27 set 2020

Anar al contingut

Un estudi d'arquitectes de Barcelona aixeca al Senegal una escola amb volta catalana

Elequip DAW emprèn una inaudita aventura solidària, Fem Escola, a la regió més oblidada del país africà

CARLES COLS / BARCELONA

El projecte de Fem Escola. / FOUNDAWTION / NOEMÍ DE LA PEÑA

La volta catalana va arribar als Estats Units a finals del segle XIX i tanta admiració va causar que l’any 2014 Nova York va dedicar una fenomenal exposició a l’obra de Rafael Guastavino, l’arquitecte que, mà a mà amb el seu fill, va portar aquesta tècnica constructiva a l’altre costat de l’Atlàntic. Això que va causar admiració no és cap excés redaccional. «Ha mort l’arquitecte de Nova York», va titular The New York Times el 1908. Guastavino acabava de morir i, amb ell, el mestre d’una tècnica que ara acaba d’arribar al Senegal de la mà d’un equip d’arquitectes de Barcelo-na, DAW, entestats a portar a terme un projecte solidari que enamora de seguida quan l’expliquen. A Thionck-Essyl, una localitat de tot just 12.000 habitants, hi estan construint una escola en la qual cada una de les aules, independents les unes de les altres, entre baobabs i mangos, serà una gaudiniana catenària invertida, una delícia arquitectònica molt comuna a la Barcelona del modernisme i que ara hereta una ciutat senegalesa en què els francesos, quan allò era la seva colònia, no van aixecar ni un mur que valgui la pena mencionar. La volta catalana, en la seva versió més audaç, arriba al Senegal.  

 

A Thionck-Essyl el colonialisme francès no va deixar ni una empremta arquitectònica interessant, així que l'escola sorprèn i agrada

Això no és un projecte de cooperació a l’ús, d’una oenagé amb anys de currículum al darrere i socis fidels, i menys encara un d’aquells eteris plans europeus que presumeixen d’invertir al nord de l’Àfrica amb el propòsit de prevenir futures crisis migratòries. És més simple, transparent i, per què no admetre-ho, periodísticament un caramel. «No és cap projecte de caritat, sinó de qualitat», explica un dels seus impulsors, David Garcia, fundador de l’estudi arquitectònic barceloní DAW.

AINA TUGORES

El quilòmetre zero d’aquesta aventura s’ha de situar a principis del 2014. Aina Tugores, una de les arquitectes de l’estudi, tornava a la feina eufòrica després dels dos mesos que cada any dedicava a projectes de cooperació al Senegal. La perplexitat que allò causava va desencadenar una expedició de la resta de l’equip buscant les fonts d’aquella felicitat. Va ser així com van aterrar al Senegal més oblidat, perquè aquell (i només cal veure un mapa per entendre-ho) és un país insòlit. Entre el nord, on hi ha la capital, Dakar, i el sud, on es troba Thionck-Essyl, hi ha tot un país, Gàmbia, llarg com una boa.

 
 
 

NOEMÍ DE LA PEÑA

 
 

Preparatius de la volta catalana.

El que Tugores va mostrar als seus companys de viatge aquell 2014 va ser la gran recepta agredolça de l’Àfrica, gent estupenda, oberta i acollidora, nens vitals i, en contraposició, carències doloroses. De seguida va sorgir la idea de portar a terme alguna obra amb el segell de DAW. ¿Un cinema a l’aire lliure, una plaça, un forn…? La resposta final va ser aixecar una escola de secundària, perquè a Thionck-Essyl n’hi ha quatre de primària i tan sols una d’aquest segon cicle. L’embut porta molts adolescents a emigrar a Dakar o, posats a fer, a Europa. Per a aquells que es queden el futur no és prometedor.

 
 
 

NOEMÍ DE LA PEÑA

 
 

Elaula, falsament petita al costat d'un enorme arbre africà.

BENEÏT CÀNTIR

Això de la volta catalana pot semblar d’entrada una frivolité d’arquitectes. Però no. Als problemes que ja pateixen zones com ara el sud del Senegal s’hi ha d’afegir que les solucions d’emergència que de vegades adopten amb bona fe les oenagés són terribles, a l’altura, més o menys, de l’arquitectura amb què la Xina, el gran inversor de l’Àfrica, porta a terme els seus projectes. Parets de formigó i sostre de xapa, l’antítesi de la volta catalana i el seu anomenat efecte càntir, aquell refrigerador natural que no deixa mai de sorprendre.

En una superfície de dues hectàrees cedida per les autoritats municipals, DAW ha projectat 16 aules a un cost de construcció d’uns 100 euros el metre quadrat, una xifra a la qual poques oenagés poden plantar cara i, a més, sense planxa.

 

Les oenagés recorren per defecte al formigó i la xapa, una arquitectura poc afortunada i calorosa. DAW ha apostat per tot al contrari a idèntic cost

La primera aula ja està aixecada. Al projecte el van batejar com a Fem Escola, així, amb doble sentit, perquè es tracta de fer una escola, però també utilitzar el procés per transferir coneixement, en aquest cas la fórmula constructiva de la volta catalana i de la simplicitat amb què Gaudí, per exemple, realitzava els seus càlculs de tensió i resistència, sense ordinadors, amb un simple joc de cordes.

LA MÀGIA DEL DESCINTRAMENT

Al Senegal, García s’hi va emportar un dels seus paletes de capçalera, el Manel, però allà va ser crucial la trobada cara a cara amb el seu equivalent local, Eno. «No va ser fàcil, al principi, explicar el que preteníem fer», recorda el cap de files de DAW, és a dir, construir una cintra de fusta, utilitzar la mateixa terra de la finca per elaborar totxos que no serien cuits, barrejats, això sí, amb un 7% de formigó, aixecar aquells murs corbats, retirar l’estructura i, voilà, disfrutar del resultat, una aula amb aires d’aquell oníric hotel que Antoni Gaudí va projectar per a Nova York, però de butxaca, d’uns sis metres d’altura, sis d’amplada i 10 de profunditat, orientada de nord a sud, perquè el sol no enlluerni a les classes i perquè no es perdi ni un grau de la frescor natural. La guinda és que el paviment està instal·lat a partir de peces ceràmiques recuperades de runa. Un trencadís en tota regla, vaja.

 
 
 

NOEMÍ DE LA PEÑA

 
 

Dos nens, en el cim de la cintra.

A Eno –recorda Lluís Moron, un dels mecenes d’aquesta aventura–se li va il·luminar la mirada a mesura que comprenia el procés. Els seus companys tenien problemes per interpretar les representacions en tres dimensions que els arquitectes traçaven sobre els fulls de paper (és un llenguatge que, senzillament, no han conegut), però Eno en va veure les possibilitats ben aviat..

 

El propòsit és completar el projecte al llarg del 2018. En total, 16 aules entre baobabs i mangos. Una delícia

«Encara busquem finançament per acabar al llarg del 2018 tota l’escola», reconeix García. Van haver de crear una fundació ad hoc per a l’ocasió. Foundawtion, es diu. En realitat, el que necessiten no és cap xifra desmesurada. Uns 200.000 euros per completar tota l’escola, una xifra moderada gràcies al fet que els cooperants s’allotgen amb les famílies locals, amb les quals comparteixen taula i converses a la llum de la lluna. A més, el primer pas, en aquest cas el més important, ja l’han fet. És aquesta mena d’encofrat construït amb fusta local que permet aixecar les parets i l’arc de BTC, que dit així sembla misteriós, però no és més que el nom tècnic de blocs de terra comprimida. Amb aquesta mica de formigó, el 7%, s’obté un material durador i molt econòmic. Igual que la cintra, que quedarà allà, a l’escola, en part com a peça escultòrica i, en part com a motllo per a futures construccions, si n’hi ha.