Entre competències i incumbències

Ja fa molts anys vaig sentir el llavors alcalde de Vitòria, José Ángel Cuerda, afirmar amb rotunditat que en temes de dignitat i justícia social, «on acaben les meves competències comencen les meves incumbències». Evidentment, feia referència al desequilibri existent entre ser a primera línia com a alcalde i com a responsable de l’Administració més pròxima als problemes, i l’escassetat no només de recursos sinó també de prerrogatives legals per fer-hi front.

L’acte de dissabte passat, 'Volem acollir', més enllà del seu indubtable impacte, es va convertir en un debat sobre responsabilitats i sensibilitats cutànies. La frase de Jordi Évole en què demanava anar més enllà de l’estricta observança de les prerrogatives legals de cada esfera de govern, va acabar derivant en un capítol més del ja clàssic «Madrid no ens deixa».

Notícies relacionades

Els municipis pressionen el Govern perquè obri les portes als refugiats

¿Som solidaris els espanyols?

En el tema dels refugiats no es tracta només de descobrir a qui li toca el marró de gestionar i acollir els que fugen de la mort i d’una existència miserable, sinó que cadascú faci el que pugui per contribuir a fer que les coses millorin i aconseguim establir paràmetres de dignitat sostenible en tants llocs com sigui possible. Moltes vegades el problema és la voluntat de protagonisme dels governs, que confonen tenir competències amb el «deixeu-me sol». És bastant més senzill i legalment possible acompanyar els que fan coses, emprenen accions i prenen iniciatives des dels espais de ciutadania organitzada, i en aquest acompanyament (que implica recursos, espais, difusió, ajudes) no cal disposar de cap habilitació legal específica.

Els governs i les administracions que ho vulguin poden ser presents de moltes maneres diferents a la manifestació de dissabte, 18, a Barcelona. Per a això necessiten sentir les incumbències, més que disposar de les competències.