents es poden crear una nova identi-
tat, poden ser una altra persona. I si aquesta pràctica es combina amb una falta d’autoestima, és quan sorgeixen més fàcilment les addicions».

Bombardeig diari

Un altre factor que suma és el que apunta el doctor Manuel Arma-yones, especialista en e-salut. «Hi ha una normalització del joc d’atzar. En primer lloc, perquè hi ha menys sanció social per veure un menor apostant a través d’un ordinador que un adult en un casino –explica Armayones–. I en segon lloc, perquè se’ns està bombardejant diàriament amb publicitat que afavoreix aquesta normalització. Si, per exemple, un nen aficionat al futbol veu publicitat sobre apostes en un partit del seu equip favorit, ¿per què ho hauria d’associar a res negatiu?».

No obstant, el principal problema sorgeix quan es barregen els dos mons, videojocs i apostes. «T’enganxa la competició amb els altres, tenir una nova identitat, i a més a més et condueix inevitablement a apostar. Està tot preparat per enganxar-t’hi», explica Arma-yones. El perfil dels menors que més fàcilment poden patir addicció al joc acostuma a ser el d’algú introvertit o amb problemes per relacionar-se. Bertomeu indica que són «nens reservats, als quals costa gestionar emocions, però que a través d’una pantalla tenen una altra identitat, més valenta o més sociable».

Generalment, la ludopatia es desenvolupa a partir de l’adolescència, quan la falta d’autoestima pot aflorar amb intensitat i la influència d’amics i ídols s’accentua, tot i que tampoc hi ha una edat específica. Els símptomes per a la detecció de possibles problemes de ludopatia en menors «no difereixen gaire dels d’altres addiccions», comenta Armayones. Problemes de control, deixar de relacionar-se amb amics o família, traslladar la vida a internet, agitació, nervis... «Són signes d’un trastorn d’abstinència, com qualsevol altre», explica Bertomeu.

Sobre el tractament, tant Bertomeu com Armayones coincideixen que passa per la prevenció. «Sobretot, s’ha d’ensenyar un ús responsable d’internet –comenta Bertomeu–, però no prohibir que es connectin, ja que per als nens i adolescents d’avui és la seva forma principal de comunicació». Afegeix que en escoles i instituts s’han de fer tallers d’habilitat social, perquè els menors sàpiguen com afrontar els problemes i millorar les seves relacions personals, i, sobretot, per evitar que busquin refugi en falses identitats.